ÉÈ de Jansky: un portent electropoètic

29.04.2015

Aquest proper divendres 1 de maig, a les 21:30 al Bar Heliogàbal de Gràcia (Ramón y Cajal, 80) el grup d’electrovèrsia Jansky presentarà el seu segon disc, ÉÈ (Primeros Pasitos, 2015) després de l’èxit del seu debut, amb el que s’han situat a l’escena poètica i musical amb una força renovellada. La crítica ha parlat d’ells, i és unànime: “Inèdits, atrevits i densos” (Enderrock), “Tot un descobriment” (SÓNAR) o “Una combinació d’allò més perfecta” (RNE3). Si els voleu presenciar i gaudir amb els vostres ulls, aquest proper divendres teniu una cita amb una autèntica revelació.

jansky_collage

Laia MaLo i Jaume Reus de Jansky

Jansky és un duet musical format per la poeta Laia MaLo i pel músic Jaume Reus. A partir de sons orgànics i inorgànics, aquest duet artístic és capaç de crear un nou concepte de sonoritat per compondre el que ells coneixen com a “electrovèrsia”, o sigui, versos elèctrics i electrònics, combinats amb genuflexionadora harmonia còsmica. Una flauta travessera, el soroll de branques d’ametller trencant-se, o el renou del vent poden acabar convertits en un ritme altament dosificat per al moviment frenètic mentre acompanyen la veu melosa, intencionadament fatal, de la rapsoda de Berga. Amb el seu primer treball conjunt, Un big bang a la gibrella (Primeros Pasitos, 2013), han aconseguit participar a diferents festivals de Cracòvia, Cadis, Liverpool o Cambridge. Ara amb ÉÈ, esperat nou lliurament de les seves propostes absolutament noves, arriben a Barcelona en un inici de gira que els farà voltar per mig globus, segur que amb l’objectiu de generar el mateix entusiasme que fins ara han anat congriant.

Ara bé, tot i les múltiples virtuts del primeríssim i iniciàtic Un big bang a la gibrella, que iniciava una nova trajectòria dels dos artistes polifacètics en un tàndem coherent, és just dir que el producte final patia per culpa d’un petit grapat de mancances tècniques, com el fet que la veu de Laia MaLo sempre costava molt de sentir-se, així com unes quantes mescles que no acabaven d’enllaçar massa bé. Sols minúcies. Ja que aquestes diminutes problemàtiques es veuen aquí aniquilades, superades totalment amb un equip que ha sabut treure el millor dels dos creadors i fins a un punt de superació i voluntat. ÉÈ s’ha mesclat als Estudis Favela (lloc essencial, també, dels grups Miquel Serra i Oliva Trencada, entre d’altres) i ha estat masteritzat per Hay Zeelen (The Prodigy, Tears for Fears…). La discogràfica independent Primeros Pasitos, casa també del sempre esperat The Marzipan Man i altres grups memorables, torna a confiar en aquest equip guanyador que assegura, de bon de veres, les millors vibracions.

ÉÈ és un d’aquells discs que has d’escoltar des de la primera fins a la darrera cançó, al nivell de productes memorables com Automatic for the people de REM, o Taxi d’Antònia Font, o La manera més salvatge, de Pascal Comelade i Enric Casasses. És addictiu, indeturable, una apoteosi sonora. Si analitzem peça per peça, podem ben assegurar que cadascuna d’elles és com una petita obra mestra que sap lligar-se perfectament amb el seu conjunt global.

“Escapça’m” és un esclat místic on la matèria, tota matèria, demostra ser viva a través del vers i del ritme latent. Si Santa Teresa de Jesús cantés, tant rap com electrònica (cosa que Josep Pedrals i Guillamino ja varen imaginar fa molts anys amb el seu llibre-disc Endoll, esforç de llibre-disc entre Bankrobber i LaBreu Edicions) segur que el resultat tindria la mateixa força decimonònica que aquesta peça. “Falco vs. Polyphylla”, en canvi, i en una línia diferent però igual de subversiva, s’assembla molt al que podria ser un coit seminal entre una Pinup i Gregor Samsa. Per tant és un producte musical que al mateix temps inquieta i excita: et deixa una profunda sensació de fàstic sensorial, però al mateix temps el seu humor negre recorda les millors pel·lícules de sèrie Z amb Godzilla contra Mothra lluitant amb King Kong de fons. “Lliçó nº1” és l’única condició possible, una condició sine qua non de superació cap a la propulsió de l’endavant. I amb això ja queda tot dit. I sí, la cançó que dóna títol al disc té tota la pinta que podria ser la cançó d’aquest proper estiu. I per això el resultat és tan desorbitant, perquè entre mans tenim un producte musical sorprenent, molt profund perquè està bastit amb materials poètics, però també és absolutament ballable. És imprescindible que sigui ballable.

Laia MaLo de Jansky

Laia MaLo de Jansky

La metàfora que orquestra, espinalment, el disc és, doncs, una espècie d’evangeli al·lucinat i al·lucinant de l’arribada d’una nova forma de vida, en efecte, aquest Ésser Elèctric, després d’una apocalipsi integral que tot ho redimirà. Avantguarda i missatge, fons i forma en un tot absolut que produeix molta emoció i que, al mateix temps, roman dins del cervell de forma obsessiva i compulsiva. L’experimentació, aquí, no és una mera excusa, és la barrera a superar, arrel d’una investigació lenta, acurada i sentenciadora. Quina concepció del ritme, quina capacitat per fascinar, quina feina de fons per compondre un producte tan atraient i necessari. ÉÈ és un deliri, un hit tot ell, en què no saps destriar quina cançó és millor que l’altra.

Amb el volum Un corazón de noche de Philip Meridian vàrem tenir l’oportunitat de veure que el vers sempre té una capacitat per indagar en les entranyes del batec latent de tot organisme, quasi amb una capacitat curativa. El resultat d’ÉÈ, però, va un pas més enllà i ho formalitza encara més conscientment, ja sigui a través de diferents homenatges encriptats als ja esmentats Enric Casasses i Pascal Comelade (tòtems per ser mestres en captar el fet que la poesia pot habitar altres indrets més enllà del paper, i que l’escenari, o una pista de ball, també pot arribar a ser una mansió per als versos). Això sí, Jansky porta aquestes conviccions fins a l’extrem, a un altre nivell de volada psicodèlica, hipster, sí, talment una animalada que ens segrega des dels festivals de música electrònica de tot el cosmos.

Per això cal dur a terme una advertència ben clara i imprescindible a tenir en compte, no perquè ho digui jo sinó perquè ho imposa la meva vessant adoradora del màrqueting: l’Institut Ramon Llull i la Institució de les Lletres Catalanes haurien de fitxar immediatament el matrimoni artístic compost per Laia MaLo i Jaume Reus, Jansky en màxim apogeu, i fer-los anar a tots els festivals de poesia i de música del món, evidentment després d’haver estat convidats a tots els llocs possibles del territori perquè la gent els escolti i canti i balli i no aturi de moure’s. En pocs anys seran un referent a nivell planetari, i la gent començarà a investigar que punyetes passa en un territori tan petit capaç de condensar Jansky, Màrius Sampere, Enric Casasses, Margarita Ballester, Antònia Vicens i tants altres autors de primera categoria, primer nivell i primer ordre.

Una nova gènesi ha començat. Balleu fins que no quedi res.

Etiquetes: