Disset poetes i un clàssic

21.04.2019

Enguany la diada se Sant Jordi torna carregada de poesia. El nus la flor d’Enric Casases és sense dubte un dels títols més singulars de l’any. Entre les novetats hi trobem reculls antològics de poetes de llarga trajectòria, com Margarita Ballester, Àlex Susanna o Enric Sòria. Destaquem també poetes emergents o consolidades que tornen amb novetat, com Susanna Rafart, Blanca Llum Vidal o Anna Gual. També debuts esperançadors, com el de Pol Guasch, que va guanyar el Premi Francesc Garriga. No és l’únic premi a destacar. Tres poetes mallorquins s’han emportat tres premis importants de la poesia catalana. Hilari de Cara ha guanyat el premi dels Jocs Florals de Barcelona, Carles Rebassa el premi Carles Riba i Miquel-Àngel Llauger el premi Sant Cugat de poesia en memòria de Gabriel Ferrater.

Enric Casasses a Músser

 

Enric Casasses. El nus la flor (Edicions Poncianes)

El nus la flor podria ser, perfectament, un sol poema que capta el món: un poema calidoscòpic que no vol dir les coses, no les vol enumerar, sinó mirar-les diferencialment per poder, després, veure-les. Mirar, doncs, no reconstruir un món conegut sinó interrogar un món que s’obre al davant i que demana ser comprès mínimament per poder-lo habitar. El llibre, veu viva i oral, es construeix a partir de l’atzar: hi ha algú que li diu paraules, i el poeta les converteix en poemes —i així revoca qualsevol mena d’ordre ni sistema. D’aquí l’estructura caòtica del volum, que reprodueix la llibreta de Casasses, i que és, en definitiva, només un exemple d’escriptura no entesa monolíticament sinó com el procés de dir les coses, citar-les i comprendre-les des de les seves parts al seu tot.

Ester Xargay. Desintegrar-se (Meteora)

«Tot muda de sentit / quan surt per la boca / i el mot és dit». Aquest és un dels versos que configuren Desintegrar-se, poemari amb què la transgressora poeta Ester Xargay ha guanyat el Premi de Poesia Rosa Leveroni Cadaqués 2018. Per haver estat concebuts i rimats entre el seny més escolàstic i la desraó més eixelebrada, molts dels poemes reclamen a crits una acció (una HACció!!): ser recitats en veu alta.

Enric Sòria. Abans del vespre (Proa)

Enric Sòria ha reunit a Abans del vespre (Proa, 2019) una selecció de poemes de bona part de la seva obra, una antologia que abraça el període del 1982 al 2013, amb un total de sis llibres de poesia i una plaquette disseccionats pel mateix autor. La poesia d’Enric Sòria és una poesia essencialment vital en què la nitidesa amb la qual contempla el món no pretén pas amagar l’anhel de transcendència i en què «llegir, estimar i aprendre» esdevenen essència.

Margarita Ballester. Després de la pluja (Cafè Central)

Després de la pluja recupera els tres poemaris, fins ara descatalogats, de la poeta barcelonina Margarita Ballester. La poeta treballa sota el principi de la destil·lació d’imatges i elements sensibles que tenen la seva gènesi en la mirada en altres arts, en la conjugació suggeridora de referències tant musicals com pictòriques i, per descomptat, poètiques i ens diu que «el que ens dona la literatura i totes les arts parteix de nosaltres mateixos».

Margarita Ballester | Foto Júlia Manzano

Carles Rebassa. Sons bruts (Proa)

Rebassa ha guanyat el premi Carles Riba amb Sons bruts (2019), un llibre de sonets. L’amor és ruta, es viu al cos, i el cos és lloc, afirmàvem. Revolucionari, tot plegat, no perquè el desig escorxi sense aturador, sinó perquè hi ha alguns amors −només alguns− que el subverteixen. El malestar batega tot el llibre. Inconformisme, més aviat, un estar “ben bé fins al bessó fons dels collons”. I aquest camí, rabiüt i irreverent, no mena enlloc, de manera que no hi haurà una veritat última però sí un coneixement diferencial, diu Pol Guasch.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega (Pagès)

Blanca Llum Vidal (1986) està en plena i intensa activitat literària. En pocs mesos ha publicat dos poemaris: Amor a la brega (Pagès editors, 2018) i Un amor que no és ú (Ultramarinos, 2018). Amor a la brega, títol extret d’un conte de Víctor Català, és amb tota seguretat, i no només per ser el darrer, el poemari que consolida una veu molt potent. I ho afirmo perquè està escrit amb molt de matís i fermesa, amb fogosa exaltació i calculada simetria. Blanca Llum articula idees i sensacions amb multitud de registres expressius amb els quals no experimenta sinó que engendra, confegint una poesia calidoscòpica d’indefugible magnetisme.

