Dos genis al Palau

9.10.2018

Després del darrer concert que Sir András Schiff va oferir al Palau de la Música, encara no fa un any, en què va interpretar els concerts per a teclat de Bach, el pianista hongarès ha tornat al mateix recinte per interpretar un programa novament dedicat a Bach. Aquest cop ha vingut sol per executar amb una brillantor i una precisió poc comunes un dels cims més alts de la literatura pianística: les Variacions Goldberg

Andras Schiff, el pianista hongarès que va actuar al Palau. Foto: Lawrence K. Ho

András Schiff, el pianista hongarès que va actuar al Palau. | Foto: Lawrence K. Ho

A manera d’enllaç amb el darrer concert que va oferir al Palau, Schiff va començar amb el Concert italià, BWV 971, just la peça que aleshores va oferir com a propina. En aquesta ocasió, el pianista va semblar com si hagués començat amb el pilot automàtic posat, un xic massa prosaic i mecànic. Una tècnica sobrada li ho permet. Però tot va canviar a partir de l’Andante, en què Schiff va ser més poètic i va començar a conferir delicadesa i color a la peça. El Concert italià és una obra alegre, imbuïda de l’esperit juganer del país meridional, que Bach va saber captar tan bé malgrat no haver-hi estat mai.

La segona peça del concert va ser l’Obertura francesa, BWV 831, la suite de danses per a teclat més extensa que va compondre Bach. A partir d’aquí Schiff ens va començar a enlluernar amb la seva tècnica inigualable a l’hora d’abordar Bach. Les peces per a teclat del Cantor de Leipzig són tot un repte per als pianistes, ja que han de trobar l’equilibri entre l’escriptura clavecinística i el so brillant dels pianos moderns. Schiff, amb un ús gairebé inexistent del pedal, va fer sonar un Bach mesurat, precís, contingut, dolç, i amb l’espurna justa de brillantor. Tocava amb cerebralitat, però sense fredor.

Certament, hem d’agrair a Sir András Schiff que ens obsequiés amb un programa tan extens, variat i complet. Dic variat perquè malgrat interpretar música d’un sol compositor, va explorar-ne estils ben diferents: l’italià, el francès i el que li era més propi, l’alemany. Escoltar Schiff en directe interpretant les Variacions Goldberg, BWV 988 és un luxe fabulós. I més encara, veure la cara de felicitat del pianista, que semblava alienat en la música i immune a tots els estossecs que es van sentir.

Sempre s’ha dit, segons la biografia que Forkel va escriure de Bach al segle XIX, que l’objectiu de les Variacions Goldberg era tan mundà com fer dormir l’ambaixador rus a Saxònia, el comte Keyserlingk. En l’òptica actual és difícil concebre que l’encàrrec tingués aquest propòsit, especialment per als intèrprets, atesa l’enorme dificultat i envergadura de la peça. En qualsevol cas, Sir András Schiff s’hi va submergir de ple i va tocar una ària amarada de senzillesa i puresa per després abordar les trenta variacions de manera clarament diferenciada. Com un pintor amb una paleta de tons i tonalitats, cada variació estava impregnada d’un ritme i un aire propis, que les feia úniques. El Bach de Schiff es caracteritza per l’execució de frases lligades —no pas en staccato—, però sense fer cap concessió al romanticisme, i un ritme precís i exacte. L’experiència de les Goldberg va ser un viatge iniciàtic per l’univers del mestre d’Eisenach, gairebé una exploració de totes les facetes de l’ànima humana.

És indubtable que l’art de la variació té un dels cims més alts en les Goldberg, i el da capo a l’ària fa una sensació de vertigen, de retornar a la simplicitat de l’origen després d’haver passat tota una roda de vicissituds. Sir András Schiff, com en una mena de trànsit místic, es va mostrar clarament contrariat quan el públic va començar a aplaudir quan tot just havia tocat la darrera nota, sense deixar un espai de silenci per a l’assimilació d’aquella obra descomunal. Evidentment, després d’aquest programa titànic, el pianista es va retirar i només podem esperar que torni aviat a Barcelona.