Quatre dones se salten la censura

26.05.2016

Creieu que la censura és cosa del passat? acull fins el 29 de maig la Setmana de la Cultura Prohibida, i per encetar-la ha tingut lloc la taula rodona Cultures tensionades: la llibertat en un món global. Perquè no seria encertat creure que avui en dia la censura no existeix i nosaltres ho sabem tot. Ni molt menys.

Gabriella Coleman | Foto: Personal Democracy

Gabriella Coleman | Foto: Personal Democracy

Sobre què sabem i sobre què no sabem n’han parlat Simona Levi, activista cultural; Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; Milagros Pérez, representant de Reporters Sense Fronteres, i Gabriella Coleman, antropòloga, a la taula rodona Cultures tensionades: la llibertat en un món global.

Antoni Bassas n’ha sigut el moderador i ha encarregat trencar el gel a Simona Levi, que com a activista ha ajudat a crear Xnet, un grup que tracta la democràcia en xarxa. “Actualment hi ha un enduriment de la censura”, creu; “però això és bo: passa perquè estem guanyant”. Ella, que també és artista, posa com a exemples de censura certs usos del copyright o la Llei de secrets comercials aprovada pel Parlament Europeu.

“El nivell de repressió és demencial”, creu Levi. Bel Olid hi està d’acord, i apunta tres fets que cal tenir clars sobre aquesta qüestió. Primer: “Si sabem que hi ha coses que no volen que diguem: diguem-les”. Segon: “De vegades hi ha temes que no s’arriben a censurar, perquè directament ni s’escriuen ni es publiquen”; i tercer: “La xarxa pot ser un oasi per a les minories, però també un lloc d’opressió”.

Les participants d’aquesta taula rodona provenen de camps tan diferents (activisme, escriptura i literatura, periodisme i antropologia) que és difícil entrar a fons en una sola qüestió, i en canvi totes les aproximacions són interessants. Així que de Bel Olid passem a Milagros Pérez, i ella com a membre d’El País i de Reporters Sense Fronteres exposa que “no ens hauríem de preguntar si tenim llibertat de premsa, sinó si els ciutadans tenen accés a una informació contrastada i verídica”.

Per què la ciutadania desconfia tant dels mitjans de comunicació? Pérez creu que tenen motiu per fer-ho, però reivindica que hi ha persones que encara busquen oferir bona informació. “El problema és que ara es crea molt soroll i es posen en qüestió les fonts crítiques”, explica l’especialista, que també reflexiona sobre la neutralitat dels mitjans. O la falsa neutralitat, que diu ella, perquè creu que donant veu a tothom estem donant la mateixa oportunitat a la veritat que a la mentida.

Serra d'Or entrevista Bel Olid | Font: Tina Bagué

L’antropòloga Gabriella Coleman està d’acord amb gairebé tot el que opina Milagros Pérez, i ho demostra fent que sí amb el cap constantment. Ara participa en aquesta taula rodona, però acaba de fer una ponència inaugural d’una hora explicant Les mil cares d’Anonymous. Hackers, informants, espies i bromistes, que és el títol del llibre que ha publicat després d’especialitzar-se en hackers i activisme digital, i que de moment només podem trobar en castellà. Sobre la neutralitat en el periodisme, Coleman creu que t’has de posicionar, però que també has de deixar clar cap on et decantes.

Els minuts han anat passant. S’han tocat molts temes, però Bassas vol una resposta final: Qui són els grans censors? “Mu fácil”, fa Simona Levi: “la premsa, els partits i el govern”. Bel Olid ho resumeix diferent: “Els grans censors són l’1% a qui els va molt bé”. Milagros Pérez es desmarca de la pregunta i apunta que en comptes de parar atenció al qui, hauríem de fixar-nos en el com: “El qui canvia, però el com es perpetua… Em preocupen les situacions, les dinàmiques”.

I Gabriella Coleman gira totalment la truita i enfoca la pregunta en un altre sentit. Els hackers troben a internet un espai on trencar qualsevol tipus de censura i fer córrer informació: “No m’imagino acadèmics, periodistes, doctors o jutjats prenent els riscos que els hackers prenen”. Segons Coleman, els hackers ens demostren com d’important és crear espais on la gent pugui ser autònoma, segura i lliure. “Hem de crear una cultura que es pugui saltar la llei”, afirma la investigadora.

Doncs, senyora Coleman, en aquest acte El Born CCM s’ha saltat la llei. Literalment. I a més, una llei no escrita: ha portat quatre dones a debatre un tema dalt de l’escenari. Ha creat un espai on tant conferenciants com espectadors han pogut pensar amb autonomia, seguretat i llibertat. Bel Olid destaca que si les protagonistes de la taula rodona són dones, ha de ser perquè són unes cracks absolutes. Si no, potser a la seva cadira hi hauria un home.

De totes maneres, deixeu-nos pensar que una de les coses que a poc a poc (molt a poc a poc) s’estan aconseguint al deixar enrere certs tipus de censures, és que les dones també puguin protagonitzar debats intel·lectuals. Actes que agraden al públic i que fan que un home ja gran no hagi parat de fer que amb el cap durant tota l’estona, i que ara, abans d’agafar el bastó per anar-se’n cap a casa, aplaudeixi fort i faci cara d’estar pensatiu.