D’Ibèria a la ciutat del Tàmesi

31.05.2019

10 anys després de la primera gran revisió jazzística de l’obra d’Albéniz —la que es va estrenar el Festival de Cadaqués el 2009 amb el Girona Jazz Project i Guillermo Klein—, el pianista, compositor, arranjador i, també, bandleader Lluís Vidal va presentar el seu particular revisiting en clau de jazz i flamenc i en formació de big band. L’estrena d’Iberiana va tenir lloc el passat 24 de maig a L’Auditori de Barcelona, en el marc del festival Ciutat Flamenco, de les Jazz Sesions de L’Auditori i de la celebració del 40è aniversari del Taller de Músics. A banda de l’activitat jazzística de Barcelona, un bocí de la nostra escena aterrarà el pròxim cap de setmana a la capital britànica.

Lluís Vidal

Quan eren estudiants avantatjats, o quan ja havien començat a mirar de guanyar-se les garrofes com a músics, Lluís Cabrera, alma mater, fundador i moltes coses més del Taller de Músics, els va suggerir d’acostar-se al món del flamenc. Perico Sambeat i Marc Miralta li van fer cas amb treballs tan magnífics com Jazz viene del sur. Cruce de Caminos(2001), de l’altovalencià amb Gerardo Núñez, i New York Flamenco Reunion(2000), del bateria Miralta. Lluís Vidal ha preferit esperar fins a la celebració del 40è aniversari de l’escola del Raval per fer la seva primera incursió a l’univers de l’arte. No és, però, el primer cop que el badaloní treballa sobre l’obra d’un il·lustre de la música catalana: ho va fer el 2008 amb un esplèndid homenatge a Frederic Mompou, en el qual va participar el trompetista Dave Douglas.

Com en l’espectacle Mompiana, la revisió de la suite Iberia es podria considerar com a més que lliure. A Iberiana Vidal ens va proposar un tractament als antípodes del to intimista, gairebé xiuxiuejant, de la versió original d’Albéniz que, recordem, era per interpretar a piano sol. Vidal va dirigir la peça, una part de la peça, en formació de big band i amb un estil clarament escorat cap a l’estètica i els palos flamencs. No en va, l’obra original inclou apunts melòdics, rítmics i harmònics manllevats de diferents músiques tradicionals de la Pell de Brau. Vidal va fer un pas més enllà jugant amb determinats fragments de la suite, reinterpretant-los i incrustant-los entremig d’una extraordinària paleta de ritmes, climes i colors. L’apunt de l’apunt en el marc d’estructures no lineals, amb giragonses, canvis sobtats i moments d’especial lluïment a càrrec d’un grup selecte d’improvisadors de diferents generacions: de Perico Sambeat, protagonista d’un magnífic solo de flauta, a Joan Mar Sauqué, el més jove de tots, passant per Gabriel Amargant, Ramon Cardo, també magnífic, al saxo soprano; Marc Miralta, Òscar Latorre i David Domínguez, entre d’altres.

Amb una banda pràcticament irrepetible, formada per companys de viatge del mateix Vidal —els ja citats Sambeat, Miralta i Cardo—, i per músics d’altres generacions, com ara el pianista Néstor Giménez —amb un paper destacat en l’encaix de la revisió vidaliana—, el guitarrista Adrià Plana, el contrabaixista Pau Lligadas, la cantaora Paula Domínguez, els trompetistes David Pastor i Òscar Latorre, el trombonista Vicent Pérez i els saxofonistes Gabriel Amargant i Mike Fletcher, entre d’altres, Vidal va proposar reinterpretar 8 de les 12 peces que formen part de la suite Iberia. La Iberiana del mestre Vidal va arrencar amb “Rondeña” i va tancar amb “El Albaicín”. Entremig, revisions com les de “Triana”, amb la intervenció destacada del bailaor José Manuel Álvarez, “El puerto”, per tanguillos, “Almería” o “El Corpus Christi de Sevilla”, amb una “Tarara” xiulada. Un dels grans moments de la vetllada va ser quan Lluís Vidal va recuperar la seva condició de pianista de jazz i va seure davant de la baluerna per interpretar “Evocación” a trio.

A cavall del bigbandisme, el quadre flamenc i l’orquestra simfònica; amb arranjaments singulars que enaltien, que feien reviure, l’esperit de l’obra del geni de Camprodon i, sobretot, amb una banda de traca i mocador, Vidal va signar un extraordinari revisiting de l’Iberia d’Albèniz. Seria fantàstic que una proposta de la qualitat d’Iberiana, amb un autèntic all-starsdel nostre jazz, no quedés en foc d’encenalls i gaudís d’un cert recorregut per auditoris, teatres, festivals, cicles i companyia dels quatre punts cardinals.

Clara Peya © Pere Masramon

El jazz català que desembarca a Londres

A on encara no ha arribat la troupe de Lluís Vidal és al Pizza Expres, un dels clubs de jazz més emblemàtics de la capital britànica, que aquest cap de setmana (1 i 2 de juny) acollirà, amb el suport de l’Institut Ramon Llull, la segona edició del London Catalan Festival. Dirigit per Nora Jorba, una jove barcelonina que treballa com a gestora cultural a la ciutat del Tàmesi, el London Catalan Festival pretén oferir una mostra de diferents estils i tendències del que es cou a casa nostra, en un ambient de club i amb un èxit més que notable —l’any passat es va arribar a penjar el cartell d’entrades exhaurides en alguna sessió—. És un certamen que enguany ha copsat l’interès de mitjans com la BBC Radio, però que a casa nostra amb prou feines ha cridat l’atenció, malgrat ser, tal vegada, l’única mostra estable de música catalana que se celebra a un “aparador” de la categoria de Londres. Organitzada, a més, amb una sabata i una espardenya.

L’any passat, aprofitant la bona nova del centenari de l’eclosió de les sufragistes angleses, i també de l’impacte que va causar en la mateixa Jorba la visita a l’exposició D’Ones, comissariada per Helena Morén al Palau Robert, es va decidir dedicar llavors tota la programació a jazzwoman de la nostra escena. Van passar llavors pel Pizza Express Giulia Valle, Andrea Motis, Eva Fernández i Sara Pi. Enguany, el cartell l’integren Clara Peya (1 de juny, a 2/4 de 2 del migdia), presentant el disc Estómac, el quintet del trompetista eivissenc Pere Navarro, l’última darrera gran revelació de les novíssimes fornades (1 de juny, a les 7 de la tarda), la pianista d’origen francòfon Mélodie Gimard (1 de juny, 10 de la nit), la trombonista Rita Payés, de l’escola de la Sant Andreu Jazz Band (2 de juny, a 2/4 de 2), que actuarà a duet amb la seva mare, la guitarrista Elisabeth Roma, i el gran Marco Mezquida (2 de juny, 8 del vespre), oferint un dels seus millors espectacles: Els somnis de Ravel.

Són cinc propostes que suposen un petit mosaïc suggeridor del nostre jazz, un pedaç polièdric d’allò que s’esdevé en diferents ambients del jazz català. A Londres, una de les ciutats més dinàmiques del món en l’àmbit del jazz.