Desconnectar de la realitat: llegir Tina Vallès

27.02.2013

Qualsevol excusa és bona per escriure. