Donar vida a les coses

11.07.2017

Quan odiem tenim els ulls verdíssims. Els crims són verds, les conspiracions verdes i segons en Josep Palau i Fabre, l’enveja també es verda. I ara que parlem tant de verd, l’entorn del Pou de Glaç de Canyamars diumenge estava especialment verd, cosa que en sentir tot això tan dolent que deia Palau i Fabre sobre el verd, més d’un va dubtar de la pau que transmetia aquell indret. De moment, però, pau, natura i bons aliments. I ja que hi som, bona poesia. Uns pagaven els entrepans, d’altres parlaven amb el del costat i uns altres encara triaven on seure quan, de sobte, frase colpidora: “Tota poesia és traducció. L’art de donar vida a l’esperit mitjançant l’esperit. Fer néixer davant dels nostres ulls com si no les haguéssim vist mai les coses que estem cansats de veure. Fer néixer les coses tot dient-les. Heus ací el miracle. (…)” I heus ací l’actor Miquel Gelabert i el músic Jaume Mallofré fent poesia: diumenge, el Pou de Glaç de Canyamars va renéixer. I Josep Palau i Fabre, també.

Miquel Gelabert i Jaume Mallofré reciten Palau i Fabre

Va ser Palau i Fabre qui va dir tot això de la poesia i de fer renéixer les coses, de manera que si l’hem de fer renéixer a ell, què millor que recitar poemes seus, ara que fa 100 anys del seu naixement i que porta tot aquest any naixent i tornant a néixer amb tants actes que se li han fet en homenatge. Parlem d’un senyor que un bon dia va dir el següent: “si no he   estat un assassí, un demagog o un incendiari -ha anat d’un pèl- és perquè sóc poeta, dramaturg   i     assagista.” I gràcies, perquè efectivament resulta que va acabar fent tot el contrari que un assassí: donar vida a les coses.

“Sortós qui sense seny ha travessat les mars / i ha conegut el món de l’una banda a l’altra; / qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar, / que és millor país pels cors sense mare. / Sortós qui com un rei que donés els seus béns / se n’anava a captar, perdut i sense pàtria, / i tastava la vida en qualsevol indret, / collida pels camins, amb gust d’arrels amargues (…)” Puc dir que els qui érem allà vam travessar mars, encara que fos fent volar la imaginació amb una interpretació de la cançó Allá en la Habana. També puc dir que érem allà expressament, però amb la calma que s’hi respirava semblava que hi anéssim anat a parar per atzar. I també puc dir que en un Pou de Glaç -que si és de glaç ho és només perquè l’ha glaçat el temps- hi vam trobar vida.

I més si a la poesia, l’acompanya la música, que com tothom sap, intensifica tot el que es viu. El nom de l’acte va coincidir amb el lema del festival Poesia i + d’aquest any: “Jo em donaria a qui em volgués”, i segueix: com si ni jo me n’adonés / d’aquest donar-me: com si ho fes / un jo de mi que m’ignorés.” I Palau i Fabre ens va entrar ben a dins, com si s’hagués donat a nosaltres, i ni ell se n’adonés ni nosaltres tampoc. I ja el teníem ben a dins. “Massa a prop de la vida visc / els mots se’m moren a dins / i jo visc en les coses.”

“M’ha encantat, sobretot per l’entorn, tot molt relaxat i en general m’ha agradat molt, la veritat.” El seu acompanyant era mexicà: “Jo no havia sentit mai a parlar de Palau i Fabre, i m’ha agradat. A Mèxic es fa alguna cosa semblant, però el país és molt diferent.” “Ell viu a un ambient molt desèrtic, saps?” –continua la seva dona- “I per ell només aquest entorn ja és poètic.” El mexicà somriu: “En Palau i Fabre diu que el verd és dolent, però allà una mica de verd, l’adores. És vida!”