Dissenyar per a la condició vulnerable

30.11.2018

Quan pensem en el disseny pensem en objectes, tècniques i processos, però donem per feta una concepció monolítica de la persona. Què hauria de canviar en el disseny si l’ésser humà no fos una categoria immutable, sinó una construcció cultural? Aquesta pregunta ens la llençava Òscar Guayabero, comissari de les 3es Jornades Disseny per viure, que enguany porten el títol “Diversitat funcional, pròtesis i cíborgs: El disseny com a mediador entre nosaltres i les nostres capacitats”, que van tenir lloc el 21, 22 i 23 de novembre 2018 al Museu del Disseny de Barcelona. Al llarg de les Jornades vam veure com, des dels herois del disseny com Steve Jobs fins als alumnes que tot just comencen, tothom pensa a dissenyar el moble, el giny, el software, la roba, la casa, etc. per a una imatge universalment estesa de “persona normal”. Però la realitat ens diu una altra cosa: el normal és la diferència, i ja és hora que el disseny incorpori les conseqüències d’aquesta realitat.

Crònica dibuixada de les 3es Jornades Disseny per Viure, per Juan Linares

Com redissenyem aquesta construcció cultural que és l’ésser humà? Com fem una americana que quedi bé en cadira de rodes, una joguina sexual per a persones amb paràlisi mental o una llar que no sigui un camp d’obstacles quan ens fem grans? La lliçó més clara que vam extreure de les Jornades és que no cal reinventar els principis de la disciplina, sinó aplicar-los a un nou rang de preguntes que ningú s’havia fet fins ara. I per aprendre la pregunta que ningú s’està fent és imprescindible escoltar a l’altre, exposar-se a la diversitat i ser receptiu per a la multitud de dependències que apareixen en el dia a dia de tothom.

Dia 1. Veure una pel·lícua sobre i des de la diversitat

Per això les Jornades van començar amb un documental “Cada quinze dies”, dirigit per Laura Huguet i Joan Tisminetzky, un film que segueix durant tres anys en Carlos, un pare sordcec i la seva filla adolescent, la Paula, amb la implantació d’un xip a l’ull i l’esperança de recuperar la visió a l’horitzó. Del visionat en van quedar dues coses clares: en primer lloc, que la condició d’en Carlos afegeix nombrosos reptes a la seva vida diària, però que, al mateix temps, les friccions que genera una relació entre un pare i filla durant l’adolescència són universals. Però aquest exercici tan natural de trobar el que és comú en la diferència també es va estendre a la sala d’actes del Museu: un ple absolut en què persones cegues, sordes, sordcegues i amb discapacitats intel·lectuals veien junts la mateixa pel·lícula. Com va dir Guayabero, no només vam veure-ho, també vam viure “la importància d’entendre la diversitat dins de la diversitat”.

Dia 2. Un altre disseny és possible

El segon dia de les jornades ens va oferir un recorregut per les diversitats a través d’idees, propostes i projectes, que exploren com el disseny pot fer de mediador entre nosaltres i les nostres capacitats o la manca d’elles. Primer vam veure a Raúl Goñi i el seu “disseny atent”, un seguit d’exploracions lúdiques la finalitat de les quals no era genera objectes pràctics, sinó ensenyar-nos a prestar atenció a realitats ignorades. Heu pensat com es percep un bosc si no posem el focus en la vista, sinó en la resta de sentits? Les intervencions de Goñi ens diuen “Compte perquè si només prestes atenció al que es considera normal, t’estàs perdent un munt de coses”.

Manu González va sorprendre amb una de les xerrades més divertides de les Jornades: Superpròtesis, enginyeria biònica en el món del còmic, un recorregut humorístic i alhora reflexiu sobre el paper de les pròtesis en el món dels còmics de superherois. I és que des del sèrum del Capità Amèrica fins a les ulleres de Ciclop i l’arxiconeguda cadira de rodes del Professor Charles Xavier, el món del còmic és ple d’humans que, d’una banda, fan servir pròtesis per augmentar les seves capacitats. Però, sobretot, com va dir González, “en realitat, els superherois necessiten pròtesis per poder dur una vida normal”. Al final, la ciència-ficció ha inspirat als dissenyadors de pròtesis no tant per fer objectes per tornar-nos superhumans, sinó per poder fer que ningú se senti menys humà.

