D’un parèntesi molt curt

12.04.2013

Les presentacions de llibres es fan o en llibreries o en bars. Com que les presentacions solen tenir una resolució depriment, un bar facilita les coses. Aquesta és una presentació de bar. Situem-nos. És un bar del Raval. Es diu Raval Bar per revelar subtilment que aquest barri fa temps que ja és tot un decorat perquè s’hi passegin modernets vestits de coloraines. Més clar: és un bar on cap a les deu, quan la presentació ja estigui acabada i només quedin una vintena d’assistents —entre ells un editor i un agent literària fent exercicis de barra—, s’hi presentaran, com qui entra a la saleta de casa, una editora hipster (Diana Hernández, Blackie Books, sense gos a la vista) i Javier Calvo (l’escriptor que manté amb gran esforç les ulleres més profundes de la Conca del Mediterrani). Però això serà després. Entremig s’han produït els fets.

Josep Lluch, Tina Vallès i Clara Segura | Foto: Xavi Simó.

 

Els fets són que segons el targetó la presentació d’Un parèntesi més llarg, llibre de Tina Vallès, serà a les 8. Falten cinc minuts per les 8 i al bar hi ha sis persones, dues darrere la barra, dues que han entrat amb mi i un home d’americana grisa i patilles que ja hi era i que no para de mirar a la porta. Entra una senyora amb cara d’haver fet classes de català a Òmnium als anys seixanta, s’acosta a preguntar als cambrers: «¿Que no és avui que llegeixen contes?» No hi ha cap cartell que ho anunciï ni res que ho confirmi. L’hi confirmen de paraula. Entra una senyora proveïda de marit, l’instal·la en una taula del racó i li porta cervesa i patates; el marit accepta les atencions serenament. Entra una família amb nadó autèntic en cotxet de la mida d’un quatre per quatre mitjà; es posen al mig per no molestar. Vuit en punt: entra el marit de l’autora, amb barba de quatre dies i sense ulleres de pasta, les mans a les butxaques i un aire tan tranquil, que queda clar que està a punt de tenir un atac de nervis. Amb una calma que envejarien aquells dolents de James Bond que es passen del tia acaronant un gat d’angora, es presenta a l’home de gris, que resulta que és de premsa de l’editorial, i el deixa sedat amb una frase: «La Clara i la Tina ara vénen».

El bar es va omplint. Vuit i vint. La meitat dels seients estan ocupats quan entren l’autora i l’actriu, Tina Vallès (vestit verd botella, mitges de color mostassa clar, talons més alts que de costum) i la Clara Segura (vestit negre i jaqueta de cuir vermell, talons més alts que l’autora). Avancen poc majestuoses, somriuen com si fossin unes noies tímides que no acaben de gosar a entrar en un local ple de gent dreta que reconeix el territori amb una canya a la mà i una mà als ronyons. «Doncs jo em pensava que eren més altes», diu, no prou baix, una noia que no és tan alta com es pensa. Se’n van cap a una taula del fons. Se’ns giren de cara. S’asseuen i, llavors, arriba Josep Lluch, l’editor (ulleres metàl·liques, cabells curts, vestit sense cap color memorable), arriba amb una certa pressa perquè ve d’una altra presentació, però així com el marit de tan tranquil que se’l veia quedava clar que estava nerviós, Lluch, de tan dinàmic que es presenta es veu clar que és que ni als dies de més calor sua. D’ell i no de les senyores és la culpa del retard. Tots els seients ocupats, la barra també, gent dreta.

 

Es fa el fet.

 

Sense preliminars, Clara Segura llegeix «Pinter», un conte d’una parella que van al teatre, que comença com una crítica antiintel·lectual i acaba en un deliri eròtic. Quan Segura llegeix: «i mira que begut guanyaries», l’editor descreua a les mans i fa cara de voler demanar que li canviïn el got d’aigua mineral per vodka.

Tina Vallès i Clara Segura.

L’editor elogia l’autora. Al cap de cinc minuts d’elogis ja ha dit Rodoreda (referint-se a l’escriptora i no al premi) i el subtext de Pinter és a la cara de l’autora, que ha passat de somriure amb l’ortodòncia més bonica de la literatura catalana a mossegar-se els llavis. Com a cop d’efecte i com a escut, l’editor mostra, amb una gran faixa, un dels primers exemplars de la segona edició del llibre. L’autora torna a somriure: ja l’assassinarà després.

Parla Vallès. Fa bromes per no pensar en la infracció del Codi Penal imminent. Aclareix que Clara Segura i ella no es coneixien de res i que li va demanar la presentació per e-mail. Amb un fil de veu Segura diu: «En els temps que corren, quan en una cosa hi veus sinceritat, respons amb sinceritat.» La frase sembla tan òbviament falsa, que només pot ser veritat, i estic segur que ningú que la sent dubta que va anar així. Vallès repassa la seva carrera (va pel quart llibre) en un minut, explica per què escriu en trenta segons, fa bromes amb Segura en vint i, sense que sembli que va especialment de pressa, remata: «Un dia com avui donaria per dos o tres contes perquè si no em prenc el que ha passat com una ficció no ho sabré pair mai.»

Segura llegeix «Crema depilatòria». El públic s’encén, aplaudeix i passa a les copes gratis. Fins i tot es venen llibres.