Educar no és adoctrinar

8.01.2018

Una de les polèmiques més esteses aquests darrers mesos a Catalunya és l’adoctrimanent escolar, que sovint rebrota als mitjans de comunicació i que Arrimadas, Albiol i companyia proclamen sempre que poden per esgarrapar-se votants qüestionant això tan desguitarrat del nacionalisme: precisament això que, per una altra bandera, ells representen amb tanta intransigència. D’adoctrinament escolar, d’educació i actualitat sociopolítica i del paper dels mestres a l’hora de tractar qüestions compromeses n’hem parlat amb la pedagoga Eva Bach, que ha liderat un projecte educatiu d’acompanyament per als adolescents després dels atemptats del 17-A i que ha publicat el llibre Educar per estimar la vida (Plataforma Editorial).

Foto: Mario Pérez

Segur que, com diu el filòsof José Antonio Marina, totes les escoles adoctrinen (catalanes, espanyoles, vaticanes, timoreses, swazilandeses), però a Catalunya anem una mica més enllà. Fins als tribunals. El dret de les famílies a denunciar l’actitud dels docents si ho consideren oportú no admet discussió, simplement perquè és un dret legítim, però no deixa de ser sospitós, capritxos de la suspicàcia barata, que els denunciants siguin famílies de guàrdies civils. De moment, tenim vuit professors de La Seu d’Urgell i tretze més de Sant Andreu de la Barca acusats d’incitació a l’odi pels fets de 1-O.

Que l’educació és un pilar de la nostra societat se suposa que ho sap tothom i se sap que no tothom ho suposa, però en les nostres coordenades sociopolítiques actuals el seu valor encara es torna més preuat i delicat, tant com decisiva l’actuació dels docents. Com abordem qüestions com aquesta, amb els adolescents? Què hem de dir i què no hem de dir, quan ens ocupem de temes tan complexos? No tan sols del referèndum de l’1-O i el procés català, sinó també dels atemptats del 17-A i el terrorisme, que han quedat engolits per una actualitat desbocada. Sobre tot això té moltes coses a dir-hi Eva Bach, mestra, formadora i escriptora, especialitzada en assessorament pedagògic.

“Si els volem educar, primer comuniquem-nos amb ells”, diu Bach. “Per coneixe’ls bé, els hem d’escoltar i donar-los espais perquè es puguin manifestar, expressar i compartir el que vulguin”. I anant amb cautela: “Hem de vigilar de no dir una paraula més de les que volem dir”. Tant pel que fa als atemptats com al procés, l’essencialitat de les coses és la nostra millor reserva per ajudar-los. El que hem de fer els adults, pares i mestres és “facilitar-los aquests espais, aquests contextos en què puguin explicar com se senten”.

I això és el que van fer Bach i Montse Jiménez amb una vintena d’adolescents de Ripoll d’entre 14 i 21 anys (catalans i marroquins) després dels atemptats a través del projecte “Del bressol al cor. 17 x capgirar el 17“: escoltar-los i deixar que s’expressessin. “Els vam fer tres preguntes molt senzilles: en parlaven, del que havia passat?; hi havia alguna cosa en especial que els preocupés?; què els ajudava davant d’això?”. Entre les coses que els preocupaven, en sobresortia una de molt feixuga i més humana: com es podrien fiar d’algú a partir d’ara? Alguns dels autors dels atemptats eren amics seus. La feina de les pedadogues va ser parlar de la vulnerabilitat de les persones per explicar que els seus amics no s’havien fet terroristes per voluntat pròpia, que els hi havien menjat el cap i que, per “no deixar-se endur pel costat fosc, hem de cuidar la interioritat, perquè qui està bé per dins no mata ningú”. Aquesta és la idea vehicular d’Educar per estimar la vida.

Bach dona molta importància a les conseqüències que té “no compartir i no expressar el que et passa per dins”, un detonant per “explotar de mala manera”. Quan algú no té un “referent sòlid al seu voltant, principalment a la família, l’ha d’anar a buscar a fora”. I si està buit per dintre “és molt fàcil que arribi una persona que l’ompli d’odi, de violència”. Per aquesta raó, amb un referent positiu com a pilar, hem de reconèixer i manifestar les emocions, siguin la impotència, la tristesa o la por. “Per recuperar la normalitat de la vida ciutadana, puc entendre que es popularitzés el no tinc por, però des del punt de vista emocional això no és bo, perquè estàs negant una emoció, en aquest cas, la bàsica”.