Per tancar la roda de professionals del matí, Javier Aragón ens va explicar el seu projecte Tdotex, una marca de moda inclusiva que crea peces adaptades per a persones amb necessitats específiques o mobilitat reduïda, amb especial atenció en el disseny i amb la filosofia que la moda és una eina d’inclusió social. “Com és possible que cap marca estigui resolent problemes tan simples com teixits que s’adaptin a les necessitats d’una cadira de rodes o d’un malalt d’esclerosis múltiple?”, es preguntava Aragón. La seva resposta és que si les marques no ho feien, amb l’evident mercat i les facilitats per nodrir-lo, era perquè “ningú estava mirant i, el que és pitjor, ningú volia mirar”.

Les Jornades Disseny per Viure estan pensades per sacsejar a futurs dissenyadors, i cada any ofereixen un espai perquè els estudiants de disseny de Catalunya mostrin els projectes més interessants relacionats amb la temàtica de les jornades. Imitant el format de l’acte, els recordem en una bateria ràpida: Sergi Pérez ens va fer repensar la percepció negativa del propi cos, Rubén Sánchez ens va parlar de “Protesis i Trail Running”, Laia Amigó Ayats va investigar les asimetries funcionals a través d’un projecte fet autolimitant-se les capacitats, Laura Herrero ens va presentar una col·lecció de moda transhumanista, Carles Llavina va explicar com fer visible la realitat amagada del daltonisme, Francesco M. Lucini, Renata Colmenero, Pietro Locatelli, Juanjo Masero, David León Fiene, Marta Vall-Llebrera Panades i Daniel Ricardo van presentar un projecte ambiciós sobre mobilitat diversa a la ciutat, Laura Núñez del Arco va explorar una moda per a un futur postidentitari i Natàlia Boned, Núria Gómez i Clara Masiá van mostrar el seu projecte per ajudar a una persona cega a conjuntar la roba mitjançant un sistema de codificació de colors tàctil.

Dels alumnes, a les entitats: dues iniciatives públiques que han invertit en disseny que atengui la diversitat funcional, com L’equip de l’Ateneu de Fabricació de les Corts, que ens va explicar els beneficis de la fabricació digital per superar les exigències d’estandarditzar que imposa la indústria a través de 3 projectes reeixits: joguines sexuals per a persones amb paràlisi cerebral, etiquetatge inclusiu, i fabricació de pròtesis digital. En un altre sentit, la gent de l’Institut Guttman va parlar-nos sobre com la tirania de la normalitat també té efectes nocius en el software i van explicar diferents eines d’accessibilitat a les noves tecnologies tant per ordinadors com per a dispositius mòbils.

La tarda va obrir amb la conferència més transcendent des del punt de vista intel·lectual: un marc mental que permetia pensar totes les qüestions difícils de resoldre, proposat per Fernando Broncano, Catedràtic de Filosofia de la Ciència a la Universidad Carlos III de Madrid. Broncano va explicar com la cultura occidental descriu l’home com una entitat autònoma i independent, com si aquesta fos la seva condició de partida, i no d’arribada. Però què passa quan ens adonem que els éssers humans som, abans que res, dependents i vulnerables? Broncano va sacsejar consciències de dissenyadors declarant que, a l’hora de dissenyar, “la premissa no ha de ser que tots som capacitats, sinó que tots som discapacitats”. I una gran pregunta que es podrien fer tots els dissenyadors del món: “Sabent que som dependents, com podem crear formes de vida independents?”

La tarda ca continuar amb les reflexions de la Paloma Gil que van posar una visió distòpica a l’optimisme tecnològic imperant, amb la voluntat d’alliberar-nos de les dependències tecnològiques que normalment no veiem. I és que les grans corporacions han aconseguit implantar-se a les nostres vides de manera que es confon el límit entre el que és real i el que és virtual i ja no sabem les regles imposades per les empreses digitals, com funciona l’entramat tecnològic per crear necessitats i dependències. El concepte clau de Gil va ser la transparència: la idea que, si coneixem i destapem el control que les empreses tecnològiques, l’èxèrcit i les institucions públiqes tenen sobre les nostres dades que l’exèrcit i fan servir per controlar-nos, tindrem moltes més eines per abordar la manca de respostes a la diversitat.

Una tarda que havia començat teòrica va acabar amb una experiència personal i un exemple de pura pràctica: la història d’Albert Llovera, un pilot professional de ral·lis que amb 19 anys es va quedar paraplègic i, des d’aquell moment i en cadira de rodes ha arribat a l’alta competició de bàsquet i des de principis dels 90 és pilot de vehicles de motor, participant en diversos campionats mundials i edicions del Dakar. Llovera col·labora amb diferents empreses en el disseny d’adaptacions de vehicles aportant sobretot la seva experiència perquè el disseny dels comandaments millori l’adaptabilitat als diferents tipus de limitacions de mobilitat. Sobretot, Llovera exemplifica una mentalitat que va travessar les experiències de les persones amb diversitat funcional: davant de l’adversitat, respondre amb les virtuts de l’esport com ara l’afany de superació i les ganes d’eixamplar els propis límits, siguin quins siguin.

