El Carnaval segons Albert Garcia Espuche

28.02.2014

“Els historiadors poques vegades tenim la sort que les nostres recerques tinguin alguna modesta incidència en la realitat actual”, diu Albert Garcia Espuche, un historiador afortunat, ja que la seva investigació i bon coneixement de la Barcelona del 1700 ha estat determinant a l’hora d’elaborar un discurs al voltant del jaciment del Born i de concebre el centre cultural que s’hi ha erigit. La recerca feta en el context del Projecte Born va poder aportar informació sobre el Carnaval històric, el dels segles XVI i XVII, mostrant quins eren els seus trets característics. I això ha contribuït a la recuperació d’un Carnestoltes més vinculat al nostre espai geogràfic i cultural.

 

Albert Garcia Espuche al Born CC | © Pere Virgili

 

“El Carnestoltes d’aquells segles era un Carnestoltes llarg, un Carnestoltes participatiu, un Carnestoltes de disbauxes, un Carnestoltes crític, un Carnestoltes inútilment perseguit i un Carnestoltes admirat”, ha dit Albert Garcia Espuche al Born CC en una conferència sobre el Carnaval a Barcelona.

El Carnaval de Barcelona era admirat a Catalunya. L’any 1616, Miquel Ribes, de Granollers, narrà el Carnestoltes de 1616, fent notar diversos trets característics de les famoses festes: “Moltes graelles per los cantons, perquè de nit, tothom ballàs; la gent que balla, a vela i rem, molt en extrem, com és costum, amb gran tum tum de tamborins; vells i fadrins i menestrals, en dies tals tothom fa festa i la gran tempesta de taronjades; qui no ho ha vist mai no creuria tal bisarria de màscares i balls; tots assentats per los terrats, gent a montons per los balcons i per finestres, a on, molt destres són en mirar i, de pas, tirar moltes taronges”.

 

Un Carnestoltes llarg, participatiu i crític

“El Carnestoltes era la festa més popular a l’edat moderna i això resultava especialment cert en el cas de Barcelona. Aquí, l’esperit que el caracteritzava anava molt més enllà del període, més o menys estricte, que tenia assignat en el calendari” ens avança Garcia Espuche. El Carnestoltes de calendari tenia lloc, en la seva versió temporal més reduïda, durant els tres dies anteriors al Dimecres de Cendra (l’inici de la Quaresma), que variaven de data d’acord amb la data de la Pasqua. Tradicionalment, però, s’hi podia afegir un cicle carnestolenc que anava des del 28 de desembre (festa dels Bojos, els Sants Innocents, el Bisbetó…) fins al 6 de gener, dia de Reis. De tal manera que, de fet, el període “llarg” del Carnestoltes podia durar un nombre considerable de setmanes, si enllaçava els dos trams esmentats.

L’assaonador Miquel Parets va escriure sobre el Carnestoltes de 1653, que coincidí amb l’entrada de Joan d’Àustria al final del setge de Barcelona de la Guerra de Secessió: “Va haver moltíssimes màscares amb grans invencions i riquissims vestits, que los espanyols restaven tots admirats de veure tantes divises i invencions, encara que la gent estava prou espatllada”. Aquí ‘espatllada’ volia dir ‘feta pols’, pel setge i per la pesta. I afegí una frase que definia perfectament aquell país en aquell moment: “Té aquesta terra una cosa: que en matèria de fer festes i bullícies mai es coneixen treballs, que tothom trau forces de flaquesa”.

 

Carnaval a Barcelona | @ Pere Virgili

 

Polònia avant la lettre: paròdia antimonàrquica

El cronista Rafael Nogués va escriure sobre la rua de Carnestoltes realitzada el 31 de gener de 1633 en honor del virrei, el cardenal infant Ferran d’Àustria, germà de Felip IV. L’homenatge al virrei era una ocasió excel·lent per fer, davant d’ell, una crítica al poder en forma de paròdia d’entrada reial. Els monarques a passejar per la ciutat, però, havien de ser el rei i la reina Belluga, reis ficticis i elements típics del Carnestoltes en aquells anys, i anteriors al conegut rei Carnestoltes.

Rafael Nogués va deixar escrit: “Aunque siempre han sido las Carnestolendas de Barcelona célebres, por regocijadas en extremo, por sazonadas en todo e insignes, por aplaudidas de todos y pomposas, y por sus aparatos notables; con todo, este año, por asistir en ella el serenísimo señor Infante Cardenal, ha sido mayor el regocijo, más insigne el aparato, más dilatado el aplauso, más festivo el lucimiento y el contento más singular”.

Dos dies abans, el 29 de gener, van entrar els membres de la suposada comitiva reial, que buscaren casa per allotjar-se, en una paròdia d’allò que passava quan havia d’arribar el veritable rei a la ciutat: “Entrando por la puerta del Ángel empezaron su ejercicio, aposentando los personages del venidero acompañamiento en las casas principales de la ciudad y después llegó el acompañamiento a Palacio”.

Aquesta mascarada de 1633 fou una paròdia en tota regla d’una entrada reial. En aquesta i altres ocasions, la plaça de Sant Francesc constituïa un punt essencial. Calia visitar aquest espai, perquè per fer burla de l’entrada reial era precís arribar al punt on residien els reis a la ciutat i on juraven els privilegis, de la mateixa manera que havia estat imprescindible, uns dies abans, fer la paròdia de l’allotjament de la comitiva reial.