Desig sota els oms, un souvenir teatral

10.11.2017

O’Neill, Ollé, o la voluntat de recuperar a qualsevol preu un clàssic nordamericà. El resultat de Desig sota els oms, obra que podeu veure al Teatre Nacional, és a la vegada carca i postmodern: un espectacle amb massa ingredients i receptes, algunes troballes i moments d’interès, però que no escapa del garbuix poc orgànic i acaba en una olla sense xup-xup ni emoció.

"Desig sota els oms" fa temporada a la Sala Gran del TNC fins el 26 de novembre | Foto: David Ruano / TNC

“Desig sota els oms” fa temporada a la Sala Gran del TNC fins el 26 de novembre | Foto: David Ruano / TNC

Diuen, diuen, diuen que en temps convulsos, sorollosos i d’aiguabarreig tornen les grans coses, idees, obres, amb la força d’un bumerang, perquè la grapa de la tragèdia clàssica té la força de la llavor immortal. I ves per on: aquesta temporada tenim rondant per les cartelleres altre cop la tragèdia moderna dels Incendis de Mouawad (ara en versió de Mario Gas, al Goya), i aviat es veuran al Romea les Troyanas (Eurípides en versió de Portaceli) i l’Èdip (Sòfocles en muntatge de Broggi). El problema de tot plegat és que, vistos els esdeveniments locals i globals, ja no sabem si ens trobem en la primera ocasió tràgica o en la segona ocasió farcesca de la nostra història. Si la segona opció fos la correcta, tot intent de mesurar-nos amb la tragèdia seria com emprovar-se un traju elegantíssim i boníssim, però diverses talles més grans del que pertoca: no faria més que augmentar la sensació de ridícul.

Tranquils, que sigui com sigui això no succeeix aquí: estem fora de perill. Sí que hi ha l’instint edípic, la claustrofòbia familiar, la lluita per la pela o el sexe, bellesa i poder en un ambient paupèrrim, la masculinitat rampant i decadent enfront de la feminitat sensual i lúcida. Tots són ingredients tràgics però servirien per confeccionar qualsevol “bíblia” de culebrot, per exemple. Per això probablement li agradava tant al jove Benet i Jornet, l’obra d’Eugene O’Neill. El devia considerar un mestre amb els psicodrames autobiogràfics i de càmera, o devia entendre les neotragèdies com protoculebrots de luxe, amb grans horitzons i tot espolsant la caspa dels tòpics teatrals. A l’obra que ens ocupa, O’Neill “descarrega” la tragèdia directament des de l’Olimp per plantar-la al country americà del 1850: l’Hipòlit d’Eurípides ve ambientada a Nova Anglaterra. La cosa va de dimonis familiars i tensions sexuals, però en lloc dels Déus i els destins hi ha murs de pedra, vaques i tradicions, Èdip en una granja amb whisky i banjos, i Medea entre borratxeres destraleres i fems de vaca. Molta bilis i poc cor, i un final on apareix el gran amor passional i l’expiació de la culpa.

Trobem aquí, com en aquella bonica cançó del Neil Young (Trans Am), episodis d’un grapat  de desgraciats amb noms bíblics i vides dures. Dos-cents cinquanta anys després de l’arribada dels pioners, aquesta gent continua vivint com pot, pencant molt però passant-les canutes, entre l’inhòspit del paisatge feréstec i les velles creences. No tot són metàfores o transsumptes de mites, i el naturalisme d’O’Neill perfila les figures amb un rerefons que és un diorama social pintat amb els colors llastimosos de la pobresa, les crisis, les pors i els cataclismes de l’època. La “fallida d’Amèrica” ja es deixava veure en el verdet fundacional dels fonaments de la pàtria, en la gestualitat i les intencions foradades per la maldat eixuta i calvinista i l’egoisme capitalista dels seus conciutadans i antecessors. Desig sota els oms es va estrenar el 1924, i a l’obra Teseu, Hipòlit, Fedra s’encarnen en un seguit de personatges lligats per la sang i l’herència. Un pare com sortit de l’antic testament que torna a casa amb la nova núvia, molt més jove que ell; un fillastre entotsolat i nostàlgic, mig traumatitzat mig “empanat”, que espera al costat de la tomba de la mare morta; dos germans agro-quinquis i assilvestrats que fugen cap a la Califòrnia de la quimera de l’or, a l’altra punta del país. Tots ells losers: exigeixen guanys o es planyen per un sentit mínim de la vida, amb mal a l’esquena i olor de peus. Demanar la riquesa seria demanar massa, però queda la possessió de la granja, per exemple.

