Dolors Monserdà, la novel·lista i activista a l’ombra

24.03.2019

Carme Mas es disposava a fer l’enèsima tesi comparada sobre Narcís Oller quan el director Joaquim Molas va parlar-li de Dolors Monserdà. Monserdà va ser brodadora, articulista, novel·lista, poeta, escriptora de teatre; burgesa de casada, de joveneta va saber de primera mà què vol dir treballar per guanyar-se la vida. Ara que just fa un segle de la seva mort, l’editor Jordi Raventós l’ha reeditada sota el títol Maria Glòria i No sempre la culpa és d’ella (adesiara 2019, a cura de Carme Mas).

‘La carta’ de Joan Llimona

“A diferència de la Capmany o d’altres, Monserdà ha quedat oblidada perquè era una feminista catòlica. Per això no ha estat revalorada”, diu Carme Mas. Nascuda el mateix any que Guimerà i que Verdaguer, el 1909 Monserdà va publicar el seu Estudi Feminista, una de les seves aportacions escrites a la causa de la dona. Va guanyar una pila de Jocs Florals i el jurat del premi Fastenrath del 1917 va reconèixer que la seva novel·la Maria Glòria era remarcable però no la va arribar a premiar. Aliena al reconeixement públic escàs, Monserdà va passejar la seva poesia i la seva prosa per tots els premis de Catalunya sense arribar mai a ser Mestra en Gai saber. El poc cas que li feien no era casual, per més que l’editor Jordi Raventós i la filòloga Carme Mas coincideixen que no es pot comparar un poema com l’Atlàntida verdagueriana amb les poesies i la prosa que feia ella.

Quan les cosidores catalanes es morien de gana

Dolors Monserdà va créixer en una casa en què hi havia més llibres que diners. Filla d’un relligador quan els llibres es relligaven, la tertúlia a la rebotiga del pare li va servir d’escola. Mort el pare, Monserdà es va posar a brodar amb la mare fins que el matrimoni amb un argenter li va permetre escriure a temps complet. Convertida en burgesa, el temps que no invertia al Círculo Ecuestre l’invertia davant l’escriptori. L’ofici de la mare i la necessitat puntual de brodar per poder viure la van impulsar a fundar el Patronat d’obreres de l’agulla l’any 1910, d’entrada a desgrat del bisbat. Principis del segle XX a Barcelona eren els temps de Francesca Bonnemaison, de Carme Karr, dels burgesos de l’Eixample que remenaven les cireres de la cultura (hi ha coses que no canvien) i dels estius dels rics a la Cerdanya, que amb les seves estades d’agost deixaven les cosidores sense feina i sense res per menjar durant tot un mes.

La novel·la Maria Glòria té molt a veure amb fils i agulles. Centrada en les dificultats d’una noia vinguda a menys, la segona part de la novel·la retrata molt bé la misèria de quatre dones, mare, filles i Maria Glòria, filla de llet de la matriarca cosidora. La protagonista Maria Glòria no té on anar ni com guanyar-se la vida quan la recullen aquestes dones que viuen carrer Sant Pacià del Raval, en un pis insalubre on treballen de sol a sol i davant les màquines de cosir pagades per elles mateixes. La novel·la retrata una misèria digna de Dickens i reflecteix molt bé la solidaritat femenina i la sensació d’asfíxia econòmica de ser dona i ser massa pobra fins i tot per casar-se. La manca de fe de Maria Glòria apareix com llambregades en certs passatges i dona un gruix moral atractiu a l’obra: la narradora que crea Monserdà no alliçona sobre les bondats del Déu en què ella creia sinó que fa l’exercici invers, el de mostrar la buidor doble de qui per no tenir no té ni fe on agafar-se.

Com apunta Carme Mas, Maria Glòria és una novel·la pedagògica que Monserdà va escriure amb voluntat de conscienciar la gent. El Patronat de l’Agulla tenia per objectiu compensar les cosidores per les èpoques d’estiu en què les senyores de l’Eixample pujaven i deixaven de fer-se fer vestits a mida. El Patronat oferia assegurança mèdica i distribuïa la feina de les cosidores a partir d’un pacte entre clientes i treballadores. Amb les llistes blanques, les clientes riques de la Lliga de Compradores es comprometien a no fer comandes d’última hora, a pagar més per la feina de les cosidores i evitar així que la necessitat portés les treballadores a fer de criades o de prostitutes. “Les llistes blanques de la Lliga de Compradores eren l’equivalent al que avui és el comerç just”, apunta Mas. En aquesta edició d’adesiara, la novel·la Maria Glòria va seguida del conte llarg No sempre la culpa és d’ella, també protagonitzada per una jove que ve de Girona per quedar-se a Barcelona.

