El Baltasar Porcel més íntim i desconegut s’acomoda al Palau Robert

4.07.2015

Baltasar Porcel va ser un dels escriptors més coneguts i premiats de la literatura catalana contemporània però no va poder presumir de ser un dels més llegits. La lectura de la seva obra va quedar reduïda, a mesura que avançaven els anys, en un decreixent cercle de lectors fidels i cultes, mai consumidors de textos pobres i banals. El distintiu de best-seller que van obtenir llibres com Els argonautes o Cavalls cap a la fosca no es va mantenir en les seves últimes publicacions. Però això no significa que, en el món de les lletres, Porcel no fos, fins als últims dies, un autor extraordinari i atípic per l’originalitat argumental i la simbologia biogràfica de les seves obres. Sis anys després de la seva mort, el balear es mereixia un reconeixement i, precisament, aquest dimecres, coincidint amb el sisè aniversari del seu decés, el Departament de Cultura va aprofitar per anunciar dues accions que el recordaran. Una sucosa exposició aquesta tardor —impulsada per l’IEC— i l’obertura i accés lliure al Fons Baltasar Porcel de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Baltasar Porcel

Baltasar Porcel

La mostra, que serà absolutament retrospectiva i es podrà visitar a partir del 20 de novembre al Palau Robert, presentarà una gran quantitat de documents inèdits o ignorats que descobriran el Porcel més íntim i desconegut. Així, es repassarà la vida de l’escriptor a partir de les cartes que va enviar-se amb Llorenç Vilallonga —a qui va forçar a escriure en català—, les fotografies de Toni Catany —amb qui va formar una parella periodística de primer odre—, els manuscrits originals dels llibres o els articles que va publicar a la seva columna de La Vanguardia —orientant el focus al seu interès per l’actualitat política i social, Mallorca i l’abús del turisme.

El crític Julià Guillamon, comissari de l’exposició, ha decidit dividir la mostra en tres parts: “El mite d’Andratx”, “El món” i la “Barcelona postmoderna”. Abasta d’aquesta manera tres etapes i territoris vitals de l’autor mallorquí. Queda, doncs, la panoràmica següent: el seu Andratx natal, que transporta a la família i a la terra dels ametllers; el món, els seus viatges com a reporter; i Barcelona, que considerava la seva ciutat literària.

Amb més detall, “El mite d’Andratx” se centra en el paisatge i la cultura mallorquina mitificats que domina les primeres novel·les com Solnegre i La lluna i el Cala Llamp. Un dels passatges més curiosos d’aquesta primera part és el dedicat a l’emigració mallorquina al poble cubà de Batabanó, on van arribar a viure 700 andritxols que treballaven en la pesca d’esponges i facilitaven l’incompliment de la llei seca nord-americana amb el contraban d’alcohol. La transició d’“El món” s’endinsa en el Porcel instruït i catalitzador de cultura, pròxim als intel·lectuals europeus, i l’entrevistador dual a Destino i Serra d’Or, que eren dos mons totalment oposats aleshores. Però aquesta part també ressegueix la seva etapa periodística a la Xina i Orient Pròxim —especialment els dies en què va cobrir la Guerra dels Sis Dies a Israel amb Catany. I per acabar, a la “Barcelona postmoderna”, la ciutat queda retratada en els manuscrits d’El divorci de Berta Barca, el seu llibre més compromès políticament. Escrit els mesos previs als Jocs Olímpics, l’obra dibuixa una Catalunya contradictòria com ho era Porcel, que tanca la tercera i última part amb humor i crítica als seus coetanis.

Durant els mesos que duri l’exposició, l’Institut Europeu de la Mediterrània, del qual Porcel fou fundador i director, organitzarà quatre conferències per abordar els pilars del món de l’escriptor. Totes quatre encapçalades per amics i coneguts: Tahar Ben Jelloun, Enric Juliana, Tomàs Alcoverro i Carme Riera. Acabada la mostra al Palau Robert, la retrospectiva viatjarà al CaixaForum de Palma de Mallorca. Ja és possible, però, endinsar-se en l’univers literari de Porcel sense haver d’esperar que s’inauguri la mostra gràcies l’obertura del seu fons personal. La cessió dels documents ha possibilitat la consulta dels dossiers de cada obra —notes, correccions i els manuscrits originals—, la correspondència amb amics i lectors i una llarga llista d’articles d’opinió que va publicar entre el 1982 i 2009 a La Vanguardia. Una oportunitat per anar obrint boca mentre no arriba el reconeixement de la pròxima tardor.