Documenta, llibreria i premi incorruptibles

14.04.2016

“El Premi Documenta ha de promoure la innovació estilística”, sento que diu la guanyadora Alicia Kopf davant un micròfon de BTV. Diu que podia fer una tesi poc ortodoxa sobre història de l’art o una bona novel·la, i ha optat per la segona opció. Dimarts 12 d’abril al migdia la llibreria Documenta celebra l’èxit del premi anual que fa gairebé trenta-sis anys que convoca amb una remuneració de 5.000 euros —Flavia Company va guanyar-lo a l’era de les pessetes i li va tocar un milió. A la llibreria hi ha convidats cinc autors i autores que van guanyar el Premi Documenta i que enguany tindran novel·la per lluir a les parades de Sant Jordi: Víctor Garcia Tur (Els ocells), Flavia Company (Haru), Albert Forns (Jambalaia), Bel Olid (Vents més salvatges) i l’estrenada Alicia Kopf (Germà de gel), alarmantment jove i brillant. L’acte és presidit pel llibreter Josep Cots i pel seu soci Èric del Arco, amb qui comentem l’extraordinària semblança que existeix entre ell i el Woody Allen que va dirigir i protagonitzar Manhattan. La trobada inclou croissants de xocolata de mida petita i un parell de seients molt còmodes.

Josep Cots de la Documenta amb el seu nou soci Èric del Arco

Josep Cots de la Documenta amb el seu nou soci Èric del Arco

Josep Cots, l’etern llibreter (gairebé l’estalona en Xavier Vidal, fundador de la NoLlegiu, llibreria que aviat serà emblemàtica del Poblenou), explica que el Premi Documenta va néixer quan feia només cinc anys que havien obert la llibreria. La idea era premiar autors joves, i s’hi va presentar Teresa Pàmies. Però Pàmies era massa gran i consagrada per al Documenta. Quan preguntem a Víctor Garcia Tur, a Bel Olid o a Albert Forns, tots responen més o menys el mateix: el premi Documenta t’ajuda a començar. “Passejar-se per les editorials i rebre cartes cordials de rebuig és una tasca carregosa i sovint inútil, un llibre més sense difusió”, Albert Forns dixit. El Premi Documenta, al qual poden presentar-se autors i autores menors de trenta-cinc anys, és un primer pas més que respectable cap al reconeixement literari. “Aspirem a animar nous autors, fins i tot si discrepem del seu estil“, afirma Cots. Flavia Company assegura que el Documenta és el primer i únic premi al qual s’ha presentat, i això que té una trajectòria de trenta-cinc llibres publicats:  “Era jove quan vaig presentar-m’hi, i m’ho va recomanar l’agent literària que tenia aleshores (ara no en tinc).” Va ser l’any 1997 amb Ni tu, ni jo, ni ningú.

Flavia Company | © Ester Roig

Flavia Company | © Ester Roig

Encara no fa gaire vaig assistir a la presentació d’Els ocells, de Víctor Garcia Tur, que neix del veto que la mare del Víctor va implantar quan ell era petit. Nodrit de la passió per Hitchcock, Garcia Tur va engendrar aquesta última novel·la. Però abans va ser Twistanschauung (2008), un recull de contes que “no podia passejar per les editorials” i que en canvi va presentar amb èxit al Premi Documenta. “Amb aquest llibre vaig passar de l’afició a la professió“, i afegeix, “la perspectiva canvia, de cop la gent que no coneixes també llegeix i comenta el teu llibre“. Li toca parlar a Albert Forns, que va ser guanyador del Documenta l’any 2012 amb Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), i que acaba de publicar Jamabalaia després de guanyar el Premi Llibres Anagrama de novel·la en català. Forns diu que ell és “especialista en perdre premis de poesia” i que el premi Documenta “et protegeix dels gran noms literaris contra qui seria difícil competir”. Confessa que a tots els seus amics que volen publicar els recomana passar primer pel premi que ell va guanyar quatre anys enrere: “Als que en tenen més de trenta-cinc els dic, Quin marrón!“.

Alicia Kopf | © Pep Herrero

Alicia Kopf | © Pep Herrero

Al seu torn, Bel Olid, que ha arribat tard amb un casc de moto sota el braç, explica que ella tradueix llibres dolents des de l’any 99 i que els contactes editorials que tenia no li servien per a res a l’hora de publicar els seus propis contes. En un moment donat, Bel Olid revela quin és el major indicador que una obra és dolenta: aquella en què l’escriptor/a no ha sabut plasmar el que ell/a volia plasmar. “Dolent és quan no has pogut transmetre el que volies i t’hi resignes“ Prenem-ne nota. “Aquest premi és molt net“, prossegueix Bel Olid. Ella va néixer a Rocafonda, Mataró, filla d’una dona que treballava en un sector tèxtil que es va esfondrar, i comptava guanyar el Documenta al tercer intent, perquè a la tercera va a la vençuda. Però va aconseguir-ho a la segona amb La terra solitària (2010), i això que va arribar a última hora, quan faltaven pocs minuts perquè es tanqués el termini. “Avui a l’institut del barri on vaig créixer els fan llegir la novel·la, perquè sàpiguen que hi ha l’opció de ser algun cosa més que caixera de súper. Amb tot el respecte per les caixeres de súper“.

Albert Forns | © Bernat Puigtobella

Albert Forns | © Bernat Puigtobella

Quan se’ls pregunta pel jurat, Èric del Arco i Josep Cots recorden que a les beceroles del premi comptaven amb Perucho, Brossa, tot per fomentar el prestigi. Cots menciona amb orgull que el Documenta és el primer premi organitzat per una llibreria en tot Catalunya i Espanya. Alicia Kopf (de nom Imma Ávalaos Marquès) explica que guanyar el premi li ha obert la porta al món de la literatura. Ella que ve de l’art i que “és una morta de gana“!, –en part “perquè el col·leccionisme va de baixa” i en part perquè la crisi està a punt d’esclafar la generació dels mil·lenials, que vam créixer entre piles de joguines i ara hem de dedicar-nos a viure de l’atur i dels pares fins no se sap quan. “Germà de gel és una autoficció que té un projecte estètic darrere. L’entorn fred és una resistència sofisticada, implica supervivència en temps de crisi“. Per acabar, que sonin tambors, Alicia Kopf apunta que per les dones escriure és més difícil (poques dones han estat premiades pel Documenta). Motiu? Sovint els homes que es tanquen els caps de setmana a casa per seguir un projecte personal són lloats; les dones que ho fan encara són titllades d’egoistes –haurien d’estar pels fills, pels germans (com el germà autista que dóna títol a l’obra d’Alicia Kopf) , pels pares, pels xicots. Entre totes comentem que ells s’ho faran, que les dones fa temps que hem après a ser home i dona alhora.