Per què els nostres fills seran més miops que nosaltres?

La revista Nature alerta que la miopia a la Xina s’està convertint en un mal de proporcions epidèmiques. I sembla que els científics ja comencen a endevinar per què. Ho explica Elie Dolgin en un reportatge esplèndid titulat The Myopia Boom.

Fa seixanta anys, només entre un 10% i un 20% dels xinesos tenen miopia. Avui, en canvi, el 90% d’adolescents en pateixen. Una dada més alarmant és la de Seul. Entre els joves de 19 anys, un 95% ja tenen alguna diòptria. Segons algunes estimacions, es calcula que al final d’aquesta dècada un terç de la població mundial estarà afectada per algún grau de miopia.

Aquesta epidèmia ha esperonat la recerca i els científics comencen a estar d’acord que el principal factor de risc és el sedentarisme, i la falta d’exposició dels nens a la llum natural. “Els nens haurien de passar més temps a l’aire lliure”, diu Kathryn Rose, doctora de la Universitat Politècnica de Sydney.

Durant molts anys hi va haver un consens científic a atribuir la miopia a la genètica. Ja als anys 60, alguns estudis van demostrar que aquesta condició era més estesa entre bessons univitel·lins que no pas entre els que no eren genèticament idèntics. L’ADN semblava, doncs, el factor determinant i amb els avenços d’avui ja s’han cartografiat cent regions del genoma relacionats amb la miopia.

L’any 1969, però, un estudi realitzat a Groenlàndia amb els inuits va servir per demostrar que el factor ambiental és també clau en el desenvolupament de la malaltia. Resulta que entre la població que havia crescut aïllada en petites comunitats dècades enrere, hi havia dos miops per cada 131 habitants. En canvi, entre els seu fills i néts, la ràtio pujava al 50%. Era un canvi tan accelerat, entre una o dues generacions, que no es podia atribuir únicament a l’evolució genética.

L’exposició a la llum natural, un factor determinant

Sempre s’havia relacionat la miopia al fet d’estar massa en contacte amb els llibres, però estudis més recents elaborats tant als Estats Units com a Austràlia (estudis en què es van entrevistar fins a 4.000 nois i noies), han permès concloure que no es tracta tant de les hores que els joves dediquen a estudiar davant d’un llibre o de la pantalla de l’ordinador, sinó de la manca d’exposició a la llum natural.

La hipòtesi que ha guiat bona part d’aquesta recerca és que la llum natural estimula la descàrrega de dopamina a la retina i aquest neurotransmissor al seu torn frena la prolongació de l’ull durant la fase de creixement. Després de posar a prova la hipòtesi de la dopamina en pollets, s’ha arribat a la conclusió que la dopamina que se segrega a la retina es produeix normalment durant el cicle diürn, però que aquest cicle s’interromp quan l’ull està exposat durant massa temps a llum artificial o deficient.

Elie Dolgin recull i glossa a la revista Nature altres estudis interessants fets a Taiwan i a la Xina, i tanca el seu article amb una referencia singular: fa més d’un segle, l’any 1904, Henry Edward Juler, un cèlebre oftalmòleg cirurgià, va apuntar una idea semblant al llibre A Handbook of Ophtalmic Science and Practice, on deia que “quan la miopia s’instal·la en un pacient, se li hauria de prescriure un canvi d’aires –i sempre que es pugui, un viatge per mar”. Hem trigat cent anys per arribar a la mateixa conclusió i confirmar el que ja s’havia apuntat aleshores de manera intuïtiva.

En definitiva, que Santa Llúcia ens conservi la vista.

Podeu llegir l’article The Myopia Boom, a la revista Nature.