El ball de màscares més verdià arriba al Liceu

2.10.2017

Renato Palumbo dirigeix Un ballo in maschera, de Verdi, a l’estrena de temporada del Gran Teatre del Liceu que tindrà lloc dissabte 7 d’octubre. Les funcions, que es dilataran fins al dia 29, compten amb la direcció d’escena de Vincent Boussard, escenografia de Vincent Lamaire i vestuari de Christian Lacroix. Encapçala el cast del drama verdià Piotr Beczala, que ha generat grans expectatives després de les darreres aparicions al Liceu.

Un ballo in maschera, de Verdi|Foto: Patrice Nin

Un ballo in maschera, de Verdi|Foto: Patrice Nin

La realitat sempre supera la ficció, fins al punt que, si transformes en ficció certa realitat, això pot convertir-se en víctima de la mordaç censura. L’exemple paradigmàtic és Un ballo in maschera, de Verdi, que es basa en uns fets ocorreguts a Suècia el 1792, amb l’assassinat, en un ball de màscares, del rei Gustau III. Inicialment, Verdi havia fet tractes amb els napolitans, però aquests havien posat tantes restriccions a l’argument que, si Verdi les hagués seguit, semblaria gairebé una altra història. Per estrany que pugui arribar a semblar, en aquella època, Roma, que formava part dels Estats Pontificis, va ser més flexible i les relacions amb el compositor van ser més fluïdes. Es va acordar que l’acció havia de situar-se fora d’Europa, concretament a Amèrica del Nord, durant la dominació anglesa; el personatge principal havia de convertir-se en Riccardo, comte de Warwick, governador de Boston; i els noms dels altres personatges principals també havien de canviar: Anckarström seria Renato i Adelia seria Amèlia. Així, el 17 de febrer de 1859 es va estrenar, al Teatro Apollo de Roma, Un ballo in maschera, aconseguint evitar de pujar a l’escenari un magnicidi.

En aquesta magnífica òpera, el Verdi més sumptuós ens transporta musicalment per un ampli espectre de sentiments com la conspiració, la gelosia i l’enveja, que recauran sobre del comte de Warwick, però també per l’amor i la passió que senten ell i Amèlia, que seran els desencadenants de la desgràcia perpetrada al final de l’òpera per Renato. El llibret d’Antonio Somma, en tres actes, adverteix de la desgràcia: el comte, disfressat, anirà a veure una fetillera que li vaticinarà la mort per part de primer que li estrenyi la mà.

Però el governador és bondadós, escèptic i imprudent. Situem-nos al segle XVIII (on està ambientada l’òpera): una encisera t’avisa que moriràs en mans d’un amic (“presto morrai (…) per man d’un amico”), i te’n rius? (“ma come fa da ridere/la lor crudelità!”). I això no és tot; al ball de màscares, el patge Oscar (un transvestit) et dóna una carta on hi diu “Chen el ballo alcuno/alla mia vita attentarà”. Dos avisos. Cas omís. I mor. És clar, no pots passar per alt les prediccions d’una endevina i les advertències anònimes de la cort, en aquest cas, per por de que el prenguin per covard (“Ma se m’arresto, ch’io pavento diran”). El comte és un neci insensat sense sentit del deure que no recorda que té al seu càrrec tot l’estat de Massachussets. Hauria de vetllar per la seva vida i no perdre el judici enfront la possibilitat de veure Amèlia, perquè té certes responsabilitats. Però el més terrible de tot és que al final, quan està a punt de morir, i invoca el perdó per qui l’ha matat. Si enlloc d’aquesta història ens trobéssim davant de la de Verdi i Piave reinterpretant Shakespeare, potser podríem ser més indulgents. Qui li havia de dir a Macbeth que profecies com “cap fill nascut de dona et matarà” o “la teva fi no arribarà fins que el Bosc de Biram avanci” s’acomplirien. En aquest cas, ser escèptic (i més, tenint Lady Macbeth conspirant per darrera) no era una opció tan fora mida.

Per contra, Amèlia és una dona del seu temps i la valorem positivament per això. S’ha disposat a demanar ajuda a l’endevina per superar un amor secret (que és, en realitat, Riccardo) i, com que és supersticiosa, li fa cas. Ulrica li diu que l’oblit és possible, hi ha unes herbes màgiques que renoven el seny, però les haurà d’arrencar amb les seves pròpies mans prop d’un lloc fúnebre (“L’oblio v’è dato. / Arcane stille conosco / d’una magic’ erba, /Che rinnovella il cor… / Ma chi n’ha d’uopo / Spiccarla debbe di sua man / nel fitto delle notti. / Funereo è il loco”). Això ocorrerà a l’acte II, amb un acostament entre el comte i Amèlia que enfurismarà Renato, el seu marit.

El preludi ens marca, des de la primera nota, la diferència entre el clamor dels gentilhomes i l’aire de conspiració que es viu a la cort. Per una banda hi ha una melodia ampla i voluptuosa amb legato expressiu i, per altra, una amb ritme marcat i de caràcter polifònic de veus fugisseres que acaben confluint en una homofonia rere la qual s’amaguen línies sinuoses que denoten intencions funestes. El cor –que es divideix entre la gent de confiança i els conspiradors- s’afegeix fins que apareix Riccardo, el comte de Warwick (al Liceu, Piotr Beczala i Fabio Sartori), precedit pel seu patge Oscar (Elena Sancho Pereg i Katerina Tretyakova), que li entrega la llista d’invitats a la festa que tindrà lloc el dia següent. Riccardo mostra el seu goig en veure que Amèlia (Ekaterina Metlova i Maria José Siri) també hi està invitada, cantant una ària que ja queda definida al preludi, “La rivedrà nell’estasi”. És la primera prova d’amor del noble envers la dona del seu home de confiança, Renato (Carlos Álvarez i Giovanni Meoni), el secretari i marit d’Amèlia, que apareix per advertir dels perills de la seva hegemonia, però Riccardo es mostra segur (“Alla vita che t’arride”). Tot seguit, Oscar torna a escena per defensar davant del jutge la fetillera amb “Volta la terrea”, una ària de soprano alegre, virtuosa, d’un ritme a quatre molt marcat, resolutiva, i amb grans ornaments que exigeix molt vocalment.

El comte decideix comparèixer disfressat de pescador a la cova de l’encisera (“Ogni cura si dona al diletto”). Una música entre misteriosa i tenebrosa ens permet situar-nos en l’ambient fosc de la sibil·la, una mezzosoprano propera a contralt en un paper tan curt com fonamental (al Liceu, Dolora Zajick i Patricia Bardon): ella dirigeix tots els esdeveniments posteriors tal i com anunciava Oscar a la primera escena. El comte queda torbat per la presència d’Amèlia, que rep el consell de les herbes per part d’Ulrica, i quan l’amada se’n va, el Riccardo canta la barcarola “Di tu se fedele”, de ritme ternari, que vol descobrir si la seva estimada li és fidel. Ulrica li agafa la mà i manifesta que “È la destra d’un grande, vissuto/Sotto gli asti di Marte” (és la mà d’un gran home que viu sota el signe de Mart), i aviat pronostica la seva mort, amb la incredulitat de l’apel·lat. El final coral és emotiu en el seu cos principal, ja que mostra l’afecte del poble envers el comte, que fa gala de la seva valentia (“O figlio d’Inghilterra”), mentre uns es preocupen, com Renato, o d’altres es mostren molestos (els conspiradors). Finalment, Ulrica profereix els següents mots: “Sorrise al mio presagio/Ma nella fossa ha il piè” (“Se’n riu del meu presagi, però té un peu a la fossa”).

Un ballo in maschera, de Verdi|Foto: Patrice Nin

Un ballo in maschera, de Verdi|Foto: Patrice Nin

L’acte II s’inicia a les afores de Boston, on Amèlia cull les herbes de l’encisera i canta una de les àries de soprano verdianes de més profunditat de sentiments moguts per un amor impossible. És “Ma dall’arido stelo divulsa”, un manifest de la seva tristesa per l’oblit a què està abocada la infeliç amant de Riccardo. La música reflecteix molt bé la psicologia del personatge, amb un lament sentit per part del vent. Arriba Riccardo i s’esdevé un duo meravellós, probablement el més cèlebre de l’òpera, “Non sai tu che si l’anima” (“Tu no saps que si l’ànima” que assoleix gran voluptuositat. Amèlia desitja que la relació es trenqui mentre el comte insisteix en estimar i ser estimat. Finalment, ella acaba rendida davant de l’ímpetu amorós del sobirà, fins que arriba el marit, Renato, per frustrar les maquinacions dels conjurats. Però quan descobreix que la dona que acompanya el governador és la seva muller, el fidel i lleial servidor es converteix en el més gran dels conspiradors.

