El Camí privat de l’Eufònic

8.09.2014

Una de les apostes de l’Eufònic d’enguany és Camí privat, de Laura Llaneli i Lina Bautista, duo d’artistes que han aconseguit la residència. Camí privat vol ser una resposta sonora en forma d’itinerari amb marcats trets documentals a la pregunta de com arribar a la Torre de Sant Joan del Delta.

Assistents a "Camí privat" amb la Torre de Sant Joan de fons- Foto: Roser Royo

La finestra del canceller Rolin dóna –literalment- carta de naturalesa als nostres paisatges. No hi ha naturalesa exempta: sempre és un paisatge amb figures – les de l’elit europea- que no apareixen al quadre. La finestra focalitza què veurem i determina les condicions a priori que ens convertiran en espectadors. Alain Roger parla d’una mediació per mitjà de la mirada, d’una “manipulació”, una “artialització” del pays “in visu”. El paisatge és, com també diu Cosgrove, el fruit d’una mirada col·lectiva que reflecteix la societat, la projecció estètica d’uns valors polítics i morals que configuren identitats nacionals, mostren dinàmiques socials, simbolitzen pactes i conflictes.

La mirada de la burgesia com a impulsora del paisatge comença amb el procés de laïcització i continua amb l’oci. És el moment en què l’elit europea es desvincula del camp de manera instrumental per veure’l des d’un punt de vista estètic, per artialitzar, una naturalesa que és aestètica i que només adquireix bellesa en esdevenir paisatge (Roger). En efecte, des del punt de vista de Williams, el paisatge sorgeix d’haver “anul.lat la força de treball”, anul.lació que no significa necessàriament oblit o menyspreu. Els camps llaurats de Pissarro són un cant a l’esforç i el sacrifici del pagès, però no deixen de ser la idealització d’un espectador ociós, desvinculat d’aquesta “força de treball”. El seu amic Cézanne experimenta el Mont Sainte Victoire des d’una òptica estètica, mentre que els camperols avaluaven la geometria dels conreus i la riquesa dels colors que envolten la muntanya des de la productivitat.

Lina Bautista i Laura Llaneli han fet un pas més i han transformat el paratge geomètric en un paisatge que es gaudeix de forma interactiva, en un context en què els paratges del Delta encara guarden una mica de la màgia anterior a la manipulació total de la mirada estètica. Així queda recollit als àudios de la instal·lació “Camí privat” en el marc de l’Eufònic 2014, que ha tingut lloc entre el 4 i el 7 de setembre a diferents espais del Delta. “És l’obra més in situ del festival i que ensenya una part del paisatge”, comenta Laura Llaneli. Lina Bautista assegura que “l’àudio sol no funciona, sinó que es complementa amb el paisatge”. Un “paisatge sonor” que ens permet descobrir un topos molt concret que és representatiu de tota la geometria del Delta, un univers on la pèrdua de referències és un tret comú, per la seva planor i geometrització.

Assistents a "Camí privat" - Foto: Roser Royo

Camí privat és fruit d’una residència a l’Eufònic a partir d’una investigació tant geogràfica com històrica de les quatre torres dels Alfacs del segle XVI, que ens apropen a l’abandonada Torre de Sant Joan a través d’un viatge estètic per la planúria. “Estar en residència resulta ser un treball agraït, ja que coneixes el paisatge des de dins i te’l fas teu. Una part de nosaltres està a la torre”, confessa Laura Llaneli. “Volíem compartir la nostra experiència- comenta Lina Bautista-. El paisatge no es pot separar de la gent. He descobert com és la gent d’aquí i al final acabes entenent el conjunt”.

En el procés de cerca d’inspiració, Bautista i Llaneli varen viure una experiència que les va impulsar a convertir-la en art: recorrent els espais de l’Ebre, cercaven com arribar a la Torre de Sant Joan i, en trobar-se que era tan difícil d’accedir-hi, van creure que aquell recorregut esdevindria el seu projecte. “Volíem que la gent descobrís un paisatge que ha estat, al seu torn, una descoberta per a nosaltres”, explica Lina Bautista. El resultat, segons Laura Llaneli, és “un acompanyament que vol deixar espai a l’experiència de cadascú, per això l’àudio no busca emocions fortes, sinó calma, una planor experiencial”, com la del paisatge que han manipulat.

La dificultat del camí les menà a reflexionar sobre el trajecte i investigar com hi arriba la gent del Delta, si per terra, per mar, amb vehicles o sense, s’han documentat amb entrevistes que quedaren reflectides als àudios i també fragments de documentals. En el seu procés de creació, la torre va perdent presència d’una forma indirectament proporcional a la presència del camí, finalment, l’objectiu artístic.

Els assistents a Camí privat, per tant, ens dotàrem d’uns auriculars amb un àudio que ens anà guiant o situant en contradiccions, dubtes i, amb sort, algunes certeses de cap on havíem d’encarar el trajecte. El resultat ha estat molt positiu, amb una trentena d’assistents. Ha estat encertat que el volum de l’àudio no fos gaire alt, per tal que es confongués la realitat amb la ficció: “Hem aconseguit el punt de confusió que esperàvem”, comenten. Per tant, l’auditor es trobà amb una realitat, la del camí; una ficció, la del relat que han construït Bautista i LLaneli a partir de les veus del Delta; i una metaficció, la els fragments estrictament documentals i la sintonia de “Fauna Ibérica” de Rodríguez de la Fuente, que il·lustren de forma aparentment neutral allò que envoltarà l’assistent i que les artistes volen remarcar. Les dues artistes obren camins discursius en aquesta peça interactiva que les converteix en dos mèdiums entre el món real i l’imaginari col·lectiu del Delta.

