Diego Martín: “Faig música perquè m’emociona”

Diego Martín Etxebarría és un dels grans directors d’orquestra que ha sortit del planter de l’ESMUC i que ara dóna forma a la seva carrera professional i musical a l’estranger. Aquest proper diumenge Diego Martín dirigirà l’Staatskapelle de Berlín al Schillertheater de la capital alemanya.

MARTÍ SANCLIMENT- Eres un infant al País Basc quan la música et va venir a buscar?

DIEGO MARTÍN- Sí, tot i que la primera que ho va saber va ser la meva mare. Ella posava música i observà que davant certes peces jo començava a plorar… especialment amb les peces de Neil Diamond.

MS- I aleshores?

DM- Era evident que jo tenia una certa sensibilitat per la música, però van anar passant els anys, jo seguia escoltant música amb les cintes de cromo fins que als nou anys vaig començar amb el solfeig i cantant una miqueta. Més endavant començava oficialment els estudis a l’Escola de Música, primer el piano, després l’oboè. El més curiós de tot, però, és que, encara abans de començar a estudiar música, jo ja tenia clar que volia ser director d’orquestra. Potser al principi només veia la part mística del director.

MS- I què és ser director d’orquestra?

DM- Ser director d’orquestra és ser el catalitzador de les voluntats de tots els artistes que hi ha allà.Reps les energies de tots els que són dalt de l’escenari. No cerco l’exaltació del meu ego sinó permetre que l’obra transmeti i expressi tot el seu potencial. Dirigint flueixen forces, compartim energia i és en aquest compartir i fluir que es defineix també el resultat audible. Sens dubte el director hi té un paper destacat en tot això.

MS- I el públic? El comparteix també amb vosaltres? Què n’esperes o què vols entregar-li?

DM-Jo no sóc un artista que viu a la seva torre d’ivori. Quan dirigeixo penso en el públic i si sóc a l’escenari és perquè vull que el que jo estic oferint agradi. Vull que el públic visqui la música, com a mínim, tal i com jo la visc dalt de l’escenari. Això no vol pas dir transformar la partitura o fer-la efectista. Jo vull pensar des dels ulls del compositor. Quan interioritzes i vius una peça ets capaç de transmetre i compartir amb el públic tot el potencial que aquesta conté. I aquí no puc evitar mencionar a Carlos Kleiber qui, malgrat alguna imprecisió tècnica, va saber com molt pocs oferir i transmetre al públic l’essència del llenguatge de la música.

MS-I quina és aquesta essència? Què és, per a tu, la música?

DM- La virtut de la música és emocionar. Jo faig música perquè m’emociona. La música ens fa ser millors persones, la música extreu les nostres emocions i ens fa gaudir. La música treu el millor de nosaltres mateixos. La música és, també però, un espectacle.

MS- Un espectacle?

DM- Sí! Jo crec que la música és divertida, l’òpera és divertida, jo m’ho passo bé. Tanmateix, crec que l’òpera està completament estigmatitzada, de cara al públic hi ha encara molts prejudicis.

MS- I per què?

DM- Crec que l’òpera està encara associada a elits econòmiques, a un nivell cultural molt alt, a certs llocs restrictius… encara arrosseguem una idea de l’òpera de fa cent anys. L’òpera, però, podria ser comparable al musical, en ambdós casos se’ns expliquen històries, ens emocionen, la música hi és… Per anar a veure una òpera no cal preguntar-nos si en sabem o no en sabem; si ens agrada la música ens pot agradar fàcilment l’òpera. L’òpera l’hem de normalitzar!

MS- I com ho fem això?

DM- Fixa’t, aquí a Alemanya als teatres d’òpera es barregen òperes, operetes en alemany i musicals sense cap problema. S’ha desestigmatitzat l’òpera. Anar a l’òpera no deixa de ser una activitat normal, els preus també ho permeten.

MS- I a Catalunya…

DM- La tradició operística a Catalunya no té res a veure amb la tradició operística a Alemanya. Fixa’t que aquí a Alemanya qualsevol ciutat de cinquanta mil habitants te un teatre d’òpera, orquestra i amb temporada estable amb òpera gairebé cada nit. Pensa, a més, que només a Berlín hi ha fins a set orquestres de primeríssima fila. A Catalunya tenim el que tenim… I és cosa de tots canviar aquesta situació. Cal que les institucions confiïn en l’òpera i en la música, cal que els mitjans de comunicació hi creguin, però també cal educar-nos i habituar-nos a anar-hi. Els preus són elevats, però s’hi pot anar. A vegades no és més car anar a veure un partit de futbol que anar a l’òpera. I, a més, mentre la música treu el millor de nosaltres mateixos, el futbol ens treu el pitjor. Però, cap on camina la societat?

MS- Ho desconec. En metamorfosi constant?

DM- Tot canvia, també la manera de socialitzar-nos amb els altres i la manera que els infants tenen ara de relacionar-se i jugar. Sembla que ja no siguem tan propers, que haguem perdut espontaneïtat.

MS- Estem més sols…

DM- D’alguna manera sí.

MS- La solitud és el tema principal de les dues òperes de Paul-Heinz Dittrich que estrenes aquest proper diumenge a la Staatsoper de Berlín. Com és tractada aquí la solitud?

DM- Les dues òperes que estrenem són Die Verwandlung (La Metamorfosi) amb text de Franz Kafka i Die Blinden (Els cecs) amb text de Maurice Maeterlinck. En amdós casos parlem de persones solitàries, el solitari incomprès, el solitari de la gran ciutat i el conjunt de persones marginalitzades.

MS- I què en diries d’aquestes obres que estrenes?

DM- Primerament, que treballar amb la Staatskapelle és un luxe. Els músics tenen un nivell que està pels núvols i jo sóc el punt d’unió i relació de més de quatre-centes persones que treballen en aquesta producció.

Les òperes de Dittrich són difícils d’interpretar però genials, estan molt ben fetes. Aquestes òperes potencien l’escena i el text amb la seva música i reflecteixen perfectament la tragèdia que expliquem, les pors, la solitud, el dolor… No són òperes maques, però tampoc han de ser maques, han de ser expressives i aquestes dues òperes expressen sentiments molt forts.

Per a mi la música és art i com a tal ha de tenir una funció estètica. Això no vol pas dir que hagi de ser bella, però sí que tingui un contingut i propòsit estètic i emotiu. Si no hi ha contacte emocional, si no expressa, sigui el que sigui… jo no sé què és.

MS- Necessitem expressar i la música és l’expressió de l’ànima. D’entre la música tu t’has dedicat especialment a la direcció l’òpera. Vols acabar oferint-li unes paraules?

DM- Per a mi l’òpera és el gran espectacle. L’òpera és l’obra d’art total on hi conflueixen tants gèneres i disciplines artístiques. No m’encasellaré en una època concreta, tota l’òpera, tota la música i totes les èpoques em diuen quelcom. L’òpera és, també, una experiència social i jo necessito aquest contacte i aquest impuls social, relacionar-me musicalment, per ser feliç.