Deu anys d’Antonietes

La companyia teatral Les Antonietes celebra els seus deu anys de trajectòria reestrenant 'Othello', ara a La Villarroel.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquests dies es pot veure a La Villarroel el muntatge Othello, una versió d’Oriol Tarrasón del text de Shakespeare, reduït a tres personatges. Amb aquest muntatge, la companyia Les Antonietes celebra el seu desè aniversari. La precarietat generalitzada del teatre català (tret d’honroses i comptades excepcions) fa que hàgim de celebrar que una companyia arribi al seu desè aniversari. La trajectòria de Les Antonietes és plena de clàssics, començant amb Shakespeare i seguint amb Henrik Ibsen, Anton Txékhov o Tennessee Williams, en muntatges de factura contemporània i gran cura per la direcció d’actors. Conversem amb Oriol Tarrasón sobre els deu anys de la companyia.

La companyia Les Antonietes presenta el muntatge ‘Othello’ a La Villarroel.

La història de Les Antonietes s’inicia l’any 2008, amb El mal de la joventut, de Ferdinand Brückner, un muntatge estrenat a la (desapareguda) Sala Muntaner i que posteriorment va passar per FiraTàrrega. Els membres fundadors de la companyia són Annabel Castan, Maria Ibars, i Oriol Tarrasón, amb un conjunt d’actors més o menys fixos, com ara Bernat Quintana, Sergi Torrecilla o Pep Ambròs. El següent espectacle de la companyia és Molt soroll per no res, de Shakespeare, el 2010, també a la Muntaner i amb posterior gira per Catalunya. Segurament no és fins al 2012 quan el públic comença a conèixer més i millor Les Antonietes: Stockmann, la seva particular versió d’Un enemic del poble d’Henrik Ibsen, situa la companyia com una de les que cal a tenir en compte, dins del panorama de les “emergents”, que si “emergeixen” és perquè la professió teatral té ganes de tirar endavant els seus projectes, encara que sigui amb més ganes que retribució econòmica.

Després d’Stockmann, que gira força i passa per Madrid en la seva versió castellana, Les Antonietes es fixen en Txékhov i n’adapten el seu Vània, muntatge on participa Arnau Puig, un dels actors més hiperactius del panorama català (i que amb més companyies ha treballat). Després vindrà Somni americà, amb la primera Kompanyia Lliure, un espectacle a partir de textos de Miller, O’Neill, Steinbeck o Williams. Tarrasón va voler que el seu projecte següent se centrés en un d’aquests autors, i l’afortunat va ser Tennessee Williams amb Un tramvia anomenat desig, muntatge on el paper d’Stanley Kowalski estava interpretat per l’artista de circ Jorge Albuerne. I d’aquesta manera arribem a Othello, que es va estrenar a La Seca el passat mes de maig i ara arriba a La Villarroel.

Òscar Intente i Arnau Puig en una escena d”Othello’, de Les Antonietes. © David Tarrasón.

“Ara aprofitem molt millor que abans els recursos que tenim”, m’explica Tarrasón per telèfon, en una pausa del muntatge tècnic d’Othello. “Abans curràvem per quatre peles”, confessa, mentre que ara la companyia pot assegurar un sou a tots els membres de l’equip artístic i tècnic. No és broma, però cal recordar al gran públic que, moltes de les vegades que veuen teatre a sales petites, aquells que hi participen reben una remuneració gairebé simbòlica. “A Vània el vestuari era dels mateixos actors”, segueix Tarrasón. “Mira, us vau avançar a l’Àlex Rigola i el seu Ivànov”, responc jo. Amb Somni americà, l’espectacle fins ara més gran de Les Antonietes, on van unir els seus actors (Pep Ambròs, Annabel Castan, Bernat Quintana, Mireia Illamola, Arnau Puig) amb els de la Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer). “Aquest és l’únic muntatge on hem rebut crítiques força dures”, explica Tarrasón, que no descarta estrenar altres projectes on Les Antonietes col·laborin amb altres companyies.

“Després de deu anys, ja no ens enganxem els dits”, segueix, reconeixent la feina del productor de la companyia, Raül Perales, perquè surtin els números. Això no vol dir que nedin en l’abundància, ja que encara carreguen i descarreguen la furgoneta ells mateixos, però ara poden comptar amb uns mínims de producció. Oriol Tarrasón diu que, superat el desè aniversari de la companyia, té ganes de desempallegar-se d’inèrcies (sempre han fet clàssics) i està pensant en el proper espectacle, que vol que sigui de creació. Les Antonietes han sigut finalistes del XII Premi Quim Masó (que va acabar guanyant Jordi Oriol), amb L’amor (no és per a mi, va dir Medea) de Queralt Riera, text que acaba de guanyar el Premi Octubre de Teatre.

“Ara estaria bé ajuntar diverses companyies”, em diu Tarrasón, ja que Les Antonietes estan obertes a fer i a rebre ofertes, i el director té ganes d’integrar-se encara més al teixit teatral de la ciutat de Barcelona. De moment, ara els podem veure a La Villarroel, on estaran representant Othello fins a l’11 de novembre. I també a la Sala Beckett: Oriol Tarrasón dirigirà, el 28 de novembre, la lectura dramatitzada del seu text Kiss me love, on llegirà ell mateix acompanyat de Joan Anguera, Dani Arrebola i Patrícia Mendoza, acompanyats per la música en directe d’Oriol Mula.

Per molts anys, Antonietes!

Othello té dues nominacions als Premis Butaca 2018, que s’entregaran el pròxim 26 de novembre al Teatre-Auditori de Sant Cugat: Millor Espectacle de Petit Format i Millor Actor de Repartiment (Arnau Puig).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació