Dos colossos que uneixen energies a l’Auditori

15.03.2019

Una actuació de l’Orquestra del Teatre Mariinsky dirigida per Valery Gergiev sempre és un esdeveniment especial. Els promotors d’Ibercàmera saben del cert que deixa empremta. I a diferència d’ocasions anteriors, aquesta vegada Gergiev venia de bracet d’un dels millors pianistes del moment: el joveníssim Daniil Trifonov. A l’excepcionalitat dels intèrprets calia afegir-hi un programa de traca i mocador que incloïa Debussy, un concert per a piano de Rakhmàninov i la cinquena de Mahler. La resposta del públic barceloní a la proposta es va traduir en un cartell de “localitats exhaurides” per a la sala gran de L’Auditori.

Daniil Trifonov

Daniil Trifonov

El programa començava amb un aperitiu tranquil i relaxant: el Prélude à l’après-midi d’un faune, una peça curta de Debussy que inevitablement ens recorda la pintura impressionista, feta a partir de taques de color. La flauta introdueix uns cromatismes agosarats que l’orquestra recull i que evoquen les onades del mar a la platja. Gergiev va convertir cada secció orquestral en una taca de color i juntes, en equilibri, formaven una tela impressionista de primer ordre. El seu Debussy desprenia bellesa, delicadesa i un colorisme molt viu.

Amb la segona peça arribava el primer plat fort, el Concert per a piano núm. 1 de Rakhmàninov, el menys interpretat dels tres del compositor rus. Amb aquesta obra es va produir la conjunció astral perfecta entre tres genis russos: Rakhmàninov, Trifonov i Gergiev. Daniil Trifonov, probablement el millor dels pianistes més joves, és un noi alt i prim, nerviüt i amb mans grosses. Va exhibir caràcter des de l’instant que va posar els dits sobre les tecles. És un pianista que no n’hi ha prou d’escoltar-lo; s’ha de veure amb quina força toca. Tot ell és energia en moviment, una energia que es converteix en un so tan potent que la nombrosa orquestra del Mariinsky mai no aconsegueix eclipsar.

La tècnica de Trifonov està fora de dubte; allò que desprèn magnetisme és la ferocitat amb què toca, el so fort i apassionat, una execució neta i marcada de cadascuna de les notes, i sobretot, un control absolut de l’instrument i de la peça. Trifonov estava del tot immers, abduït en el concert de Rakhmàninov, i de manera abrandada en va transmetre el patiment i la vitalitat. El control tan ferri del piano, però, va resultar un xic excessiu en l’Andante central, que no va tenir prou volada, no va respirar amb prou llibertat. Però sens dubte, Daniil Trifonov és un pianista fora de sèrie, completament entregat a la música.

A la segona part del concert va arribar la Simfonia núm. 5 de Mahler, la més cèlebre perquè Visconti va convertir-ne l’Adagietto en la banda sonora de Mort a Venècia. Tal com havíem copsat en Debussy, Gergiev va tornar a desplegar l’orquestra en cadascun dels sons, a manera d’una paleta de colors. El timbre de cada instrument es feia del tot audible, i alhora perfectament engranat en un conjunt unitari i harmònic. Gergiev va explorar cada racó de la simfonia, des de la marxa fúnebre inicial fins al final agitat, passant per les melodies populars de l’Scherzo i l’inoblidable Adagietto.

Gergiev va fer-nos sentir una cinquena de Mahler plena de matisos, amb un so dolç, delicat i ple d’energia, amb un equilibri tímbric que permetia apreciar el so de cada instrument. Potser l’Adagietto, el moviment més conegut i més esperat, va ser el menys reeixit de tots, amb alguns avançaments rítmics estranys i un so massa fort de l’arpa. Però això no resta gens de mèrit ni fastuositat a la interpretació de l’orquestra del Mariinsky. Ens hem de treure el barret davant el Mahler de Gergiev, i globalment, podem dir sense por d’exagerar que tot el concert va ser un regal inoblidable.