Dia 3. Fer-se les preguntes adeqüades

L’últim dia de les Jornades va començar amb art: Kelly Arrontes és una artista cega que va pintar aquest any un gran mural de 250 metres lineals al Parc Científic de Barcelona amb el títol “L’aigua és vida”. L’obra, que representa diferents estats de l’aigua té una estreta relació amb els estats d’ànim de l’artista i amb la manera en què percep el món i Arrontes ens va explicar com s’enfronta ella a la pitjor frase que acostuma a sentir: “Què bé ho fas per ser cega!”. La resposta la té claríssim: ella era artista abans que cega i el seu procés no és diferent del dels altres artistes, sinó idèntic. “Es tracta d’arribar a ser la millor versió de nosaltres mateixos”, va dir la pintora, reblant que: “Ara m’hi veig 10 vegades pitjor que quan vaig començar a pintar, però pinto 10 vegades millor”.

Xavier Duacastilla va començar deixant clara la seva vocació de jocker, que diu ell, amb una cleca: “El Museu del Disseny és practicable, no pas accessible. Que no és el mateix”. A partir d’aqeusta distinció Duacastilla va explicar com el 10% de la població té alguna mena de diversitat funcional mentre que el Parc Urbà adaptat que no arriba ni al 5%. La seva trajectòria d’activista ha consistit a ajudar a visibilitzar i corregir aquesta injustícia, i una de les iniciatives més útils per visibilitzar el problema ha estat Codi de barris, un programa de betevé que dedica una hora en rigorós prime time a mostrar una cosa tan tan qüotidiana com els problemes per desplaçar-se per Barcelona en cadira de rodes. El discurs de Duacastilla es resumeix amb la idea d’integrar en lloc de separar: “no vull eines i aplicacions per a verticals i eines i aplicacions per a coixos: vull que el mateix Google Maps que fem servir tots incorpori una pestanya per a la cadira de rodes”.

El professor Eugenio Vega va emprar el seu coneixement i la seva perspectiva crítica amb la història del disseny per diagnosticar els problemes de la disciplina a l’hora d’incorporar la diversitat funcional: “l’exigència de produir pensant en una idea de normalitat, en uns estàndards antropomètrics concrets, ha fet que el disseny es faci sempre pensant en la majoria”. Vega va explicar que, mentre els màxims referents del disseny empenyin cap a una visió excessivament artística, com ara la Bauhaus, estarem descuidant l’atenció a la diversitat i la resolució de problemes pràctics. Una sentència que podria haver estat el lema de les jornades: “Sense acceptació de la diferència, no hi ha democràcia, i l’acceptació passa pel coneixement. Avui quasi ningú sap quines necessitats tenen les persones amb diversitat funcional, i això s’ha d’introduir al programa educatiu. Que el disseny deixi de ser un reducte de bellesa per a museus”

La darrera conferència de les Jornades va ser una resposta ideal al repte plantejat per Vega. L’arquitecta Carla Habif-Hassid Bozzo va explicar la seva llarguíssima trajectòria d’intervencions tan senzilles com eficaces per fer els habitatges accessibles a la gent gran. “Tots ens morirem i serem vells, però qui pensa en les persones grans?” va dir Habif-Hassid, abans de mostrar-nos com canviar una banyera per un plat de dutxa és una manera de canviar la vida de les persones. La visió de la ponent és que cal començar a ensenyar una arquitectura per a tothom, “que l’arquitectura ha de ser accessible, no fer accessible l’arquitectura”.

Concloent amb una taula rodona que no es pot explicar millor que amb les il·lustracions de Juan Linares que acompanyen aquest article, van acabar tres dies de reflexió al voltant del disseny i la diversitat funcional. Si la gran pregunta de les Jornades era: “Com el disseny pot fer de mediador entre nosaltres i les nostres capacitats o la manca d’elles?”, la principal lliçó que vam aprednre és que, primer de tot, cal fer-se la pregunta més sovint i més radicalment. El fil conductor del que vam poder veure i escoltar és que el disseny ja té les eines i que el que falta és redissenyar el nostre concepte de persona i educar als dissenyadors presents i futurs d’acord amb aquesta nova idea. Quina idea? Es tracta d’entendre que l’autonomia i la independència no són la norma, sinó un ideal cap al qual sempre tendim però que mai hem assolit ni mai hem expandit del tot. Si partim de la idea que som diversos, dependents, i vulnerables, el disseny deixarà de ser un luxe per a uns pocs i es convertirà en una eina útil per a tots.