Desig sota sospita
Aquesta peça és considerada una de les fites d’O’Neill (amb Mourning Becomes Electra i Long Day’s Journey Into Night, de les dècades posteriors), i fou el seu primer gran èxit gràcies a l’empenta del muntatge dels Provincetown Players, la companyia semiamateur i experimental que muntà les seves obres primerenques. És seminal en la historia de la dramatúrgia, però també caldria avisar que vista avui, i especialment en l’espectacle del TNC, les fronteres d’aquestes terres dramàtiques limiten amb els perillosos aiguamolls del melodrama i el kitsch. Per què? Perquè ara tornem a travessar el riu cap a una concepció d’un realisme carca dels decorats, dels vestuaris, de l’escena, i a un histrionisme exagerat, caricaturesc, superteatralitzat en els registres interpretatius. I també perquè s’ha convertit, en la traducció, l’angloirlandès dels pobres americans vuitcentistes en un català olotí, ple de pols i que afegeix capes d’estranyesa a aquest drama convertit també en faula tel·lúrica i volcànica. Hi ha un exercici d’arqueologia teatral, que si d’una banda passa dels experiments de l’altra barreja de manera heterodoxa estils, estètiques, registres… sense que acabin de quallar. A més, a escala argumental, un cop vist com es tracta el tema familiar en altres obres contemporànies (The Homecoming de Pinter, per exemple) la radicalitat i la capacitat d’escandalitzar que en un moment donat tenia el text d’O’Neill sembla que ha quedat aigualida i molt superada.

El director Joan Ollé concep el muntatge fent valer les seves armes d’esteta sentimental, amb algun brot arrauxat marca de la casa cap a l’esclat poètic i l’amanerament tremendista. L’estratègia escènica d’Ollé acaba fiant, sempre i passi el que passi, el pes de l’espectacle a l’encant de la tendresa i a l’escalf de la compassió. En aixecar textos canònics en muntatges que cerquen ser bells, graciosos,  lírics i clars, sovint els fa didàctics i els desarma fent-los inofensius, de tan agradables que són. Per admirar l’abast i l’originalitat d’aquest estil ens podríem remetre a l’extraordinari Coral romput (2008, Teatre Lliure), però per detectar-ne els límits podem fixar-nos en aquell El Ángel Exterminador (Festival Grec del 2008) que en les seves mans es convertia en un acudit performatiu, o en el darrer Koltès oníric, però acadèmic i feixuc, buidat de perill (En la solitud dels camps de cotó, la temporada passada al TNC). Ja sé que és fer trampa, però… ¿podríem imaginar com muntarien l’obra gent com Castorf o Ostermeier? Segurament, la llengua de la vida embrutaria la del teatre, i viceversa: tot es faria menys polit, més brut i segurament més bèstia, amenaçador i interessant…

Mirar-s’ho desde fora
El director i el seu equip (Iban Beltran, el moviment d’Andrés Corchero, l’escenari de Sebastià Brosa) basteixen un embalum escenogràfic hiperrealista, una mena de pessebre de grans dimensions, en la casa seccionada i giratòria, combinat amb els audiovisuals i en els llums en el cel encapotat i angoixant. De tot l’apartat d’escenotècnia, propi d’una superproducció, la descoberta més sorprenent són unes projeccions d’efectes a tocar de l’expressionisme abstracte, que entre escenes embruten els murs i paviments de l’interior domèstic en ple gir. El timing de les pauses i l’allargada d’aquestes transicions, però, no fa més que accentuar aquesta sensació típica del teatre amateur, del ritme alentit aturat, la del moment en suspens o en blanc.