Àlex Susanna. Dits tacats (Pagès)

Amb Dits tacats. Antologia 1978-2018 (Pagès editors), el poeta, escriptor i gestor cultural Àlex Susanna (Barcelona, 1957), acaba d’oferir-nos una antologia personal, un destil·lat de quaranta anys de la seva poesia apol·línia, diürna i festiva iniciada l’any 1980 amb Memòria del cos i desplegada en deu llibres fins arribar al 2016 amb Filtracions. L’edició s’acompanya d’unes expressives il·lustracions de Perico Pastor.

Josep Ballester. A la intempèrie. (Bromera)

El poeta valencià torna després d’anys de no publicar. En una entrevista publicada a Núvol ens explicava que aquest nou poemari és un intent de dibuixar un mapa personal per les sendes que ens porta l’existència. Sovint els éssers humans estem a la intempèrie. Som un vaixell sense rumb, empès per ràfegues de vent sobtades i inclements i anem de naufragi en naufragi. Com us deia, es tracta d’una cartografia íntima contra l’oblit malgrat les tempestes.

Miquel Àngel Llauger. Fourmillante (Edicions 62)

Llauger ha guanyat el premi Sant Cugat de poesia en memòria a Gabriel Ferrater amb Fourmillante. El llibre conté una narrativa fragmentària (com en una rondalla encadenada de vides encreuades a la ciutat) i conté una lírica de decasíl·labs de ficció, que oscil·len entre el narrador poc fiable, el monòleg quasiteatral o els diàlegs decantats, amb un pols tens i matisadíssim, fet de pulcritud i de llengua atrapada al vol. Sens dubte, Fourmillante (2018, Edicions 62) és la confirmació d’una obra i d’un poeta de primeríssima categoria.

Albert Mestres. Poemes intestins. (Edicions 62)

Edicions 62 publica Poemes intestins, el darrer llibre de l’escriptor, traductor i director d’escena Albert Mestres. Sense títols, ni seccions que divideixin el llibre, els poemes que el basteixen s’ordenen com una lletania de pors que s’endinsa en els viaranys de la introspecció. La més humana: ventre endins, on es cova l’emoció. Poemes intestins, poemes d’intestins, poemes instintius, o poemes fets d’instints? Una mica de tot, diríem, perquè la proposta de Mestres se situa en un interstici, igual de perillós com llefiscós. A mig camí entre passió i reflexió —entre la rauxa i el seny—, entre bestiari i cançó, entre aparença i profunditat —entre forma i fons, al capdavall— que relega la ingenuïtat tan sols al lloc de l’aparença.

Susanna Rafart. | Foto de Martí Albesa

Susanna Rafart. Beatriu o la frontera (LaBreu) 

Rafart torna amb un llibre “volgudament escàpol i que no es deixa conèixer”. El fil narratiu sembla senzill, el d’una Beatriu que aprèn a parlar, a articular, però que no troba referents per dir alguna cosa. Ens enfrontem a la dificultat del llenguatge poètic de Rafart, que s’erigeix amb una cultura i intertextualitat extraordinàries. El llibre comença amb un epígraf d’Akhmàtova que planteja la problemàtica: “He ensenyat a una dona a fer servir la veu. / I ara, com puc fer-la callar?”.

Lluís Calvo. Ancestral (Cafè Central)

Cafè Central i Eumo Editorial publiquen a la col·lecció Jardins de Samarcanda el darrer llibre de poesia de Lluís CalvoAncestral. El llenguatge poètic de Calvo dibuixa la realitat en un treball de les paraules que evoquen sense esgotar el seu sentit, sinó assumint el marge d’enigma i misteri que implica la revisitació d’allò ancestral. Vicenç Altaió defineix les quatre parts que componen el llibre de manera molt il·luminadora: la primera, giragonses fòniques a una crítica d’Europa; la segona, escenaris narratius en la història del buit; la tercera, sudaris dels ancestres; la quarta i última, propostes de poètica (i de cultura, les d’un científic que reivindica l’humanisme des d’una ciència llibertària, no instrumental, alquímica).

Pol Guasch. Tanta gana (LaBreu, Buc, Addia i Cafè Central)

El joveníssim Pol Guasch ha guanyat amb el recull Tanta gana el premi Francesc Garriga de poesia, convocat per les editorials LaBreu, Buc, AdiA i Cafè Central. En la seva acta el jurat ha declarat: “Qui vulgui enfrontar-se a Tanta gana es trobarà amb un volum energètic, carnal, mòrbid, degudament original i dotat d’una forta contundència a partir d’imatges d’impacte, clarivident a partir de versos que punyen l’esperit d’una ànima en rebel·lia contra un sistema amarat de mediocritat”.

