Dues hores amb Velázquez

“Sobretot! A les dues hem de sortir d’aquí, eh?”, diu una dona gran a una altra a l’entrada de l’exposició Velázquez i el Segle d’Or del CaixaFòrum. Són dues senyores habituades a les mostres d’aquest recinte, que per experiències anteriors tenen molt clar que han de controlar el rellotge dins la sala. Controlar el rellotge? Si tot just són les dotze! Elles encara no ho saben, però dues hores són suficients per gaudir de les obres del famós pintor i els seus coetanis.

Deixem les àvies enrere, perquè elles s’aturen amb parsimònia a llegir el primer text explicatiu de la paret. És en aquesta introducció de l’exposició Velázquez i el Segle d’Or on llegim que Diego Rodríguez de Silva Velázquez (Sevilla, 1599 – Madrid, 1660) era concebut com “un ocell solitari”, una reputació que ha anat canviant amb el temps, els interessos nacionals i les tendències intel·lectuals de cada moment.

Com explica Javier Portús, comissari de la mostra i Cap de Conservació de Pintura Espanyola (fins al 1700) del Museo Nacional del Prado, com que des del 1623 fins a la seva mort “Velázquez va treballar al servei de Felip IV, i com que en aquella època els fets principals que servien per articular una història de l’art eren els que mostraven una relació de favor dels poderosos cap als artistes, el pintor de seguida va aconseguir un estatus singular en els relats historicoartístics”.

Amb el pas del temps, l’artista ha continuat gaudint de bona reputació, i es concep com una figura fonamental en la història de la pintura a Espanya. Però no cal anar gaires anys enllà per veure la influència que Velázquez va tenir en el món pictòric, com veiem a la mostra del CaixaFòrum, que ens ensenya set obres de l’artista i les compara i relaciona amb coetanis com Ticià, Rubens, Ribera, El Greco, Zurbarán, Murillo o Jan Brueghel el Vell. L’exposició reuneix cinquanta-nou peces gràcies a la col·laboració entre l’Obra Social “la Caixa” i el Museo Nacional del Prado, que cedeix les set grans pintures.

L’horitzó intel·lectual de l’anomenat Segle d’Or Espanyol, en el qual situem Velázquez, es construïa al voltant de dos pilars: l’antiguitat clàssica i la tradició cristiana. Són dues temàtiques que recorren tota la mostra, junt amb la reialesa espanyola. Com hem dit, Velázquez era el pintor de Felip IV, i això condicionava les seves creacions. Però són precisament aquests esquemes tancats dins dels quals l’artista havia de crear, els que ressalten la seva vivesa. El pintor no brillava només pel seu traç, sinó també per portar un pas més enllà els encàrrecs que rebia.

L’artista va pintar certs detalls temàtics i estilístics nous que van canviar la disciplina per sempre. En posaré un exemple, tot i que a l’exposició en podreu veure molts més: el seu concepte avançat del paisatge. Aquest geni va instaurar la representació verídica i exacta de la natura, un fet molt modern en aquell moment, perquè fins aleshores el pintor construïa el paisatge en funció de l’escena religiosa o històrica que volia explicar. Velázquez va crear obres pinoeres en què el paisatge és el motiu únic o principal, sense necessitat d’associar-lo amb cap narració, i a més basant-se en accidents geogràfics reals, com ara els cims de la Maliciosa i Cabeza de Hierro, entre d’altres.

La innovació a l’hora de tractar el paisatge la podem veure al CaixaFòrum gràcies al quadre El príncep Baltasar Carles, a cavall (1634-1635). El centre expositiu també fa una picada d’ull a diversos temes actuals, com podem veure al quadre Combat de dones, de Josep de Ribera (1636), que remet al debat sobre com inserir les dones al museu; l’ús de dues pantalles que ens permeten ampliar els quadres de natura morta i gaudir dels seus detalls, i un petit espai on es mostra el que hi ha darrere d’una exposició, explicant que les obres vénen d’El Prado i ensenyant les caixes en què han estat transportades.

Aquesta és la tercera exposició organitzada conjuntament entre l’Obra Social ”la Caixa” i el Museo Nacional del Prado que arriba a CaixaFòrum Barcelona —després de Goya. Llums i ombres i La bellesa captiva. Petits tresors del Museo del Prado— en el marc de l’aliança estratègica que mantenen des del 2011 per apropar al públic part del ric llegat artístic que custodia el Museo del Prado. Es tracta d’una exposició en el sentit més clàssic del terme, però que fa un esforç per no allargar-se i ressalta la importància de Velàzquez gràcies a l’exercici comparatiu que suposa tenir al seu costat obres d’altres artistes del moment. Qui tingui ganes de visitar aquesta exposició, té temps per fer-ho fins al 3 de març. I no patiu: amb dues hores en tindreu suficient.