Dirigir un western per l’oïda

Llums apagades, el projector entre en escena. L’exposició Il était une fois Sergio Leone s’ha pogut veure a la Cinémathèque française fins al 4 de febrer, abans de ser presentada a Canes, coincidint amb la pròxima edició del festival de cinema, i a Roma. Dedicada al cineasta italià, la mostra s’inicia amb una selecció d’icones inconfusibles del cinema de western clàssic: els duels rodats per Robert Aldrich i Edward Dmytryk, Fritz Lang i la construcció de les vies de tren, Henry Fonda interpretant el xèrif que assegura la llei al poble, John Wayne davant de la casa condemnada de Rio Bravo (1959) de Howard Hawks…

La joventut de Sergio Leone està plena d’aquestes imatges, a més dels còmics, dels textos clàssics, de les marionetes i dels personatges de la Commedia dell’Arte. Aquestes fonts d’inspiració coincideixen amb el domini d’Itàlia per Mussolini, la guerra a Europa i contra els Estats Units. Així es construeix una forma de contracultura que pel cineasta esdevé clau: en l’art d’explicar històries, Amèrica l’enlluerna i l’evadeix.

L’exposició permet conèixer els detalls de la infantesa de Leone, de les seves invencions sobretot espacials i temporals, i desvela la seva personalitat única, caracteritzada per un pensament cinematogràfic presentat com un llibre obert. Es tracta d’una manera de fer oberta i compartida, sense inventor ni propietari. Leone es converteix en l’hereu cinèfil apassionat, continuador d’una fàbrica per l’imaginari.

Aquesta voluntat de crear un cinema expansiu i col·lectiu es confirma en la seva relació amb el compositor Ennio Morricone. Junts d’ençà que anaven a l’escola a Roma, els dos autors van treballar sempre plegats. D’aquesta manera va ser possible desenvolupar una metodologia inèdita i conciliadora entre música i imatge, que reivindica la banda sonora com un element lligat a l’acció. Just el contrari del que s’acostuma a fer, que és concebre-la posteriorment.

Morricone, per la seva banda, traça una carrera similar però en l’àmbit musical. Reconegut per un estil líric i simfònic, compon melodies sovint difícil de desenganxar-s’hi, com el tema de Deborah per Hi havia una vegada a Amèrica (1984). Però també s’interessa per altres estils i tècniques musicals, com el jazz i la música d’avantguarda. De fet, era un gran admirador de John Cage, i la seva influència és palpable en l’obertura de Fins que li va arribar l’hora (1968). Durant el genèric inicial de gairebé dotze minuts Morricone escriu una partitura amb només sorolls que enriqueixen un paisatge buit i estancat: el molí que grinyola, el tren que no s’atura, la mosca, la gota d’aigua… Tots aquets sons intensifiquen l’absència d’acció. En aquest sentit el spaghetti-western de Leone juga molt amb l’antiviatge i la inactivitat de l’heroi. És la seva manera d’evocar el final d’una època i l’inici d’una altra, els fantasmes clàssics ara inactius maten el temps, segurament a l’espera que l’aventura els truqui a la porta.

L’exposició fa prevaldre un recorregut sonor. Una de les sales està dedicada a la relació entre Leone i Morricone amb, entre altres, la foto de classe en què se’ls veu de ben petits l’un al costat de l’altre, la partitura noise de Fins que li va arribar l’hora i una selecció d’escenes emblemàtiques. Així descobrim fins a quin punt els dos autors eren guionistes, en el sentit més estricte del terme: Leone explicava quins instruments imaginava per a cada situació i personatge (la trompeta per Clint Eastwood, un carilló pel duel…), i després Morricone componia en solitari, molt abans que la producció del film tingués lloc. D’aquesta manera Leone deixava que les composicions l’inspiressin i impactessin en el guió. Podríem dir que Morricone componia sense les imatges i que Leone dirigia per l’oïda.

L’eclosió d’aquest tàndem tindrà lloc durant el rodatge. A partir de la segona pel·lícula de la trilogia del dòlar, La mort tenia un preu (1965), Leone va decidir difondre la música composta per Morricone en el set d’acció. Un cop coneixem aquest detall, reveure tota la seva filmografia resulta màgic: els actors i la càmera segueixen una coreografia establerta pel ritme de la música. Clint Eastwood allarga l’acció amb la cançó del rellotge i Claudia Cardinale arriba al nou poble que l’acull com si fos la protagonista d’una òpera barroca. L’harmonia general de l’escena està perfectament calculada. És potser també per això que aquestes melodies resten impregnades en la memòria dels espectadors?

Leone i Morricone donen l’oportunitat a la música d’interferir en el treball de l’actor, i que això es reflecteixi en la psicologia de cada personatge. Els protagonistes de Leone no parlen massa, tot allò que tenen a dir-nos passa sobretot per la caracterització física i emocional. Quan el rostre es revela també com un paisatge, amb plans llargs plens d’expressió, és evident que la música juga un rol empàtic fonamental. Quina millor manera, que en aquesta eterna col·laboració, la construcció de cada personatge passi per l’experiència compartida de l’escolta.