Editar Bauçà

29.02.2016

Aquest dilluns la Llibreria Calders va acollir la presentació d’El Canvi, de Miquel Bauçà, que Empúres torna publicar amb una edició revisada. L’acte va reunir editors que van tenir una relació directa amb l’obra de Bauçà o fins i tot el van tractar personalment, com Xavier Folch, Jordi Cornudella i Bernat Puigtobella, que explica aquí l’experiència d’haver editat Bauçà entre 1998 i 2004.

Miquel Bauçà  |  Foto Carles Fargas

Miquel Bauçà | Foto Carles Fargas

Editar Bauçà no sempre ha estat fàcil. De fet, durant un temps l’autor de Felanitx va recórrer a l’autoedició. Alguns amics seus dels anys setanta encara guarden poemes que Bauçà els enviava ciclostilats a canvi d’una mòdica subscripció de vint-i-cinc pessetes. Bauçà no troba pròpiament un editor que l’entengui i el sostingui fins que Xavier Folch li publica Carrer Marsala a Empúries, l’any 1985. Folch explica que la primera vegada que Bauçà es va presentar al despatx amb l’original d’El vellard. L’escarcellera era un cartipàs de tres-centes pàgines. Al final, després de molta destil·lació, va quedar en un volumet de cent pàgines. Bauçà el devia esporgar, tot sol, a casa seva, retallant amb unes tisores tot el que li sobrava, com havia fet amb Carrer Marsala amb l’ajut de Jordi Coca. A mesura que la seva presència al món s’aprimava, també es feia difícil accedir-hi per consultar-li coses. El seu apartat de correus era l’única via per contactar-hi. Bauçà es mantenia progressivament impermeable al telèfon, el correu electrònic, el mòbil. De tant en tant enviava un fax a l’editorial si ens havia de convocar de manera urgent al bar estudiantil.

La manera d’escriure i editar els seus materials va canviar a partir del moment que es va comprar un ordinador. Va deixar les tisores al calaix i va passar a compondre acumulativament. Les opcions del programa Word li permetien reordenar frases allà on abans les hauria suprimit. A partir del monumental El Canvi i la tetralogia dels somnis, l’ordre alfabètic amb què disciplina els seus pensaments marca el pas del líric a l’enciclopèdic. A partir d’El Canvi, Bauçà es comunica amb l’editorial exclusivament a partir de disquets, que envia datats amb versions actualitzades de les seves obres per correu ordinari, acompanyats d’una nota breu i a vegades ni això. El darrer disquet d’El Canvi va arribar a mans de l’editor Ernest Folch el juny del 1998 amb l’ultimàtum que si no es publicava abans d’un mes, ja no es podria publicar. Ernest Folch em va demanar que em tanqués una setmana a la Biblioteca de Catalunya a corregir l’original. Bauçà era molt pulcre ortogràficament. La majoria d’errates eren tipogràfiques, puntuació. Recordo que l’expressió “per fina força” apareixia sistemàticament escrita “pper fina força”, un error imputable a alguna substitució automàtica de Word no el tot controlada. El resultat de les presses, però, és que avui, gairebé vint anys més tard, El Canvi, l’obra més important de Bauçà, torna a sortir al carrer amb una reedició revisada.

A partir d’Els estats de connivència, Bauçà s’instal·la en l’heptasíl·lab. Per aprofitar més la pàgina, el fotocomponedor Víctor Igual va disposar els versos a doble columna. Quan l’hi vaig ensenyar, Bauçà ho va veure molt clar: li agradava que el seu llibre tingués aquella retirada a un missal, perquè, deia, era un llibre sacríleg. Poques vegades un fotocomponedor i un poeta, sense conèixe’s de res, s’hauran entès tan bé. Bauçà va voler mantenir el mateix format fins al final. Necessitava els seus rituals per viure, marcs de relació fiables, i aquest n’era un. De tant en tant em citava per esmorzar al bar estudiantil. Una vegada em va convocar per fax per un dia que jo havia de ser a la Fira de Frankfurt. Em vaig permetre la llibertat de proposar-li una data alternativa per escrit al seu apartat de correus, però no va donar senyals de vida i el vaig esperar en va a l’estudiantil. Mesos més tard em va tornar a citar al lloc de sempre a les nou del matí. Feia fred, però Bauçà era assegut a la terrassa del bar, davant d’una cervesa. Li vaig preguntar si havia rebut la meva carta. “Això no funciona així. Sóc jo que et convoco”, va dir, impertorbable. “Hem de tornar a començar”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris