El Canigó, no el tiraran a terra

26.05.2019

L’obra de Verdaguer ens interpel·la en molts sentits, afirmen els organitzadors de la Festa Verdaguer, i més avui, que el mirem amb ulls contemporanis. Com pot esdevenir la poesia clau del compromís en el nostre temps? Quina és aquesta ‘estela de foc’ que deixa la creació literària? Aquesta edició de la Festa, que se celebra entre el 16 de maig i el 10 de juny, a cavall entre Folgueroles i Barcelona, vol fixar-se en una de les tantes facetes del poeta i de la seva obra quan denuncia, es reivindica, es defensa. El Festival obre, en els seus espais, el diàleg de tota la vida de Verdaguer: a la Casa Museu Verdaguer, a Folgueroles, allà on va néixer; i al MUHBA de Vil·la Joana, allà on el poeta, el 17 de maig de 1902 arribà malalt de tuberculosi i morí un mes després.

L’actor Lluís Soler.

Lluís Soler, avui rapsode, ha adaptat els més de quatre mil versos del Canigó i els ha reduït a un miler, per poder ser dits en menys d’una hora i de memòria. Al primer pis de la Vil·la Joana, al costat del llit de mort del poeta, hi ha una trentena de cadires que miren al bosc. El propietari de la Vil·la d’aleshores, Ramon Miralles, va acollir el poeta en saber de la seva malaltia, i va transformar i moblar les habitacions que havia d’ocupar segons els criteris higienistes del moment. El recital se celebra enmig de la Festa Verdaguer, que dura exactament les quatre setmanes que hi ha entre el seu naixement, el 17 de maig, i la seva mort, el 10 de juny.

Lluís Soler va començar a recitar el Canigó el 2011, amb un espectacle teatral que van crear juntament amb Antonio Calvo i Eduard Iniesta, i avui, a la casa on Verdaguer va passar els darrers dies de la seva vida, pren un to especialment commemoratiu i d’homenatge. Abans de començar amb el recital, Soler fa una síntesi de l’argument perquè els espectadors puguin seguir el text: ens presenta Gentil i Griselda, els enamorats, Tallaferro, i el seu germà Guifre, aquell que mata Gentil muntanya avall, i també els fallaires, els sarraïns, la gent del poble, i les fades que habiten el Canigó amb Flordeneu. També el bell passatge en què aquesta, juntament amb Gentil, recorren tots els Pirineus, enamorats. “Verdaguer és un geni tossut i treballador”, diu el rapsode, perquè ell, pel seu ofici de dir el vers i valorar la música que cadascun genera, identifica com el poeta utilitza un vers particular en cada cant: Verdaguer sap adaptar el seu domini de la polimetria a les necessitats argumentals de cada part del poema llarg.

I en sentir aquests versos d’amor i de guerra, ho entenem. Sense saber quan canvia el cant, perquè Soler recita el poema d’una tirada, notem els canvis en el ritme, i com allò que narra pren una textura diferent en la manera de ser dit. Aquí dins, protegits de la intempèrie, però amb els mateixos arbres que ja veia el poeta abans de morir, ens quedem amb un dels darrers versos del llibre: “el Canigó, no el tiraran a terra”. No la muntanya, ens diem, sinó el monument literari que va construir Verdaguer. Gràcies a aquesta festa, de fet, el podem llegir i rellegir amb una nova perspectiva que reivindica la seva vigència, la seva contemporaneïtat. I com que aquesta festa acaba el 10 de juny, encara som a temps de gaudir de la resta d’esdeveniments que se celebren:

L’1 de juny, a Vil·la Joana, una ruta literària sobre les plantes i els animals que inspiren Verdaguer, a càrrec d’un biòleg i una rapsoda; el 9 de juny, un recital amb els poetes Misael Alerm i Raquel Santanera, que posaran en diàleg Verdaguer i Brossa, en l’any del seu centenari; i el 10 de juny, també a Vil·la Joana, el cantant i compositor Arnau Tordera farà una audició en què recollirà les diverses formes de musicar Verdaguer, i Roger Mas cantarà el poeta en un concert que clourà la Festa Verdaguer d’enguany. Ens ho diem, ens ho repetim: Verdaguer, Verdaguer, Verdaguer, no el tiraran a terra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El Canigó val per Catalunya (la del XIX). El catalanisme tenia por q el puixant estat espanyol fagocités políticament el país, i Verdaguer ho expressa amb una metàfora grandiosa i geològica. “Aquest país no el tiraran a terra…”