Duraràs més que un cul de morter

26.01.2016

Us heu preguntat mai d’on ve l’expressió ‘pagar una morterada’? Doncs bé, l’altre dia vaig conèixer al Museu de la Vida Rural tres col·leccionistes singulars, que han dedicat la seva vida a col·leccionar morters, i que s’han gastat literalment una morterada al llarg dels anys per adquirir-ne els exemplars més rars i preciosos. Un d’aquests homes és Jaume Culleré, que fins al 7 de febrer exposa la seva esplèndida col·lecció al museu que la Fundació Carulla té a l’Espluga de Francolí.

Jaume Culleré al Museu de la Vida Rural, on exposa la seva col·lecció de morters

Jaume Culleré al Museu de la Vida Rural, on exposa la seva col·lecció de morters

Ara bé, l’expressió ‘pagar una morterada’ ve de més antic, ens diu Vicente Garcés, director del Museu Almirez de Les Coves de Vinromà (Castelló) on s’exhibeix la col·lecció més important de morters d’Espanya. Segons Garcés, al segle XV a la Llotja de València, el lloc on hi havia la banca, els jueus deixaven en préstec diners a qui els necessités. Si eren imports menors, els calers es posaven sobre la taula, però quan es tractava d’una quantitat important de monedes, els jueus les posaven i les servien dins un morter. A la Llotja els prestadors jueus esperaven els seus clients asseguts en un banc, i d’aquí ve segons Garcés la paraula ‘banc’, com ens recorda aquests dies la publicitat d’una entitat bancària nostrada. Sigui com sigui, el morter ha estat i és un instrument principalment culinari, que també ha tingut altres usos, com l’industrial i el farmacèutic. També són llegendaris els morters que s’han fet servir per preparar verí.

Jules Verne ho explica molt bé per boca d’un dels seus personatges més misteriosos i entranyables, el Doctor Ox: “Qui primer va utilitzar dues pedres per moldre llavors, va inventar el morter. Ni tan sols era un home, més aviat un ancestre comú de l’home i del mico. Per tant no és en segles, sinó en mil·lennis, que caldria xifrar l’existència del morter”. La col·lecció de Jaume Culleré és esplèndida en aquest sentit, ja que conté exemplars de gran valor, com ara els morters fets amb pedra de la Cinta (jaspi de Tortosa) o amb pedra de Santa Tecla (Tarragona). Els primers recullen el testimoni de les pedreres romanes de l’antiga Dertosa (Tortosa). La pedra de Santa Tecla, un marbre de color groc daurat, molt apreciat en època romana per fer làpides epigràfiques, i principal material constructiu de l’antiga Tarraco, prové de les pedreres del Llorito de Tarragona.

Si la col·lecció de Jaume Culleré és àmplia en l’espectre històric i conté peces de materials diversos (hi trobareu mprters de de pedra, de fusta, de bronze, de porcellana, de vidre i, com no, de marbre), la de Lluís Graus és molt més especialitzada però igualment fascinant. Graus és un enginyer de ponts i camins de Cardedeu que tota la vida ha col·leccionat morters de bronze, alguns tan antics que daten del segle XV, i parla de la seva recerca amb una passió contagiosa. Graus és un d’aquells col·leccionistes recalcitrants, que s’han deixat la pell i la cartera regatejant amb venedors de basars a Turquia o al Marroc, amb una paciència infinita per arribar a comprar peces úniques a preus raonables. No hi ha res que faci més feliç a Graus que haver comprat a un preu irrisori un morter de gran valor artístic (un morter del segle XVI amb costelles, per exemple). Graus té més de 400 morters exposats a casa seva i ens parla amb especial afecte d’un morter antic fabricat a la mateixa foneria en què es va fer una campana, i que té un dring particular. “Antigament les campanes dels pobles es feien ajuntant tot el metall que podien aportar els feligresos del poble”, explica Graus. “Uns duien bronze, d’altres metalls més durs. El capellà feia una crida als fidels a portar una mica de plata, que segons deia, milloraven el so de la campana. La gent hi portava la plata que tenia de bona fe, convençuts que així anirien al cel, però a l’hora de la veritat el capellà apartava la plata i se la quedava. Com volien que la plata fes dringar millor les campanes?”. En una d’aquestes foneries, va sobrar metall després de fer una campana i en van fer un morter, una peça molt especial que Graus valora en gran manera pel so que té.

Garcés i Graus al Museu de la Vida Rural

Vicente Garcés i Lluís Graus dissabte passat al Museu de la Vida Rural

Sigui com sigui, sortim de la trobada amb aquests tres col·leccionistes havent après un parell de coses. “La primera és que has de desconfiar de qualsevol que et vengui una relíquia a molt baix preu”, diu Graus. “Hi ha falsificadors professionals que es dediquen a fabricar morters i els submergeixen sota el mar perquè agafin aquell verdet del temps”, explica Garcés. L’altra és que un morter no s’ha de netejar mai. “El solatge d’anys de picar-hi aliments forma part de la seva història i té tant valor com la pedra mateixa”, remarca Garcés. “La duresa d’aquests estris ha estat un dels factors que han permès la seva supervivència al llarg dels segles”, em diu girant un morter de pedra cap per avall. “D’aquí ve aquella expressió que diu ‘duraràs més que un cul de morter'”.