Desig, controvèrsia i actitud a l’Institut del Teatre

24.10.2018

Imagineu, per un moment, que sou estudiants d’arquitectura i que els RCR o Benedetta Tagliabue fan el discurs inaugural del curs. O que, com a estudiants de cuina, us visiten, el primer dia, Ferran Adrià o els germans Roca. Quin privilegi que seria, oi? Doncs enguany els estudiants d’arts escèniques han tingut aquesta sort. L’actriu Clara Segura va assistir dimarts a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona per inaugurar, oficialment, el curs acadèmic 2018/2019.

‘Whim’, d’IT Dansa © Pau Fabregat

A l’entrada de l’Institut del Teatre hi ha escrita, amb lletres ben grosses i al costat d’un llaç groc, la paraula Desobeïm. La directora general, Magda Puyo, primera dona que en 105 anys d’història posseeix el càrrec, va recordar durant l’acte el coratge i la cooperació dels estudiants durant els fets de l’1-O de l’any passat. Com a mostra d’agraïment, uns veïns del Poble Sec van enviar-los un ram de flors amb el següent missatge: “Els alumnes de l’Institut ens van acompanyar, cuidar, aixecar els ànims, treure la por i ens van fer sentir orgullosos de la joventut que puja. Gràcies per totes les cançons, des del Sol solet fins a El pueblo unido jamás serà vencido”.

Magda Puyo també va subratllar les diferents propostes que ofereix l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i del seu univers formatiu, que no té límits. Va parlar, entre molts altres projectes, de jornades, de festivals, de nous plans d’estudis, del batxillerat escènic que ofereix, de la creació d’una futura Universitat de les Arts o de l’ampliació dels estudis que es poden cursar a la Seu de Terrassa. Però més enllà de ser un espai de formació i reflexió, la institució té l’obligació, segons la directora general, de construir un món millor i una societat més humana i justa a través de l’art. “Teniu sort, molta sort de ser aquí –va dir davant d’un auditori desbordat d’estudiants–. No deixeu de jugar, d’imaginar, de volar, de somiar i no permeteu que ningú us desencanti del vostre desig”.

Per això, desobediència, sí, però els motors d’aprenentatge principals de l’Institut del Teatre han de ser el desig i l’esperit crític. I l’actitud, va voler destacar Marc Castells, president de la Diputació de Barcelona i de l’Institut del Teatre. “Sense el capital humà que representen els alumnes no seria possible una entitat de referència en arts escèniques com és l’Institut del Teatre”, va afegir. Així ho evidencien els grans actors, actrius, ballarins i ballarines que n’han sortit i que, actualment, representen el bo i millor de l’escena catalana contemporània. Sense anar més lluny, graduada de l’Escola Superior d’Art Dramàtic, la gran Clara Segura és una d’elles.

Enèrgica i brillant com sempre, en el paper de mare hiperactiva, cansada, preocupada i combativa, va representar un fragment de Conillet, el monòleg que va triomfar al Romea i al Lliure. A l’Auditori Ovidi Montllor de l’Institut del Teatre, el text trepidant de Marta Galán i l’espurna de Segura, la dona que dels 1440 minuts que té el dia només se’n pot dedicar catorze a ella (a viure), també van arrelar entre els estudiants. Quin privilegi poder gaudir, en un ambient desimbolt i festiu, de lliçons magistrals de dansa i teatre per inaugurar, malgrat que les classes comencessin al setembre, el curs.

Tot seguit va ser el torn dels alumnes. Albert Bassas, quiet com un estaquirot, i Paula Rísquez, elegància i nervi, van interpretar un fragment d’Incógnito, el seu treball de final de carrera al Conservatori Superior de Dansa. Una peça rodona i tendra amb música de Bachar Mar-Khalifé i coreografia de Lali Ayguadé. A més, coordinats i veloços com fletxes, els estudiants de primer i segon curs de les especialitats de Coreografia i Interpretació i Pedagogia de la Dansa van posar en escena un fragment de Naked Thoughts, una coreografia angoixant de Rafael Bonachela.

Per últim, disfressats amb bates d’infant, els ballarins i ballarines de la Jove Companyia de Dansa de l’Institut, IT Dansa van interpretar Whim, la divertida coreografia d’Alexander Ekman amb música de Nina Simone que va arrencar rialles i va tancar, així, un matí excepcional de reivindicació de les arts escèniques per pal·liar els temps difícils que corren. Sense l’art, no som res. Potenciem-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies per la crònica, Company.
    I feu arribar a la meva estimada Clara Segura que espero que, sobretot, vetlli per tenir, ella, molts més que 14 minuts de silenci i soledat.
    Fonamentals per a la Vida.