Pol Guasch ha guanyat e premi Francesc Garriga | @ Jaume Gual / Liberis Liber

Aina Torres Rexach. Baula de la nit (Pagès Editors)

A Baula de la nit la poeta fa un pas endavant i depura el llenguatge. Filtra la mirada per parlar de la creació poètica, de la mort i de la vida, de l’amor i el desamor, sota la clàusula que massa llum ens cega i massa foscor fa impossible veure, «serà tan vasta la fosca / per aflorar la febre?». Busca il·luminar l’obaga, aquella matèria opaca que l’empeny a escriure. I ens diu que «Escric des de la fosca, des d’allò que em commou, que em neguiteja, des dels grans interrogants».  Escriu per trobar resposta i quan no la troba escorcolla la penombra per acabar encerclant la revelació, «el límit de la fosca infanta sempre la llum».

Carles Morell. Disponibilitat (Pagès)

Carles Morell, poeta jove, molt llegit, culte i amb moltes coses a dir, ens planteja un itinerari d’introspecció psicològica, una proposta de coneixement personal que ens interpel·la a cada vers. Té molt clar que el lector es presenta davant seu per escoltar-lo i entrar en ell però sense (con)fondre-s’hi. Un enfront de l’altre, deixant-se ser, estant-hi, per “escoltar-se des de tu”. Proposa que aquesta actitud que exposem davant d’algú hauria de ser la mateixa quan ens acarem a la paraula. Però adverteix que les dues situacions requereixen un element imprescindible: l’atenció plena, o altrament dit, la disponibilitat.

Anna Gual. Altres semideus (LaBreu)

Anna Gual torna amb un llibre atàvic i tel·lúric. Amb Altres semideus tanca la trilogia Arrel Trinitat, que s’iniciava amb Implosions, el seu primer llibre, que també va publicar LaBreu“La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre”, afirmava la poeta en una entrevista amb Jordi Benavente. A l’epíleg del llibre, Susanna Rafart afirma que la poètica de Gual se situa “a la recerca d’una espiritualitat que desemboca en formes que apunten a una visibilitat fins ara oculta als lectors”. Així ens ho fa veure, quan escriu: “el darrer so que sentiré quan mori / serà el crit que vaig fer al néixer”.

Anna Gual

Hilari de Cara. Quaderns de port (Proa)

Hilari de Cara es consagra amb Quaderns del port (Premi dels Jocs Florals de Barcelona) com un poeta coherent, que teixeix fons i forma amb unitat i fermesa; i com un poeta formalista, podriem dir, perquè busca la paraula exacta, el mot precís —amb un lèxic riquíssim, sovint desconegut, que genera estranyament.

Teresa Pascual. Vertical (Edicions 62)

Vertical va ser guardonat amb el Premi de Poesia Ausiàs March, 2018. Com ens dius Maria Josep Escrivà, “Teresa Pascual sap que la missió del poeta és construir la vida amb les paraules. Ho fa des del símbol totèmic de la torre vertical del rellotge del port del Grau de Gandia, inici i final de tot en l’univers poètic de l’autora. Perquè és a l’entorn d’aquest rellotge —que ha servit durant dècades com a referència a la gent de la mar i que ara ha perdut la missió de dir les hores—, que s’edifiquen els orígens de l’autora, en connexió amb els éssers que l’han precedida, amb els mots que han dit el seu món i en connexió amb la veritat que l’autora amida, com el pescador que submergeix un plom en l’aigua: una altra línia vertical que té la seva raó de ser en la suma de presències, però també de les absències acumulades”.

 

Víctor Català. Llibre blanc-Policromi-Tríptic (Vitel·la)

Víctor Català és coneguda, sobretot, gràcies a la seva obra narrativa. Tanmateix, l’escriptora de l’Escala també s’endinsà en el terreny pantanós de la poesia, i ho féu amb pas ferm. En tenim una bona prova a Llibre blanc-Policromi-Tríptic (Edicions Vitel·la, 2018), tres reculls de poesia editats per Enric Casasses. «Víctor Català no és una finestra, és una cambra amb finestres als quatre vents», afirma, amb admiració, el curador. I és que la nostra autora ha estat massa voltes bandejada pels seus coetanis —un mal força comú i difícil d’extirpar—, sovint amb arguments de pa sucat amb oli. Amb la lectura dels seus versos hom arriba a la conclusió que la poesia de la Víctor, pel que fa a la qualitat, va ocupar —i ocupa— un lloc igualment rellevant en la seva brillant trajectòria literària.