Despullar-se a Farrera, crònica del seminari de traducció poètica

21.11.2014

La poeta i traductora Núria Busquet ha participat en el Seminari de Traducció Poètica que la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) organitza al Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Jussà). Aquí podeu llegir la seva crònica.

Poetes i traductors a la Vall Farrera | Foto: ILC.

Poetes i traductors a la Vall Farrera | Foto: ILC.

Tot, allà, és poesia. La muntanya verda-roja-groga. El campanar escapçat de Burg. El mugit de les vaques, que deixen tifarades al mig del camí, els ases catalans de cara llarga, amos del tros. La cuina de l’Arnau, mescla d’òpera i bachata, la felicitat tranquil·la d’en Lluís i la Cesca. L’aire respira calma. L’asma, impotent, s’aparta, i aquella angoixa estranya que arrossegues arreu descansa per uns dies. No cal permís per somriure, et surt de natural. El vi entra bé, d’acord, però també el menjar i l’aire, i la distància. Escriure poesia, així, sembla senzill. Només que no ets allà per fer els teus poemes. Volen (de fet, et demanen) que facis els poemes dels altres. Vet aquí el tracte.

Allen Ginsberg (Holy! Holy!) deia que la poesia és la sortida que tenim per dir en públic allò que ja sabem en privat. Així ho veig jo: com un procés de desvestir-se i mostrar-se tal com ets. Sovint veus, en el que escrius, qui ets. Llegir poesia seria, per a mi, despullar un altre que se’t mostra. Traduir poesia seria, a  més, fer-ho lentament, gaudint-ne. Té aquell punt morbós de despullar una ànima a poc a poc, peça a peça. Fer-ho allunyat físicament del poeta és un procés íntim, solitari, masturbador, podríem dir. Però la cerimònia de despullar i desmuntar algú en directe, amb el cos davant, és molt més impactant.

D’això, i només d’això, de despullar l’ànima d’algú a poc a poc, tracta el Seminari de Traducció de Farrera, que la Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat per vint-i-tresena vegada. De despullar-nos tots, d’alguna manera. Dos poetes, quatre traductors del seu idioma al català i quatre poetes catalans organitzats en dos grups de treball. Tenim l’origen de la cosa, allò que conté la forma, la bellesa, el significat, l’emoció; hi ha el vehicle, que transmet el significat, i hi ha els passatgers del vehicle, els quals, assumint aquest significat, intenten tornar la forma, la bellesa i l’emoció que el poema pugui haver perdut durant el llarg i ardu trajecte. El destí serà el lector, que podrà, en els poemes, veure’ns despullats a uns i altres.

Poetes catalans i russos van trobar-se a Farrera, per  traduir una selecció de la seva obra, amb traductors especialitzats | Foto: ILC

Poetes catalans i russos van trobar-se a Farrera, per traduir una selecció de la seva obra, amb traductors especialitzats | Foto: ILC

Hem decidit que sí, que és possible traduir poesia. Fer un poema nou basant-te en l’original, però que sembli real, autèntic, que soni com a nou. Quin privilegi! El treball en equip és tan intens que esgota, però a la vegada crea dependència: les hores passen de pressa i et sents com si t’anés la vida a trobar aquell matís que tan bé has entès en l’original perquè te l’han explicat, i que necessites transmetre al lector en el seu (el teu) idioma, fer-ho bé, és clar, fer-ho bonic, que faci olor d’original: la rima, el ritme, el número de síl·labes. Discussions apassionades però serioses, acadèmicament impecables, sobre la manera més perfecta de dir la paraula “collons”, o sobre com explicar que un home sense membre no serveix per a res (un inútil? un membre desarmat?).

Sí, hi ha gent poca feina que no té res més a fer, efectivament. Hi ha gent que té tan, tan poca feina que creu que en un moment concret de la seva vida és extraordinàriament necessari, més que alimentar-se, més que dormir, gairebé, saber com dir en català que feia tanta calor que el vestit es podia escórrer. Hi ha gent que acaba amb la cara desencaixada després de quatre hores de barallar-se amb un vers alexandrí i que, marejada, ha d’anar al llit a les nou sense sopar. Hi ha gent que pot passar hores i hores debatent un pronom feble. Sí, hi ha gent així. Hi ha gent que estima tant, tant, tant la poesia que fins i tot s’imagina viure sempre d’aquesta manera, trobant la paraula perfecta, aprenent cada matís d’un verb rus, compartint quatre dies amb gent diferent amb diferents criteris vitals, lingüístics, gastronòmics o fins i tot alcohòlics o de manera de dormir. Però junts, en aquelles taules de Farrera, veient com queia la tarda rere les muntanyes, semblava que la feina que fèiem era l’essència de tota la resta de feines possibles que pot fer una persona. Potser alguns no ho entendran, però altres, que han pogut compartir aquesta experiència que des de fa anys ens ofereix la Institució, saben de què parlo. És inoblidable.

