Dietari d’un oficinista antisistema: l’amor

3.04.2019

Per la missió de boicot per desgast que m’ocupa, tan important és no distreure’m i acabar treballant com ho és, i aquesta és de llarg la part més ingrata, aturar a temps qualsevol indici de felicitat incipient que pugui contribuir, ni que sigui poc i indirectament, a millorar l’ambient de treball a l’oficina. Qualsevol mostra d’afecte entre treballadors en qualsevol lloc de l’oficina és susceptible, en qualsevol moment, de ser fotografiada furtivament pel Community Manager i la imatge degudament derivada al Recruitment Marketing Manager perquè, finalment i després de catorze validacions, una setmana més tard la teva cara de subnormal acabi penjada en una story de l’Instagram corporatiu, acompanyat de hashtags del tipus #TeamBuilding, #WorkIsFun, #WeSmileWorking o #GoodVibes. Són així de fills de puta.

Oficinista antisistema | Foto: Arxiu

S’ha d’anar molt amb compte, perquè tot agent infiltrat pateix en algun moment o altre l’amenaça indefectible de l’amor. És un perill permanent. Al James Bond li va passar amb la Cuccinotta, a l’Andrea Levy amb l’Enric Vila i a mi, a Telcosys Partners Group Iberia, m’ha passat amb el Carlos.

Durant els més de tres anys que fa que treballem a tres cubicles de distància, amb el Carlos hem anat teixint una relació de mínims basada principalment en la nostra afició compartida per fumar moltíssim. Set o vuit vegades cada dia, quan un vol fumar passa a buscar l’altre i baixem junts al carrer. Fumem i ens queixem d’alguna cosa fins que qui apaga primer el cigarro mou el cap com dient vinga, i l’altre es caga en la puta i apaga el seu i tornem a la feina. Ell a fer taules dinàmiques i jo a tocar-me la polla fins al proper cigarro.

Durant un temps vaig tenir dubtes, amb el Carlos. És tan gandul, tan inútil i a la vegada tan brillant per a l’escaqueig*, que vaig arribar a pensar que potser era un dels nostres, un infiltrat solitari com jo. Em vaig decidir a comprovar-ho després de coincidir amb ell en un think tank inter-departamental destinat a millorar els workflows interns de la companyia d’acord amb una nova metodologia que optimitzés, d’una vegada i per totes, el knowledge management a Telcosys Partners Group Iberia. El Carlos va estar brillant, espectacular. I no només negligint, que és el més fàcil, sinó ajudant-me a contagiar el desànim i la frustració a tot l’equip, una reunió rere l’altra, fins que es va acabar cancel·lant el projecte, segons el consultor que ho liderava, a causa la ”falta de maduresa” i la “resistència al canvi” de la Companyia. Ja en parlarem, dels consultors.

Admirat pel seu talent i eficàcia – i perquè el Carlos em queia francament bé – vaig decidir abaixar la guàrdia i accedir a la seva proposta reiterada de sortir també junts a esmorzar. Van ser dies prudentment feliços. Esmorzàvem callos i morro de porc amb cervesa mentre buscàvem maneres de sortir de l’oficina sense fitxar. I fumàvem. Fumàvem més que mai.

La sintonia era perfecta i jo començava a – volia, idiota de mi – creure que tenia un company. Fins que un dia de febrer, el Carlos va venir a treballar malalt, a trenta-vuit i mig de febre. No ho entenia i li ho vaig dir. Vaig preguntar-li per què havia vingut, sabent perfectament com sabia que la febre són com a mínim els tres dies de baixa pagats per l’empresa, i em va donar exactament la resposta que jo menys volia escoltar. Havia vingut a treballar perquè al seu departament anaven carregats de feina i li sabia greu. Li sabia GREU.

Vaig notar com alguna cosa es trencava dins meu i com es trencava també, com una fulla seca, la meva relació amb el Carlos. Com havia pogut ser tan burro. Des de llavors torno a baixar sol a fumar. Per no trobar-me’l, perquè em fa mal, fumo mentre dono la volta a la mançana i penso què hauria pogut ser, de mi i del Carlos, si ens haguéssim conegut en un context de pau.

*és tristament significatiu que el català no tingui una traducció decent per a aquest terme

Aquest és el segon article de la sèrie “Dietari d’un oficinista antisistema”. Podeu llegir el primer en aquest enllaç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. *No li cal traducció. “Escaqueig” és una paraula de l’àmbit familiar i/o argòtic que pots dir tranquil·lament encara que no sigui beneïda pel DIEC. Ja surt en alguns diccionaris, però no en els normatius, naturalment, que per definició van deu o quinze anys tard en moltes coses.

  2. Molt bo!
    Hi ha casos on qualsevol mostra d’afecte entre treballadors fa pensar que no treballes, que no pot ser, que a la feina no s’hi va passar-s’ho bé! Però és que ja se sap, hi ha molt introvertit i amargat arreu…