Deu aforismes de Xavier Rubert de Ventós

7.12.2017

Diu que és “prou esnob per agradar-me que les coses m’agafin a contrapeu”, que el deprimeix haver de cuinar el que es menjarà després i que, mentre que per als homes (espasmòdics, nosaltres) la sexualitat és un fet, per a les dones (oceàniques, elles) és un ésser. És baixet i sorneguer, extremadament magre, amb una mirada molt viva rere les ulleres enllustrada per la melancolia i dilatada per la intuïció de l’enginy.

Rubert de Ventós | © Pere Virgili

Filòsof, professor, escriptor i polític, però sobretot filòsof, i autor d’una extensa obra sobre ètica i estètica, textos polítics, aforismes i memòries. Catedràtic d’Estètica, diputat socialista, independentista espanyolista i seductor enjogassat, Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939), el pensador viu més nostrat, ha decidit rescatar algunes de les reflexions esparses que des de fa llargues dècadaes ha anat apuntant en un total de 160 llibretes, que tenien la gràcia “de no ser escrits per ser publicats”.

Mentre els lectors descobrien El arte ensimismado (1963), la Teoria de la sensibilitat (1968), Moral y nueva cultura (1971), La estética y sus herejías (1980), Per què filosofia (1983), El Laberinto de la Hispanidad (1987), El cortesà i el seu fantasma (1991), De la identidad a la independencia (1999), Filosofia d’estar per casa (2004), Dimonis íntims (2012), La batalla del amor contra el deseo (2014) i tantes altres pàgines publicades, aquestes notes disperses i espontànies es quedaven tancades dins de capses de sabates guardades dins de caixes de cartró dins d’armaris foscos que les conservaven amb la indiferència pacient i reveladora de les coses.

Perquè, en efecte, la seva trajectòria literària necessitava tancar el cercle amb el llibre d’on han nascut tots els altres: un llibre de llibretes que conté sense filtres les cabòries, els instints, les metàfores, els versos i les vivències d’un home que es considera “adolescent de totes les edats”. Avui recollim deu aforismes d’aquesta novetat editorial, Si no corro, caic (Empúries), editat per Gemma Casamajó.

 

1- La llum que projecta el pensament sobre el món ha d’il·luminar sense ser directa, ha de ser brillant sense crear reflexos. Hi ha una dimensió de la vida que només es veu sota aquesta justa claror i que altrament o no apareix o es vela. Aquest és l’últim enllumenat de la filosofia, i s’ha d’acompanyar d’una mirada que sàpiga despistar-se, com la mà que agafa l’ocell amb la pressió justa per no deixar-lo escapar, ni tampoc ofegar-lo.

2- A la gent no cal fer-los creure en alguna cosa. El que cal és fer-los creure que ho han cregut sempre.

3- Diuen que l’ofici més vell del món és vendre’s el cos. Tan antic és, penso jo, l’ofici de vendre’s l’ànima per poder apoderar-se del cos dels altres.

4- La natura humana pot explicar, com creia Kant, la universalitat dels nostres judicis veritables; només la cultura pot donar compte de la no menys admirable generalització dels judicis falsos, creguts a força de ser dits.

5- Som tan baixos que, quan tenim mala consciència, ens sentim bons pel sol fet de tenir-la.

6- Què més pot desitjar la persona seduïda que notar com li segueixes parlant com si no l’estiguessis seduint? D’això també se’n diu cortesia.

7- Sempre seràs la dona dels meus somnis -li vaig dir. I aquest cop em va entendre: no l’he tornada a veure.

8- L’existència de Déu és potser la millor raó per no creure-hi.

9- Seré prou bo els darrers moments per pensar en els altres? En aquells a qui deixo, més que en el puto més enllà on em precipito?

10- La mort és prou propera per no haver de témer la vida.

 

Si us heu quedat amb ganes de més De Ventós, a banda de comprar-vos el llibre podeu entretenir-vos recuperant aquest vídeo d’El convidat: