Dietari d’un oficinista antisistema

11.03.2019

Em dic Joel, tinc 38 anys i sóc un activista antisistema diferent. La meva lluita comparteix amb la resta d’altres lluites contra el sistema capitalista la premissa d’estar perduda a priori i la frustració que això implica, però no compta amb cap de les contrapartides que la resta d’activismes ofereixen als seus militants per tal que l’absurditat d’aquesta resistència utòpica resulti atractiva o, com a mínim, suportable.

Un oficinista antisistema | Foto: Arxiu

Als meus ulls no hi trobareu mai l’expressió il·lusionada per un món millor perquè a la meva lluita, a diferència de totes les altres, no hi ha lloc per a l’esperança. És una lluita avorrida i monòtona, sense èpica ni emocions fortes. No és alegre ni especialment combativa. No hi ha espai per a la camaraderia ni per a les festes. Ni s’hi canta, ni s’hi balla, ni s’hi folla, ni s’hi fan amics. És una forma de lluita contra el capital anònima i solitària, sense feedbacks positius ni recompenses emocionals de cap mena: Ni un contenidor cremant, ni un policia tacat de pintura, ni el somriure d’un nen per fi ben alimentat. Cap petita victòria ni sensació de batalla guanyada que doni sentit a la guerra.

Quina és aquesta lluita social tan desagraïda, aquesta forma d’activisme antisistema amb tan poc retorn de la inversió? Lluny d'”el carrer” o “la política”, àmbits que s’han demostrat històricament estèrils en la pugna contra el capitalisme i sobre els quals la resta d’activismes insisteixen a malgastar les seves forces, la meva forma de lluita consisteix a debilitar el sistema des de dins, des de les seves pròpies entranyes, ni més ni menys que des de les calderes de la seva locomotora alienadora imparable: LES OFICINES.

Ja fa més de 15 anys que cada dia, de dilluns a divendres, adopto a jornada completa la identitat d’un típic oficinista amargat, gandul, egoista i negligent i m’infiltro al cor administratiu de tota mena d’empreses sense més intenció que la de ser un llast per al seu funcionament. Treballo malament, faig menys hores de les que toquen, passo molt de temps al lavabo, no regalo ni un gram d’esforç extra, creo problemes, trenco sinergies, fomento baralles, allargo reunions, malgasto recursos, no treballo en equip, em queixo de tot i poso sempre la meva pitjor cara davant de qualsevol situació tenint sempre presents els 5 manaments compilats a la que jo anomeno la regla DECDR de l’oficinisme antisistema: Desanimar, Endarrerir, Complicar, Desinformar i, en última instància, Resistir.

Sembla fàcil però no ho és gens. Tot a l’oficina està pensat perquè tard o d’hora hom hi acabi treballant. Després de segles d’evolució i de col·laboració interdisciplinària en el camp del workplace management (destaca especialment la inspiració que han significat els avenços en el sector de la ramaderia industrial), les oficines s’han convertit en espais on és gairebé impossible ser improductiu sense acabar o bé boig, o bé deprimit, o bé sacrificat. Partint d’aquesta base, d’entre totes les qualitats necessàries per a dur a terme l’actvisme oficinista de manera efectiva, segura i eficient, en destaca una de forma preeminent: cal disposar de la fortalesa mental suficient per mantenir sempre a ratlla la temptació d’acabar, encara que sigui per inèrcia o per avorriment, sent útil d’alguna manera o altra pels interessos de l’organització que es pretén boicotejar.

Com el Garbo, com la Mata Hari o com la Marta Pascal, sóc un agent doble infiltrat amb una missió molt concreta: la de començar sent una infecció amb la intenció d’acabar sent càncer. I destruir l’organisme, evidentment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Jo també penso que aquest Cockburn es en Lluís Calvo. M’he mirat l’entrevista den Grasset i aquest Infiltrat pinta molt bé.

  2. Esteu malalts o què? Aquest articulista signa com a Josep Cockburn a Twitter i us asseguro que no li arriba ni a la sola de les sabates a en Calvo. Per cert, no he llegit el llibre que dieu, però El meridià de París és molt bo.