Dinastia Ferrater

13.11.2018

Tots els fills de Gabriel Ferrater es duen un any de diferència, han nascut el mateix mes (el mes de març) i han vist la primera llum en idèntica ciutat (Sant Cugat). Són, és clar, els fills putatius: el poeta no va tenir descendència. Hereus –alguns– del seu estil, tacats per la seva llàntia, guanyadors –tots– del premi convocat en la memòria del poeta. El 2013 Bernat Puigtobella recordava qui són alguns d’aquests fills. La família, però, ha anat creixent i és hora de conèixer els nous membres de la dinastia Ferrater, justament ara que s’ha obert la convocatòria de la dissetena edició del premi, un dels més ben dotats de la literatura catalana (8.530 euros). La data límit per presentar els originals és el 15 de desembre.

Gabriel Ferrater. |

El guardó neix el 2001, impulsat per l’Ajuntament de Sant Cugat, Edicions 62 i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater. Des de llavors han estat premiats setze poetes, un per any. Cada llorejat ha estat escollit per un jurat de prestigi. El tribunal de l’última edició, per exemple, el formaven Marta Pessarrodona, Empar Moliner, Jordi Cornudella, Marc Romera i Xavier Folch. En aquest cas, el jurat va premiar Miquel Ángel Llauger per l’obra Fourmillante.

Els objectius dels fundadors del premi van ser principalment dos: promoure la creació poètica de qualitat i reivindicar la figura de Ferrater. D’aquest grup de fundadors, la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater és qui integra un vincle emocional més sòlid amb el reusenc. Els seus components el van tractar i conèixer a bastament. En formaren part, entre d’altres, el poeta Jordi Van Campnen, l’escultor Pep Godó (de qui el guanyador del premi en rep una obra) i Xavier Fornells, fundador de l’Agència Catalana de Notícies, que recorda: “El premi va néixer per ordre i gràcia d’un grup de gent, encapçalat per Ramon Barnils, que van convèncer l’alcalde, aleshores Lluís Recoder, per crear un premi en memòria de Gabriel Ferrater, que estigués ben dotat i que es consagrés a descobrir noves veus, poetes inèdits o amb poc recorregut. Molts dels premiats, de fet, l’han guanyat amb trenta anys o menys”. La revisió de Puigtobella acaba amb Manel Ollé, llorejat per Bratislava o Buscarest. Des de llavors, la prole ha sumat Josep Domènech Ponsatí, Eva Baltasar, Joan Puigdefàbrega i el citat Llauger.

Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols, 1966) era premiat el 2014 pel recull El càcol, ple de poemes que són “objectivament molt i molt bons”, segons Jordi Cornudella. Fins aleshores havia publicat tres poemaris. Des d’El càcol no ha circulat res nou. “Va ser el meu autoultimàtum, que he acatat quasi al peu de la lletra”, declarava el 2015. La paraula es manté intacta. Sobre l’estil del bard, radical, insurreccional, Cornudella també deia: “Domènech Ponsatí és d’aquesta mena d’escriptors que no solament són capaços sinó que se sent empès per necessitat a jugar d’una manera sempre intel·ligent i moltes vegades brillant amb la llengua”. En una altra ressenya, Puigtobella destacava “la distància mínima” entre el poeta i el ninot que parla: “No hi ha greix adipós entre el que diu i el que fa, entre la pell musculada i el tatuatge que s’hi arrapa”. Durant una entrevista en aquestes pàgines, Domènech Ponsatí resumia magistralment la taleia: “Escriure és fer una sessió assaonada d’estriptis”.

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) relleva Domènech Ponsatí. De la poeta, multipremiada (sospito que un dia podrem arribar a dir sense faltar a la veritat allò de ho-ha-guanya-tot), n’eren reconeguts els seus Animals d’hivern. Sobre el contingut de l’aplec, Baltasar deia a Núvol el següent: “Parlo de la supervivència en un món que percebo com a glaçat, un món que se’m presenta hostil, també les persones”. Baltasar emplena el poemari de matèria líquida i àrtica. “Jo escric des d’un estat anímic, mental i corporal, des de la percepció que el món és un lloc inhabitable, i d’aquí surten els poemes”. La dificultat, la batalla i la resistència són els cicerones d’aquests Animals d’hivern. I de fet, ho són també, amb tanta força, de les següents obres de l’autora, penetrades igualment per la lírica, siguin poesia o novel·la. A Permagel, primera novel·la de Baltasar (Premi Llibreter), el vers està present des de l’amagatall. “No ha estat difícil, escriure-la, ha estat com seguir fent de poeta però en un gènere diferent”, deia l’autora a Núvol el passat maig.

Amb Deshora es proclama vencedor Joan Puigdefàbrega (Saragossa, 1967).  Primera participació en un premi i primer victòria. El poeta arriba a la poesia per un camí insòlit: és oceanògraf. “No soc filòleg, ni he fet estudis literaris. Tot el que escric prové de lectures desordenades i  moltes vegades incompletes”, precisava el dia de l’anunci del veredicte. Fins al moment, però, sí que tenia publicat un parell de reculls. “Deshora és el recull d’una persona madura, instal·lada a la vida, amb experiència llarga i capacitat reflexiva. Puigdefàbrega és una persona que té en la veu uns accents de novetat que la fan enormement atractiva”, senyalava Cornudella.  La novetat en aquest cas és, sobretot, un tall en les paraules.  La seva és una poesia juganera, audaç i elegant. “L’estètica no és una cosa decorativa sinó que marca la nostra relació sensorial amb el món”, afirma ell. Podeu llegir la crítica del poemari feta per Francesc Ginabreda en aquest enllaç.

Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) ha estat l’últim guardonat. A Fourmillante, el poeta pinta un fresc total de la remor urbana. La ciutat ha estat la gran inspiració temàtica. Pel que fa a la forma, ha guiat l’Antologia d’Spoon River d’Edgard Lee Masters, on cada poema és el retrat d’un personatge. I és que Fourmillante (títol baudelairià) no és solament un poemari, en la pell hi duu també el rastre de la novel·la. Llauger ha bastit un experiment, i li ha sortit bé la jugada. Segons el jurat, “el llibre, de lectura molt amable, es pot entendre com una novel·la en vers”. “Tota la poesia és experimental”, o “la literatura genera literatura”, són dues de les frases categòriques deixa caure el balear. En aquesta entrevista d’Esteve Miralles trobareu més reflexions llaugerianes. Per exemple: “M’interessen els canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres”.

El veredicte del jurat de la 17a edició del Premi de Poesia Gabriel Ferrater es donarà a conèixer durant el mes de març de 2019. Fins aleshores teniu temps de rellegir els poetes ja premiats o submergir-se en l’edició crítica que Edicions 62 ha publicat recentment de Les dones i els dies.  A manera de coda, tanquem amb una informació encara tendra: avui hem sabut que Jordi Amat és l’encarregat de bastir la “biografia absoluta” del poeta reusenc, prevista pel 2022, coincidint amb el centenari del poeta.