El recorregut anava acompanyat d’un àudio dividit en cinc tracks que guiaven o despistaven l’assistent. El ritme dels àudios estava molt ben estudiat. Allò interessant del track 5, el darrer, és que el pensaren de forma aleatòria, en quatre possibilitats: la primera, una gravadora dins la torre que reproduïa el so incansable de la bandera al vent; la segona, un àudio amb elles remant en caiac; en tercer lloc, elles caminant i nedant amb dificultat entre la platja i la torre i, finalment, talls de converses sobre la possibilitat d’arribar a la torre. “Esperàvem que la gent s’adonés que les darreres pistes eren diferents si comentaven la darrera experiència amb altres assistents”, declaraven.

El paisatge ha canviat des Bautista i Llaneli hi van arribar la primera vegada. L’han estudiat en diferents èpoques de l’any, des del maig fins al setembre, des que els arrossars estaven secs fins a la seva inundació. “Hem pogut meditar-ho molt i hem hagut d’ajustar-nos al paisatge. Fins a ahir vam haver de fer canvis”, confessa Laura Llaneli. Fins i tot s’han hagut d’enfrontar a dificultats de caire legal a l’hora d’arribar a la Torre de Sant Joan. <<La policia ens va dir que l’accés a la platja és públic i la gent ens podia dir “per casa meva no hi passis”, però fins a cert punt.>>, explicava Llaneli. “Per això pràcticament no hem alterat l’entorn”, deia Bautista. Han hagut de negociar amb la gent i quan s’han trobat amb alguna dificultat, han anat cercant diferents vies per traçar un camí que ha esdevingut doblement privat. Perquè han envaït terrenys que eren propietat d’algú, però també perquè en la vivència cadascun dels assistents s’ha fet seu el trajecte i l’ha fet íntim, privat.

“No hem buscat tecnologitzar massa la instal·lació”, comentava Llaneli. Han aconseguit que la via que han proposat sembli la més natural. No hi ha hagut voluntat de recarregament, diuen. Ens enfrontem a la pregunta de si en l’obra hi ha una pretesa senzillesa o, en realitat, una manca de fons conceptual. Asseguren que tenen molt material documental però que han buscat un substrat pla. Tenen intenció de fer un espai web amb els materials i deixar els àudios a disposició dels futurs visitants, o fins i tot muntar una exposició amb el material gràfic. “De vegades fa mal no poder posar algun material”, etzibava Llaneli.

Una de les preguntes que s’havien formulat és la de si algú s’atreviria a arribar a la torre. Van dubtar de si calia posar alguna barca, però coincideixen a dir que l’important és el camí. “El fet que sigui quasi impossible és maco”, deia Bautista. “Perdria la màgia. I no volíem conquerir un terreny protegit de manera natural, teníem conflictes entre nosaltres en aquest sentit”, explicava Llaneli. En qualsevol cas, han obert la possibilitat d’arribar a un lloc gairebé verge a tots els assistents i a futurs curiosos.

La grandesa de l’obra rau, en gran mesura, en que Llaneli i Bautista han estat astutes a l’hora de cercar el paisatge idoni per a la seva instal·lació. Camí privat neix d’una forma molt intuïtiva i, declaren, s’han deixat portar per les experiències. Han evitat el contacte amb les institucions i han potenciat la relació amb la gent. Si bé podríem apuntar que la proposta de Llaneli i Bautista pren un caràcter naïve, que està mancada d’una investigació sobre els orígens de la tipologia artística que emprenen, de la reflexió sobre el viatge que, des d’Odisseu, envaeix la cultura occidental, sí que reconeixen sentir-se inspirades per l’artista canadenca Janet Cardiff que, recordem, juntament amb George Bures Miller, va presentar al Macba The Killing Machine el 2007, una exposició que proposava arquitectures sonores que interaccionaven amb el públic per tal d’esdevenir un element de crítica social. Camí privat, tanmateix, beu més directament de Walks, un corpus que es conforma a partir de diverses obres que es plantegen com a recorreguts que van des de la revisió històrica fins a una reflexió sobre la fluïdesa del temps, passant pels confins d’allò físic i sonor, sempre introduint aquest element de confusió entre la realitat ambiental i els efectes que els artistes imprimeixen a l’entorn.

Laura Llaneli i Lina Bautista

Qualsevol trajecte és una pregunta. A Figuras del destino: mitos y símbolos de la Europa medieval, Victoria Cirlot argumenta com el camí, concretament un pont, és una pregunta que espera una resposta i que, potser, mai acaba d’arribar. Cirlot en parla en referència al mite del Parsifal, de Chrétien de Troyes. La pregunta implica la cerca, “la clau hermenèutica que permeti interpretar el sentit de la vida”. Parsifal no arriba a fer la pregunta davant d’Anfortas dins del Castell del Graal i, per tant, seria l’antítesi del mite edípic davant l’esfinx, que abusa de la paraula (Lévi-Strauss). Allò que plantegen Llaneli i Bautista és una queste contemporània encomanada a l’assistent, un cavaller 2.0 que anà resseguint tastos de preguntes i respostes que no tenen per què resoldre’s. Preguntar significa “restablir la comunicació entre dos móns”, al cap i a la fi, i en aquesta obra s’estableixen vincles entre els Alfacs i La Torre de Sant Joan, entre els assistents i la natura i el patrimoni, i entre les mateixes artistes, que es metamorfitzen en un nou ens creador cada cop que pensen juntes.

No hi ha paisatge sense finestra. Entre nosaltres i els límits del nostre esguard s’interposa el marc: el marc conceptual, social, econòmic i cultural que determina la nostra mirada.