Una de les coses que més la va sorprendre va ser veure que els adolescents “no odiaven els autors dels atemptats”. Estaven “desorientats, desconcertats, molt tristos… però els compadien”. Lloable reacció a desgrat de l’horror. Només hi ha un problema, i és quan el tema deixa de ser portada, quan ja no se’n parla, quan queda arraconat. “I ho hem de reprendre per aprendre’n”, al·literació inclosa, perquè no derivi en missatges de desesperació o islamofòbics. La inclusió verdadera, diu Bach, té lloc “quan una persona se sent bé i igual que els altres allà on és, allà on ha anat”. En altres paraules, “quan un sent que és tan digne de ser estimat, escoltat i reconegut com qualsevol altre”.

Eva Bach durant una conferència en el marc del Servei d’Atenció a les Famílies de Masia del Futbol Club Barcelona | Bibiana Ripol

 

Sense transició

Per què deixem de parlar-ne? Sobretot perquè, quan encara no havien passat dues setmanes des dels atemptats, arriba la Llei de Transitorietat. I l’operació Anubis. I l’1-O. I tot el que ha passat fins avui, amb la incertesa de continuar amb un president reinvestit a l’exili. Pedagògicament, és un tema especialment delicat, perquè hi ha moltes sensibilitats susceptibles de ser ferides i punts de vista familiars que, involuntàriament o deliberada, condicionen els adolescents i activen els seus prejudicis sense haver pogut formar-se una opinió clara de tot plegat.

Apel·lant a la mateixa capacitat de síntesi comprensiva, Bach proposa tres passos de sentit comú que irònicament molts adults bandegen: parlar-ne, cohesionar i tranquil·litzar. Però la pregunta és inevitable: el docent hauria de manifestar la seva opinió? Vet aquí el dilema. “Ha de tenir la llibertat absoluta per fer el que consideri, però qui vulgui parlar-ne haurà de fer-ho amb molta cura”, diu Bach, que tanmateix considera que “en un context de classe un docent no hauria de posicionar-se, i menys en determinades edats (ESO)”. El perill de manifestar la seva opinió és fer-ho des d’una posició d’autoritat “que li dona un aval”, i segons la pedagoga “hem de distingir quan parla ex cathedra de quan ho fa com a ciutadà”. Però això no és tan fàcil, perquè sigui com sigui “ha de poder donar respostes” i, des del vessant educatiu, “és millor que no giri la cara a la realitat”. I que fomenti el diàleg, perquè “a dialogar només n’aprenem dialogant”. Cal reconèixer que així és molt difícil no deixar entreveure el propi punt de vista.

En consonància amb les teories educatives modernes, aixoplugades sota l’aprendre a aprendre i el treball per projectes, Bach creu que el docent ha de ser un guia, un àrbitre, un moderador, “algú que quan hi ha una inquietud a l’aula permet que aflori, que tothom sigui legitimat en les seves opinions i que les pugui expressar amb respecte i sense violència”. Aquesta és la tasca del docent i exigeix la responsabilitat de “posar-se per sobre de les pròpies opinions”. Tot un repte moral i professional (i l’etiqueta de l’adoctrinament sotjant pel forat del pany), però hem de tenir present que els infants i els joves tenen el dret reconegut a la Convenció de Ginebra a participar en la vida política, social i cultural, i només per això ja tenim un motiu de pes per justificar que es parli del tema.

Bach rebla una mica més el clau i afirma que, si no en parlem, “no vol dir que els infants no se n’assabentin”. Al contrari: “ells capten les coses, tenen una mena de wifi emocional, i si no tenen un adult que els orienti es faran la seva pel·lícula, que pot ser molt pitjor”. Hem d’explicar-los el que passa i podem dir-los el que pensem deixant clar que n’hi ha d’altres que pensen el contrari. Sense extremismes. Això, precisament, “és no adoctrinar” i facilita eines per gestionar les emocions. L’aprendre a aprendre. Bach insisteix que el problema són les violències: la física, la verbal, l’emocional… i també la judicial. La violència “és la resposta del que no té cap altra resposta” i trobar rèpliques a aquest escenari és cosa de tots, mestres, pares i adolescents. El problema no són les banderes, sinó les persones que les porten i no accepten les que pensen diferent.

A més, el presumpte adoctrinament de l’escola catalana no funciona. És un frau. Mireu els Estopa. No és que no siguin independentistes, és que amb prou feines els escoltem parlant català. Per no esmentar el cas de Leo Messi. O el d’Albert Rivera. Tots adoctrinats en aquest pervers sistema educatiu. Però resulta que l’escola catalana, i per extensió la societat, sí que funciona en una cosa: en la tolerància i la integració, deixant que tothom pugui expressar-se com vulgui i amb la llengua que vulgui.