A l’inici de l’acte III, l’orquestra adverteix que les tornes han canviat. Renato arriba al costat d’Amèlia ple d’ira (“Sangue vuolsi e tu morrai”, “Hi ha d’haver sang, tu moriràs”), mentre ella l’intenta convèncer que no hi ha hagut deshonor. No accepta les seves disculpes, però li concedeix un desig: abraçar el seu únic fill. L’ària, “Morrò, ma prima in grazia” (“Moriré, però abans concedeix-me la gràcia”), és meravellosa, no tant pel tema sinó per la manera d’enfrontar-se a una petició: primer amb una calma esfereïdora en qui morirà, presa pel lirisme; després més devastadora. Això refreda el desig de venjança de Renato envers la seva dona. Igual que la soprano, aquí el baríton compta amb una gran oportunitat per a lluir-se amb “Eri tu” (“Ets tu”). És una ària amb diferents matisos argumentals: ira envers el comte, records d’un passat feliç amb la seva muller i, finalment, el retorn a l’odi letal envers qui serví lleialment en el passat. Es reuneix amb els contraris al comte fins que arriba Oscar per anunciar el ball de màscares i té lloc un magnífic quintet (Renato, Amèlia, Tom, Sam i Oscar) colorista amb música alegre (el patge ignora el que ocorre) però també amb tocs d’angoixa (Amèlia, conscient de que és el seu marit qui vol matar el comte) i tenebres (els tres conspiradors veuen el ball de màscares com una oportunitat per al crim). A la segona escena, Riccardo s’omple de maleconia i la música ja anuncia el tràgic destí.

A la tercera escena té lloc el ball de màscares que, al Liceu, amb els vestits de Christian Lacroix, serà un espectacle de colors i sumptuositat, com ho va ser la meravellosa I Capuleti e i Montecchi la temporada 2015/16. L’inici del ball s’indica amb una música alegre, mentre els conspiradors pensen el més fosc dels plans. Oscar, que disfruta de la festa, serà víctima de les urpes de Renato, que li pregunta per la disfressa del comte. A “Saper vorreste”, una melodia que comença legato i expressiva per transformar-se en un joc d’altures, Oscar es nega a parlar en un to bromista. Però finalment cau a la trampa i revela la vestimenta del comte. Per altra banda, Amèlia vol convèncer Riccardo que està en perill, sense èxit: Renato acaba apunyalant el comte davant l’estupor dels convidats. El vaticini d’Ulrica s’ha acomplert i Renato és detingut. Però, moribund, el comte anuncia que el seu assassí és destinat a Anglaterra amb la seva dona, i aclareix que no hi havia mala fe en les seves intencions i que mai van atemptar contra l’honor de Renato. Penedit, el secretari lamenta l’error a què l’ha dut la seva set de venjança mentre la resta de presents lamenten l’escena i mostren desolació (“Cor sì grande e generoso”, “Cor gran i generós”). En to de perdó, Riccardo, comte de Warwick, s’acomiada així: “Addio, miei figli” (“Adéu, fills meus”).

Sens dubte, aquesta obra presenta grans al·licients, no només per la posada en escena deliciosa i els vestits de Lacroix, sinó per les veus i la direcció d’escena. Hem destacat la participació de Piotr Beczala que, en la seva aparició al Met com a Riccardo, The guardian va lloar la seva versatilitat: “El tenor polonès, favorit del Met, no només va cantar amb una brillant autoritat lírica en cadascun dels registres (còmic, romàntic i tràgic) que Verdi algutina en el seu rol… Beczala va recórrer l’escenari amb un joc de curiositat i intensitat. Aquesta és una demostració de com Beczala eleva tot el que té al voltant amb el seu art”.

Però cal destacar també l’encert de comptar amb el baríton malagueny Carlos Álvarez com a Renato, un artista de veu poderosa i sòlida, amb un timbre elegant i una dicció envejable. També podrem veure la russo-italiana Ekaterina Metlova, que té tota la força vocal necessària per al paper protagonista, un timbre agradable sense duresa o vibrato excessiu, i un gran registre expressiu. Tot dirigit per Renato Palumbo, que va fer el seu debut professional a 18 anys amb Il trovatore de Verdi, i aviat es va posicionar com un dels directors musicals verdians més importants de la seva generació. Ho podrem comprovar al Liceu entre el 7 i el 29 d’octubre de 2017.