“Documentals sense fronteres”: històries que atrapen

17.01.2019

La segona parada de les Converses de l’Acadèmia començava a la seu de l’SGAE a Barcelona en un ambient distès. Els directors dels documentals nominats als Premis Gaudí conversaven animadament amb els assistents que anaven arribant. Així, amb un clima tranquil i amistós començava una trobada on es parlaria de les principals motivacions i reptes del gènere del documental a Catalunya.

Fotograma del documental ‘Petitet’ de Carles Bosch. |

Amb Neus Ballús, directora de La plaga i Premi Gaudí a la Millor pel·lícula el 2014, com a moderadora, se’ns presentaven les propostes més comentades de l’àmbit més realista de l’audiovisual. Es va decidir començar pel principi, literalment, com a introducció a una conversa enriquidora al voltant de realitats molt diferents però alhora universals.

Gustavo Sánchez va encarrilar la trobada “Documentals sense fronteres” parlant de la seva obra I hate New York com una pel·lícula que pretenia estar fora dels marges de la indústria i explicar la història de quatre pioneres del feminisme trans de la ciutat que mai dorm. La principal motivació del documental va ser la voluntat del director de crear una obra on, de manera natural i espontània, “la vida parlés a l’espectador sense filtres”.

A Petitet, va ser el personatge el que va cridar l’instint de Carles Bosch. El director va aconseguir plasmar en les seves paraules com la seva implicació personal en la història que s’explicava va ser la que el va impulsar a saltar a l’aventura. Tota obra documental acaba anant més enllà del que s’explica, i d’aquesta manera Petitet va aconseguir explicar una història en el seu inici clàssica superant tots els obstacles que arribaven. Podeu llegir la crítica d’aquest documental que Àlex Gómez-Font va publicar a Núvol.

Alba Sotorra, directora de Comandant Arian, va decidir invertir no només diners, sinó també el seu temps i la seva vida per apropar a Barcelona les vivències d’un grup de dones kurdes a Síria que s’estaven armant per fer front al país i a les seves pròpies realitats i famílies. Marta Figueres, productora, aprofitava nombroses anècdotes de la directora de la pel·lícula per crear-nos una imatge del difícil origen de la idea.

Per últim, Laia Vilanova, directora de fotografia de Trinta Lumes, parlava sobre aquella pulsió que existeix en el cinema que va portar a Diana Toucedo a sentir-se atreta per seva història sense conèixer o saber ben bé per què. “Les històries, a vegades, et venen a buscar, i tu les has de rebre”, explicava la fotògrafa parlant de la dificultat de fer una pel·lícula que, com la seva, parlava del no-espai i del no-temps.

La trobada estava presidida, doncs, per directors de dues òperes primes (I hate New York i Trinta Lumes) i per dos guanyadors de Premis Gaudí amb obres prèvies, però les diferències no aconseguien superar el que tenien en comú: la voluntat de fer arribar a l’audiència temes “necessaris per al creixement de la humanitat”.

Sandra Hermida, productora d’I hate NewYork s’introduïa en el debat defensant la universalitat d’un bon documental, fins i tot quan ets aliè al que vols explicar: “el treball és apropar-te a la realitat, veure que trobes i construir el que vols explicar aconseguint anar més enllà del tema inicial”. La productora de Comandant Arian, no obstant, discrepava en el fet que, tot i que el missatge és important, “acaba sent la història la que t’atrapa abans de saber on arribaràs”.

Els personatges són també un tema clau del gènere, i com deia Carles Bosch, “hi ha un moment en què aprens en qui has de confiar i és fonamental ser transparents amb ells”. Però no sempre això és una tasca fàcil: l’Alba Sotorra va haver de conviure a la guerra i va arribar a una intimitat absoluta amb les guerrilleres, fent extremadament dures qualsevol de les pèrdues que s’anaven produïnt. Neus Ballús deia que el fet d’implicar-se en les pel·lícules les impregna d’una ànima i una màgia molt difícils d’aconseguir.

La importància de tenir algú al costat es troba assolida gràcies, en molts casos, als productors que acompanyen als mateixos directors en el seu projecte, ja que, com diu Carles Bosch respecte Tono Falguera, “un productor que agafa un projecte no en pot agafar un altre, perquè s’hipoteca. A poc a poc, no obstant, directors i productors ens anem apropant”.

Però tot i aquesta ajuda, és difícil dur a terme aquests projectes sense finançament. I el sistema de distribució posterior tampoc ajuda, segons la majoria dels directors de la trobada. De fet, el productor de Petitet incideix en com l’ajuntament de Barcelona, durant les tres últimes legislatures, ha girat l’esquena al sector audiovisual. Així, es fa una crida tant al sector públic com el televisiu de potenciar el sector audiovisual català.

Després d’un ràpid torn de preguntes, Ballús tancava la trobada remarcant la importància d’aquests esdeveniments per crear vincles entre aquells que fan i busquen el mateix. Ens quedem, per tant, amb l’aplaudida frase de Lara Vilanova: “els premis de cinema són per compartir cinema, no per competir”.

El cicle de converses dels nominats als premis Gaudí es reprèn aquest dijous 17 de gener a la seu de la SGAE i es tanca dijous 24 de gener. Trobeu tota la informació del cicle aquí.