El Barnasants fa justícia a Ramon Muntaner

9.02.2018

“És un plaer immens dirigir el Barnasants per poder presentar coses com aquesta”. Són paraules de Pere Camps, director del festival, que parla del concert d’homenatge a Ramon Muntaner programat per aquest dissabte al Teatre Joventut de l’Hospitalet (20h). L’espectacle Cançó de carrer farà justícia a un cantautor fonamental en la història de la cançó catalana. En la present edició, Camps, de moment, ja s’apunta dos tantos: Marini i Muntaner.

Muntaner el 1984. | Foto: Vicenç Tomàs.

El concert pren el nom del primer disc llarg de Muntaner, de 1975. Un àlbum on el de Cornellà musicava poetes de tota índole i procedència. Catalans (Miquel de Palol, Miquel Desclot, Palau i Fabre…) i forans (Georg Weerth, Henri Tachan). Autèntica literatura cantada, actuada, popularitzada. Cançó de carrer és un poema de Pere Quart: Potser només viuen de veres / els qui moren matant / al carrer o a la guerra. Segons Camps, “es tracta d’un disc de referència generacional”. “És un dels meus preferits. El Ramon tenia una manera moderna de musicar. I dic moderna i no pas postmoderna”, afegeix. Cançó de carrer, es recordi o no, és un clàssic de la Novíssima Cançó a la qual Muntaner pertanyia. La fotografia de la coberta, de Colita, és ja una imatge icònica del cantautor amb el cap alçat i una grenya ben frondosa.

Al Joventut, Muntaner, retirat dels escenaris, no interpretarà cap de les seves peces. “Cantar és un ofici que s’ha d’anar practicant”, diu. L’acció d’homenatge serà a càrrec d’altres veus. Veus de generacions ben diferents. “Tenia molt clar que havia de ser un espectacle intergeneracional, amb gent de diferents generacions que hagi treballat en l’escena musical del país”. Hi haurà des de Joan Isaac i el Grup Coses, passant per Borja Penalba, Enric Hernàez i Silvia Comes, fins a Gemma Humet, la participant més jove, que cantarà amb Joan Manuel Serrat. “És una gran alegria que el Joan Manuel Serrat hi sigui present. Ell i el Llach eren els mites d’aquell moment. Tenir el Joan és molt bonic i molt generós per part seva”, agrega Isaac, que a banda de cantar ha estat el cervell de l’operació. “Quan m’ho va proposar, vaig estar-hi d’acord instantàniament”, explica Camps.

“Sempre he pensat que va deixar una obra absolutament magnífica. Per exemple, tinc Presagi [amb poemes de Martí i Pol] com un disc de referència”, diu Isaac, que ha treballat l’espectacle amb l’horitzó de la recuperació. “Aquest país és un país de memòria molt fràgil. Acostuma a oblidar-se massa sovint del què és i ha sigut. A França o Itàlia, per exemple, això no passa. Aquesta memòria fràgil és un mur que s’ha de trencar d’alguna manera”. Considera que revivificar l’obra de Muntaner és fer-ho a tota una època. “Nosaltres [Isaac, Muntaner i Marina Rossell] vam agafar el relleu del Subirachs, la Maria del Mar, el Lluís, els últims jutges; ens van dir que érem la Novíssima Cançó. Vam ser una generació que va cavalcar entre el final del franquisme i el començament de la democràcia. Vam ser una mica una generació coitus interruptus. Si no fèiem cent concerts a l’any, no en fèiem cap”.

Mentre els va anar bé, el caliu el trobaven fora de les ciutats. “El teixit social que aguantava la cançó d’autor era la gent dels pobles. Persones que s’implicaven a construir aquest fenomen, a fer que la cançó passés per tot arreu. No és com ara que depens de programadors artístics. Era a la gent a qui li enviaves els cartells, qui els enganxava, qui et muntava l’escenari”. Eren una mena de firaires de la música compromesa. “Portàvem l’equip a la baca del cotxe. No arribàvem al teatre i ho trobàvem tot muntat. Percebíem que allà on anàvem hi havia gent molt implicada. Aquest era el gran èxit. Sabíem que on anàvem hi havia gent que lluitava per aquella història. I que ens ho facilitaria tot”. Les coses, però,sobretot des de dalt, van canviar. “Als vuitanta, la cançó entra en un desert immens, on les grans discogràfiques se’n van a Madrid i aquí queda una resistència mínima”. Això va resultar en baixes. “Va ser un desert creat políticament”, afegeix Camps.

Isaac va deixar la música durant catorze anys. Muntaner abandonà per sempre. Rossell és qui ha continuat. Muntaner va tancar la carrera musical amb Fugida, “sabent perquè li posava aquest títol”. El disc inclou lletres de Vicenç Villatoro i d’això ja en fa tres anys. “Fa més temps que treballo en el món de la gestió [és delegat general de la SGAE a Catalunya] que anys que vaig dedicar al món de la música. Per tant, trobo la mar de normal que hi hagi un munt de gent que no em conegui. I no em passa res”. De fet, “en la meva vida creativa la part de la cançó és només una part. Va arribar un moment, a partir de finals del setanta, que la meva feina era posar músiques que no pas cantar”. Va treballar en teatre, televisió i cinema (la banda sonora de La plaça del diamant de Francesc Betriu és seva).

“No em sento reivindicador de mi mateix”, admet Muntaner. Qui sí que vol neutralitzar un “greuge històric” és Isaac: “He entès que un ha de ser generós amb els amics i la gent. El Ramon s’ho mereix”.