El balanç poètic en X frases

12.05.2013

Aquí va una tria de frases del balanç poètic del 2012 -tradició i edició lligada als Jocs Florals-, un balanç que enguany ha fet Meri Torras, professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UAB. Es tracta d’una espigolada, de donar uns quants “titulars” de Fetitxismes, el nom que ha posat al seu repàs exhaustiu de l’any poètic passat. Per tant, en cap cas serà exhaustiu, perquè exhaustiu ja ho és el balanç pròpiament. Serà una manera –apressada pel moment- d’apropar alguns fils d’aquest material i reflexions literàries d’interès i de profunditat.

 

Francesc Garriga al Palau de la Música | Foto d'Ester Andorrà

 

Hi ha un seguit de poetes vertebrals i influents a les lletres catalanes, que apareixen sovint citats als epígrafs dels llibres de 2012 com a reconeixement al seu mestratge i que paradoxalment aquest any no han tret cap volum: Màrius Sampere, Francesc Garriga, Enric Casasses…i, de generacions més joves, Susanna Rafart, Manel Forcano, ÀngelsGregori, Anna Aguilar-Amat…i tants / es altres que em manquen.

Traduir implica fer disponible per al dipòsit cultural català un text pertanyent a una altra tradició i, per tant apropiar-nos-el, no només per vessar-lo a la pròpia llengua sinó per posar-lo en disposició d’esdevenir una lectura activa i per tant un intertext de la producció poètica autòctona. Vull fer esment aquí de tres llibres que impliquen poetes traduint poetes: La casa de la compassió, de la portuguesa Eugénia de Vasconcellos, traduïda al català per Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte; aquests delicats Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre, que devem a Gemma Gorga i, finalment, el repte assumit per Arnau Pons en traduir De llindar en llindar, de Paul Celan.

Sense cap mena de dubte la poesia és a les cançons, no només dels seixanta, sinó a les que ens van regalar el 2012 grups com Antònia Font o Mishima, per esmentar-ne un parell que van treure àlbum.

A tot plegat, cal sumar-hi encara, l’auge (que és un retorn) de la difusió oral de la poesia (que és un retorn) de la difusió oral de la poesia, perquè tot i que hi ha poesia per ser llegida en veu baixa i poesia per ser llegida en veu alta, al capdavall la poesia es llegeix per a l’oïda. Així, aUlls, budells, cor, Elies Barberà ens fa arribar juntament amb el poemari un CD amb setze poemes musicats.

A Barcelona cal fer esment del ja mític Horiginal, però cada vegada proliferen més les sales que promouen recitals amb assiduïtat o els festivals de poesia arreu del territori catalanoparlant i a l’estranger

Per no defraudar els axiomes de les perversions freudianes, confessaré, sense menester que m’hipnotitzin, que darrere el meu fetitxisme s’hi amaga una història amorosa, la que em lliga a Vetlla, el poemari de Jordi Llavina, que ha constituït la lectura més plaent que m’ha regalat el 2012.

Així doncs, en reconeixement, des del fetitxisme en la corporalitat dels llibres, he establert aquest panorama poètic metonímic i pervers. Us prego que vulgueu excusar d’avançada les meves debilitats carnals

El badaloní Marcel Riera fa palès com rebem l’altre des de la traducció als propis codis i com, de fet, alhora,revisem qui som per aquest contacte amb l’alteritat.

Practicant d’una escriptura sense límits, Pau Vadell ens enfronta amb un Carnatge, un poemari sense contemplacions, sense treves, on cada paraula sacseja abruptament i pot ser alhora ferida i daga: “Escric / per / no sentir / com s’estremeixen / els grums / d’un mateix / Cruix la carn.

“Evanescents per caduques, però no per això (o justament per aquest motiu) som davant presències transformadores, com el jo líric que camina pel Carrer dels dies, d’Andreu Gomila, que pensa alhora que transforma i es transforma (p)els espais que habita.

En aquesta línia, que passa per la plena consciència de fer text, de materialitzar en el cos del poema el text del món d’un jo que discorre temporal, s’esdevé Gaire, d’Eduard Escoffet, un llibre que parla amb i dels llibres…”.

Article publcat dins El blog de la Setmana de la Poesia 2013.