Narcís Oller, Víctor Català i cartes que no lliguen

Dolors Monserdà i Víctor Català es cartejaven. Monserdà sabia que Català es deia Caterina molt abans que el gran públic. Carme Mas explica que la correspondència entre totes dues és un seguit de reflexions sobre el rol de la dona —com ser dona, haver llegit i no reflexionar sobre el rol de la dona? Com ser dona, no haver llegit, i no reflexionar sobre el mateix rol?— Influïda per la Víctor Català, Monserdà va escriure la novel·la La Quitèria, publicada poc temps després de Solitud. La lluita per escriure porta Monserdà a les pàgines del Diari Català i de La Veu de Catalunya, on altres autores com Aurora Bertrana també escrivien, sovint limitades a les ‘seccions femenines’ i sense cobrar. Anselm Clavé també va cedir-li un espai al fulletó que publicava, i durant una època Dolors Monserdà va dirigir la secció ‘Modes i labors’ del Diari Català que dirigia Valentí Almirall. L’únic gènere que el marit burgès de Monserdà no volia que la dona cultivés era el teatre, però això no va impedir que en vida del senyor la dona escrivís un parell d’obres que va veure representades. Quan l’anarquisme va voler dinamitar el Liceu l’any 93, Dolors Monserdà i el seu home eren dintre. Es van salvar de la bomba perquè el marit, seriós com era, volia marxar abans que s’aixequés el teló per evitar el trànsit de la sortida —imagineu quin gran trànsit hi devia haver, a la Barcelona de principis del segle XX—.

Narcís Oller menystenia l’obra de Monserdà. A les cartes, l’escriptor li etziba que la primera novel·la d’ella no val res, que no hi ha per on agafar-la. Al·legava que no l’havia llegida mai, tot i que una correspondència entre ell i l’autora preservada a l’espai Ca l’Ardiaca de L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ho desmenteix. Monserdà acceptava amb humilitat les crítiques del mestre, i es reconeixia com a escriptora poc professional, agraïda que el marit li deixés agafar la ploma. Llosa de la majoria de dones que han volgut crear alguna cosa en un món dissenyat pels homes, Oller va infantilitzar la tasca literària d’una lectora seva. Del realisme de Narcís Oller, en canvi, Monserdà sí que n’aprengué alguna cosa, i l’any 1904 va publicar La Fabricanta, inspirada en una figura femenina real de l’època i en La febre d’Or d’Oller.

En la línia feminista de Monserdà, La fabricanta narra com una esposa inicia un petit negoci fins que el marit se n’apropia i deixa la muller emprenedora al marge del negoci que ella mateixa va iniciar. “Va vendre més llibres Dolors Monserdà que Narcís Oller”, explica l’editor d’adesiara Jordi Raventós, i ho diu amb el mig somriure irònic de la posteritat, que nega a alguns (en aquest cas a alguna) el relatiu èxit guanyat en vida. Mort el marit i ben casades les filles (la Lola es va casar amb en Puig i Cadafalch!), Monserdà va tornar a escriure teatre i es va convertir en activista. Ja vell, Oller va escriure a Caterina Albert que havia estat massa dur amb Monserdà, i que en el fons sí que creia que el que havia escrit valia alguna cosa. A la pràctica, la veu narrativa de molts passatges de Maria Glòria recorden la de Pilar Prim, la novel·la que Oller va escriure inspirat en Anna Karènina.

Elogi de l’editor Jordi Raventós

“El que narra Maria Glòria són les maquiles, és el que passa a Mèxic, o a les fàbriques asiàtiques; és vigent encara”, explica Raventós. La novel·la és tan fidel al que encara passa ara en determinats punts del món que una de les germanes cosidores pateix el destí de tantes i tantes dones pobres violades i assassinades a Mèxic al costat de les fàbriques on treballaven (treballen) fins a la nit. Tot i la vigència del que s’hi explica, l’última reedició de Maria Glòria es va fer encara en vida de Monserdà l’any 1928. “Jo ho publico i així ja hi serà, perquè sinó aquests llibres no es troben. Si després no es venen ja no és cosa meva, és cosa dels lectors”, afegeix.

Raventós agafa els especialistes en cadascun dels temes dels seus llibres, busca els millors traductors i els prologuistes més bregats en el seu àmbit d’estudi. L’editor ignora les segurament escasses xifres de vendes i treballa pel coneixement amb la mateixa passió com ho fan els seus prologuistes, persones que com Carme Mas són erudites dels temes que tracten. En aquesta línia, adesiara ha publicat Cèlia Suñol, teatre català de fulletó, Agustí Bartra i altres plomes de la literatura que han quedat arraconades. Per si això no fos mèrit suficient, l’editorial també publica llibres antiquíssims de la literatura universal, des de la poesia hebrea fins al llibres de moral índia o de sexualitat tradicional japonesa. Sense iniciatives com la seva, el món seria un lloc amb prestatges plens de llibres de Kylian Jornet i de joves promeses que ningú es molestarà a rellegir quan ja no siguin tan joves. Reeditar i rellegir és primordial per al manteniment de la cultura catalana i la universal, perquè el que és local és global i el que és global també és nostre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La darrera reedició de Maria Glòria de què es disposava abans de l’edició actual és, efectivament, del 1928, però no es va fer en vida de Dolors Monserdà perquè l’autora va morir avui fa 100 anys, el 31 de març de 1919. En pro del rigor caldria esmenar-ho en el seu article.