Deu dies de normalitat musical a Barcelona

8.05.2018

El Festival Mixtur ha tancat una nova edició en la qual, entre concerts, conferències i taules rodones, ha presentat més d’una trentena d’activitats obertes al públic, a més de diversos tallers que han reunit a Barcelona compositors de diferents països.

La imatge del Festival Mixtur

La imatge del Festival Mixtur

Vivim una situació anòmala. Bé, una no, moltes, però aquí ens limitarem a parlar d’anomalies musicals. En una època en què hi ha més creadors que mai, les programacions miren tossudament al passat, alimentant-se no només de grans obres que han superat el judici del temps, sinó també recuperant-ne d’oblidades (algunes probablement amb raó), mentre que la creació contemporània s’hi troba exiguament representada. Això no ha estat sempre així, ben al contrari: no és fins a finals del segle XIX que el passat desplaça definitivament el present als gustos del públic, amb el consegüent disgust dels artistes amb ànsies creatives (i de supervivència). Fins aleshores, allò normal era la renovació, no la repetició. No és l’objectiu d’aquest article analitzar els motius d’aquesta situació, sinó més aviat parlar d’aquells que treballen de valent per recuperar la “normalitat” perduda. És el cas, entre d’altres, del Mixtur, festival de músiques de recerca i creació interdisciplinària, que un any més ha tornat a fer bullir la Fabra i Coats (i, puntualment, l’Auditori i l’Institut Français) amb les seves propostes. En total han sigut 21 concerts, 12 conferències i classes magistrals, 4 taules rodones, 3 instal·lacions sonores i 5 tallers, tot repartit en 10 intensos dies.

El  festival té avantatges i inconvenients. Per una banda, ajuda a crear un clima propici, tant per als músics i creadors, que poden compartir idees i impressions, com per al públic, que, a l’exposar-se en poc temps a una varietat tan gran d’estils i formats, pot desenvolupar més fàcilment noves maneres d’escoltar. Per altra banda, concentrar tantes activitats en pocs dies fa que, per força, els horaris no sempre siguin compatibles per al públic general, amb la qual cosa algunes activitats, malgrat ser obertes, acaben nodrint-se majoritàriament dels participants dels tallers. Passa, sobretot, amb les conferències i les classes magistrals. I és una llàstima perquè, pel seu caràcter demostratiu, algunes són excel·lents introduccions per als espectadors nouvinguts, com la magnífica demostració que va fer Ricardo Descalzo de les possibilitats del piano preparat, o bé la conferència de Tristan Murail, que va exposar de forma cristal·lina un tema tant difícil com és l’essència i les tècniques de la música espectral, que ell mateix va contribuir a desenvolupar als anys seixanta.

Evidentment, els esdeveniments centrals del festival –deixant de banda les sessions de treball individuals que fan els participants dels tallers amb professors internacionals– eren els concerts, però precisament perquè a la tasca de normalització referida al principi encara li queda molt camí, és important acompanyar-los d’activitats que obliguin a la reflexió, com per exemple les quatre taules rodones programades. Tres d’aquestes estaven especialment orientades a compositors i programadors, plantejant diferents reptes als quals s’enfronten, però una, “La Dona en la música actual”, transcendia l’àmbit purament professional, especialment en els moments que estem vivint. Magda Polo –que, com a filòsofa de la música, va contribuir també amb valuosos apunts teòrics– va moderar amb fluïdesa la conversa entre quatre compositors en actiu, Manel Ribera, Luís Codera, Anna Bofill i Raquel García-Tomàs, que van compartir les seves impressions i experiències. El testimoni de les dues compositores, representants de dues generacions diferents, va posar en evidència que, malgrat que les coses han canviat molt, el fons no ha evolucionat i les dificultats encara hi són per les dones. García-Tomàs va posar el dit a la llaga quan plantejava com pot ser que, si hi ha majoria femenina en els conservatoris, siguin tan poques les dones que segueixen la carrera de composició. I és que, tal com va explicar ella, no és que una dona no pugui accedir als estudis de composició, el problema és que no té referents que li permetin plantejar-s’ho com a professió: ni entre el professorat ni en els programes dels concerts. Ens hauríem de preguntar com pot ser que ens preocupi la manca de directores d’orquestra i, en canvi, no ens escandalitzem quan, any rere any, les temporades de concerts exclouen les compositores de la seva programació.

Com que no podem fer una crònica exhaustiva de tots els concerts que van tenir lloc, ens limitarem a destacar-ne alguns, començant pel concert final del taller d’interpretació de piano que dirigia Ricardo Descalzo. Hi van participar un total de cinc pianistes: Magdalena Cerezo, Silvia Carolina Aguirre, Beatriz González, Maria Ivànovitx i Rodrigo Roces. Cada un d’ells va interpretar dues obres breus, totes de gran dificultat i amb profusió de recursos de tota mena. Destaquem les que van oferir Cerezo i Aguirre. La primera va escollir fragments de Kiste for piano and tape, de Benjamin Scheuer, un dels participants en el taller de composició i experimentació sonora, i dels Microludis fractals de Ramon Humet. L’obra de Scheuer, plena d’imaginació i humor, jugava amb la combinació de sons del piano, sons electrònics que la mateixa pianista controlava des d’un petit teclat addicional, i sons d’objectes diversos, com campanetes o joguines. L’ús dels efectes electrònics, que es fusionaven perfectament amb el so amplificat del piano, permetia simular efectes impossibles per a un instrument percudit, com ara glissandi o crescendi. Aguirre va triar la deliciosa A little suite for Christmas, de George Crumb, i Polygons labyrinth de Matias Curiel –també participant del taller de composició–, una obra que permetia un cert grau de llibert a la pianista, que havia de decidir l’ordre d’alguns elements.

Seguint amb la recerca de nous sons, quatre membres del Zafraan Ensemble ens va oferir una selecció de set obres que exploraven els límits de la combinació de saxo, piano, contrabaix i percussió, i entre les quals destacava el Klarinettentrio de Carola Bauckholt, una de les professores del taller de composició. Al costat de formacions internacionals també en trobem de locals, com el conjunt Frames Percussion, que al febrer també va actuar amb gran èxit dins el cicle musical Sampler Sèries. Els quatre percussionistes van iniciar el concert amb una peça molt encertada: As we are speaking, de Fritz Hauser, construïda a partir de la superposició de pulsacions lleugerament diferents. El volum quasi inaudible i les subtils variacions dels ritmes preparaven acústicament el públic per a un festival de sons que va assolir el punt màxim en Difficulties in putting into practice, del sempre estimulant Simon Steen-Andersen. No podien faltar les copes musicals, tot i que en aquesta ocasió Yair Klartag, a la seva obra All day I hear the noise of waters, va portar aquest instrument casolà a un nivell superior, introduint glissandi que el percussionista executava afegint aigua a les copes mentre les picava i/o fregava.

Dins de la programació del Mixtur 2018 cal destacar també An index of metals, de Fausto Romitelli, interpretada per l’Ensemble PHACE a l’Auditori i produïda pel Sampler Sèries, que ja hem comentat en un article anterior. El festival va finalitzar amb la representació de Skyline, un concert-performance creat per Kònic Thtr. Basada a Barcelona, aquesta plataforma artística es caracteritza per l’aplicació de tecnologia interactiva a les arts, que en aquest cas consistia en l’ús de dispositius mòbils amb els quuals els mateixos intèrprets enregistraven i manipulaven imatges en viu, així com sensors que a partir dels moviments de la ballarina controlaven la imatge i el so produïts. Una proposta experimental i interdisciplinària que encaixava perfectament amb l’ambició del Mixtur.