Hem treballat els versos de dos poetes russos, Maksim Amelin i Irina Iermakova, d’estils i recorreguts ben diferents. Amb paciència i rigor, han contemplat els nostres debats filològics inacabables, ens han intentat ajudar més d’una vegada, testimonis de la nostra desesperació. Han començat fins i tot a entendre el català de tan abrandats com estàvem explicant-los els matisos de cada paraula.

Una poesia estricta, sorneguera, descriptiva, la d’Amelin; més simbòlica, personal i tendra, la de Iermakova. Més intimista ella, amb imatges tretes del món clàssic; més realista la d’ell, creadora de mots, sonora i severa. Totes dues poesies s’adiuen a les personalitats de cadascú. Amelin parla de la fragilitat de la vida comparant-se a una orca morta descomponent-se a la platja; de l’afany dictatorial que cada humà porta a dins utilitzant la imatge d’un nen petit que disfressen d’emperador al costat d’un monument xinès. Parla de la ridiculesa de la virilitat davant l’estàtua de Silè als Museus Capitolins de Roma.

Maria Skachkova, Maksim Amelin, Irina Iermakova i Ricard San Vicente | Foto: ILC

Maria Skachkova, Maksim Amelin, Irina Iermakova i Ricard San Vicente | Foto: ILC

Iermakova ens transmet l’angoixa pel futur quan ens mostra una conversa entre la Verge Maria i Santa Elisabet. Ens parla dels seus sentiments durant la caiguda de l’URSS amb un poema que descriu el Titànic enfonsant-se mentre l’orquestra toca jazz i ella és un peix que s’ho mira des del mar. Ens presenta els seus veïns amb uns poemes senzills de rerefons emotiu i tendre.

Traduir poesia del rus al català té una certa (i estranya) naturalitat. No obstant, la tradició poètica russa, propera a la recitació, fa difícil transmetre aquesta mena de salmòdia que acompanya cada poema, però interessa centrar-se en el so, en la música, i és el que intentem. Comptem síl·labes, ens debatem per decidir si finalment posem un verb després de cinc estrofes, o si fem exactament el que fa el poeta que és pressuposar verbs sense usar-los. Inventem paraules, ens enrabiem quan el mot escollit no porta l’accent on voldríem perquè ens destrossa el ritme del vers.

I el poeta s’ho mira amb una certa incredulitat. Veure com els altres analitzen el que has fet els fa veure’s a ells mateixos a través d’ulls aliens. Se sorprenen quan fem interpretacions sobre els seus poemes que ells no havien tingut en compte, s’indignen si posem un singular en lloc del plural que havien elegit. Com déus de l’Olimp, ens concedeixen el favor de canviar aquella paraula tan necessària per fer el poema entenedor al lector català. Dubtem sovint i resolem sempre, alguns cops més satisfets, altres menys. Ens reservem, diuen alguns, el dret de canviar un vers si més endavant sentim que no ens agrada, i efectivament ho fem, després de dormir pensant en el poema.

Els poetes s’han deixat despullar molt i molt bé. Venien disposats a fer-ho, però amb reserves. Em sembla que fins i tot s’han sorprès de veure que els ha estat plaent.

Viure una experiència com aquesta és enriquidor no només pel que suposa a nivell literari. Conviure amb persones entusiasmadores i afables i amb tants coneixements sobre allò que t’apassiona et fa sentir com si t’hagués tocat la loteria. La Laura, compromesa i dinàmica com sempre, apassionada com poques. En Xavier i la Iolanda, que ens han mimat i cuidat i s’han responsabilitzat de tot amb estima i dedicació. Els traductors del rus (la Xènia, en Miquel, l’Arnau i en Ricard), envejables en el rigor i la passió pel seu treball, l’amor per la llengua russa, les converses sobre literatura, i finalment els poetes (els dos Sebastians i l’Odile), amics de cor, entranyables, necessaris, un somriure rere l’altre.

I per acabar, com pertoca en el cas que ens ateny, salmodiaré:

Que per molts anys la Institució pugui continuar oferint aquesta illa de felicitat enmig del Pirineu, on els poetes i traductors són protagonistes, i la nostra passió és tractada amb el respecte que mereix des de baix, des del mateix procés de la creació. Que Farrera segueixi sent un paradís de la gent que sent que la vida pot aturar-se un instant per poder ser allò que ets, bo i despullat. Que la poesia pugui arribar a tothom en l’idioma en què sentim i vivim. I que, en fer-ho, ens despullem tots i ens mostrem tal com som: tots humans i tots poetes.

Holy the supernatural extra brilliant intelligent kindness of the soul!