Don Joan amb les calces a la boca

El TNC estrena el proper 17 de març Don Joan de Molière, espectacle que ja té totes les entrades esgotades abans de l’estrena. La Brutal i el TNC presenten la seva versió del seductor per excel·lència, un Julio Manrique que al cartell somriu amb unes calces vermelles a la boca, però a qui sembla que no li resultarà tan fàcil sucar el melindro.

Xavier Albertí ha presentat a la premsa la següent estrena de la Sala Petita afirmant que Don Joan és, juntament amb Hamlet i Don Quixot (tots ells apareguts al segle XVII) i el Faust de Goethe (al segle XIX), un dels mites fundacionals de la cultura europea. La lluita entre el desig i la mort, Eros i Tànatos, que Sigmund Freud ens explicaria tan bé posteriorment. Basat en El burlador de Sevilla y convidado de piedra de Tirso de Molina, Molière va ser un de tants autors que van fer la seva pròpia versió del mite, a qui seguirien Goldoni, Da Ponte i Mozart, E. T. A. Hoffman, Lord Byron, Max Frisch o Peter Handke. Hi ha constància de més de dues mil versions del mite donjoanesc, arribant fins a Jim Jarmusch (Broken flowers, 2005) on Bill Murray interpretava un Don Johnston amb un ram de flors a les mans i perenne expressió de no entendre res.

David Selvas, director de l’espectacle, ha explicat que el Don Joan que veurem no és una versió, sinó una adaptació del text de Molière als nostres dies (del qual en sentirem un 75% de les paraules originals), i per això va encarregar una nova traducció a Cristina Genebat, que ha adaptat el text juntament amb Sergi Pompermayer, Sandra Monclús i el propi Selvas. L’escenògraf Max Glaenzel ha creat un hall d’hotel on té lloc tota l’acció, fet que provoca que els personatges de Carlota i Pedro (Nausicaa Bonnín i Javier Beltrán) passin de ser camperols a treballadors de l’hotel. Don Joan (Julio Manrique) està acompanyat en tot moment per Sganarelle (Manel Sans), company de batalles i conquestes, com un Don Quixot i Sancho Panza amb intencions més prosaiques i humides. Manrique defineix el seu personatge com un “ionqui del present”, un hedonista que s’ho vol passar bé sempre, que s’enamora i desenamora molt ràpidament (però de veritat) i que com un caçador analitza i estudia la seva víctima per assegurar-ne la seva captura, en aquest cas sexual.

Però tan Selvas com Pompermayer tenen clar que no li volien posar fàcil a Don Joan, i que la societat i, sobretot, les dones del segle XXI no són les mateixes que al segle XVII. Per tant les dones que hi veurem són dones modernes, amb vida pròpia, que no cauen rendides amb una caiguda d’ulls d’un Don Juan Manrique qualsevol. Al final del text de Molière el protagonista és engolit per les flames de l’infern, càstig exemplar per al pecador, i en la versió de La Brutal l’infern que trobarà Don Joan és d’un altre tipus. No ens han volgut explicar res més.

És molt interessant que en aquests moments a la cartellera barcelonina s’hi puguin veure dos textos de Molière: L’Avar, al Teatre Goya i Don Joan al TNC. És un fet destacable que per primera vegada en la història del TNC (que enguany celebrarà el seu vintè aniversari) un espectacle hagi exhaurit totes les seves entrades abans d’estrenar-se. És remarcable que el Hamlet que Pau Carrió estrenarà al Lliure de Gràcia el mateix 17 de març també tingui totes les entrades exhaurides (tot i que el Teatre Lliure estigui més acostumat a aquest fet). Xavier Albertí diu que era anòmal que trobéssim tants pocs clàssics a la nostra cartellera, i que precisament ara estem equilibrant la salut teatral del país. Brillant orador, Albertí va acabar la presentació explicant que fa pocs dies, al metro (que Salvador Dalí deia que si segueixes utilitzant passats els quaranta ets un fracassat) va veure una adolescent que, a la carpeta de la universitat, hi duia la foto de Julio Manrique amb les calces vermelles a la boca. Potser aquest és un dels factors de l’èxit d’aquest Don Joan abans i tot de l’estrena. Felicitem des d’aquí als creadors de la campanya de publicitat.