Entre aquestes tenebres es mou l’Ivan Benet, que se la passa vestint el personatge amb un punt badoc, com venint de l’hort i anant al peix. Es reserva i parla com hipnotitzat fins al final, quan esclata en plena explosió d’amor, i exagera massa. Tot i que sembla que no s’ha tret de sobre la crosta del darrer personatge koltesià, aguanta amb cert convenciment un personatge difícil de fer, entre tantes vaques i fantasmes, fems fatals i germans torracollons. Ell ens va amagant aquella bilis que té i guarda normalment, i que ens agrada tant, aquella mala llet de mascle amb ulls tristos que sembla que t’hagi de trencar la cara d’un moment a l’altre (la de l’escola del Benito, de l’Arquillué, de l’Homar, i de l’Orella abans del Merlí). La Conejero, amb bon cutis i guapa, no té trenta-cinc anys com el seu personatge, però sempre està perfecta dintre de la seva convencionalitat irreprotxable. Aquí dóna consistència i caràcter al conjunt actoral, que bé que la necessita. Dos còmics fantàstics com Pepo Blasco i Santi Ricart fent de germans sapastres, calaveres i perillosos, estan com en una altra obra però demostren la importància dels bons secundaris per guanyar la partida als punts, ja sigui al teatre com en les pelis de l’oest de sèrie B. I el Pep Cruz fent de pare iracund també està bé, com sempre, tot i que s’extralimita i no podem apreciar-ho amb justícia. Aquí el seu carisma es veu immers en alguns moments en els bassals de la comicitat i la lleugeresa que enfanguen de fet tot el muntatge. Perquè l’evolució del seu personatge, com els passa a tots els altres, va a batzegades entre numerets musicals massa allargats i canvis de ritme dilatats. Cadascun a la seva bola, tensats d’una banda pels fils del text d’O’Neill, que els feia moure’s en una quadrícula psicològica dirigida cap a la fatalitat, i els fils del director que els aboca al teatre teatralitzat. En molts moments, amb tot això la sensació és la d’artifici, rèplica i miniatura: com estar observant l’interior d’una gran bola de vidre nevada. Un souvenir teatral.

Rebaixar-se
Parlant d’això: hi ha aquesta escena intermèdia divertida i més aviat allargadíssima i desconcertant, la del ball i la festa familiar, alcohòlica i musical, que és un contrapunt gairebé de varietés a les dues parts més fosques i intenses de l’espectacle, i un accés rar al terç final ple de girs increïbles i decisions incomprensibles, pujades de to. Això ha passat altres vegades en alguns espectacles del TNC, que semblen imbuir-se d’una política clientelar per agradar el respectable i agraïr l’esforç de les tietes dels autocars, tot oferint entremesos, tal com vam comprovar també a La senyora Florentina i el seu amor Homer, de la Rodoreda, dirigida pel Belbel el març passat. A Desig sota els oms, en altres parts de l’obra, es van desplegant escenes que són ara com un conte gòtic, ara com un thriller psicològic, o fins i tot com un conte sinistre de Vayreda. Una solució fragmentària, tastaolletes i relativista, amb conseqüències que aboquen el conjunt cap al garbuix. Moltes coses, massa, en un espectacle amb moments bonics, amb punts interessants, atractiu per moltes raons, però gens orgànic i que no arriba a fer xup-xup. Al final, moltes solucions que acaben sent problemàtiques, un argument amb poca sorpresa, i certa indigestió del conjunt. Els souvenirs és el que tenen: ni emocionen ni acaben d’omplir, i amaguen un desig no satisfet.