El batec lluminós de l’Aute

8.02.2019

Quan els llums s’apaguen, l’univers de Luis Eduardo Aute es desplega amb tota l’evocació poètica que el nodreix. Som a l’Auditori del Fòrum, en l’homenatge Ànims Animal que Barcelona ofereix al músic dins el Festival Guitar BCN. És el moment precís, ara que l’Aute es recupera d’un infart que va patir el 2016, per tornar-li un alè d’escalfor com el que l’artista ens ha regalat durant més de 50 anys en forma de més de 500 cançons. Ho va dir en Pere Camps, director del Barnasants i un dels responsables de l’homenatge: “Només que puguem tornar-li una mica del que ell ens ha donat, ja serem feliços”. I afegia: “Si algú ha entès i ha sigut solidari amb la llengua i cultura catalanes al món ibèric, és ell”.

Marina Rossell durant el concert. | Foto: Barnasants

Sonen els primers acords d’Invisible, una cançó on l’Aute confessa el desig d’ésser incorpori com Griffin, el personatge d’H. G. Wells. Així comença el concert. Escoltem la veu de l’Aute en tota la seva fondària mentre en la foscor d’aquest espai tan gran, un llum il·lumina la cadira buida. És ell, però no hi és. Al compàs sinuós de la melodia, la pantalla exposa quadres, dibuixos, aquarel·les de l’artista. És l’altra cara de la lluna de l’univers de l’Aute: la pintura. Al llarg de la nit veurem el seu imaginari pictòric i escoltarem de la seva pròpia veu els poemigas, engrunes poètiques –com ell les defineix– alletades d’enginy, ironia i mala baba.

Apareix la banda de base amb quatre còmplices del mestre Aute durant anys: Cope Guitiérrez, Mario Carrión, Billy Villegas Cristina Narea. És ella qui obre l’homenatge amb Quién eres tú, després que l’amfitriona Pastora Vega doni la benvinguda a les 2.000 persones que omplen l’Auditori.

Els Amics de les Arts interpreten en català Las cuatro y diez. Sí, la cançó on James Dean tirava pedres a una casa blanca quan et vaig fer un petó. I a continuació, sense banda, Marina Rossell i Miquel Àngel Cordero, veu i contrabaix per reconvertir admirablement De alguna manera. En la mateixa línia, només amb l’elèctrica a les mans, Quico Pi de la Serra dona un aire blues i salvatge a Perros. Una lletra que podria descriure el panorama polític actual: “Dice mi perro a veces / que los perros no saben hablar / que algunos hombres parecen / perros que quieren hablar”. I com un got calent de vi a l’hivern, Suburbano ens regala l’emblemàtica Sin tu latido amb ritme suau i tons càlids d’acordió i fusta.

Tres joves autors, Quique GonzálezDepedroAndrés Suárez canten Jacques, Me va la vida en ello i Volver a verte. Dos embranzides rockeras amb Estopa i Javier Gurruchaga. Els germans de Cornellà regalen Una de dos, la cançó del triangle amorós. Una de dues, tres de quatre i dos de vint. I el showman de la Bola de Cristal crida la tonada del diable Anda suelto Satanás.

Quatre catalans més sortiran a l’escenari. Roger Mas, elegant i sobri com la peça que desperta aplaudiments abans i després, La belleza, un refugi davant l’obscenitat dels nostres dies. I Maria del Mar Bonet, que ofereix Somnis de la plaça Rovira, una de les cruïlles de l’Aute amb Catalunya, el barri de Gràcia on vivien els seus avis catalans. D’una estrella cau Jaume Sisa per brindar el moment més còmic, divertit i eixelebrat de la vetllada. Amb americana daurada i barret de copa, el galàctic canta Ay, Suiza, patria querida a capella, una composició del disc Forgesound (1977) que l’Aute va editar amb Forges. I la introdueix explicant una anècdota entre la realitat i la ficció, els temps que l’Aute i en Sisa es dedicaven a l’estraperlo de cannabis. I ara, la tendresa, sí, la pell i la complicitat entre Aute i Joan Isaac: és Dos o tres segundos de ternura‘, cantada en català per l’autor de Margalida.

I de l’Aragó, aires de Buñuel, el director que l’Aute admira tant com el seu fillol Àngel Petisme. Te’ls imagines als tres, Petisme, Aute i Buñuel conversant una nit freda sobre les pintures negres de Goya, l’altre amor aragonès de l’homenatjat. Petisme entona De tripas, corazón i declara: “621 quilòmetres de l’Auditori del Fòrum a casa de l’Eduardo per tornar-li la llum i la salut que ens ha regalat sempre”.

El concert transcorre perfectament, continu, sense espais buits. L’emoció envaeix als assistents com un fil invisible i compartit. No cal dir gaires paraules per sentir com vibra. I de sobte, esclaten els Tambors de Calanda. Ritme, tro i llampec de les processons aragoneses, símbol d’allò religiós tan intrínsec a l’univers autià.

Ens acostem a les dues hores. El final és a prop. Paco Ibáñez, arrossegat i emprenyat amb el món, surt com un cap apatxe de la cançó d’autor. Tres minuts triga per posar en ordre el faristol entre somriures i afecte del públic. Guitarra nua i peu sobre la cadira per concloure de l’única manera possible, amb la cançó que tots tenim al cap, que entonem amb veu baixa, però que la sentim amb tota la nostra energia per dir-li a l’Aute que el trobem a faltar, que és a dins, que l’estimem. Aute, Al Alba, avui 2 de febrer i sempre.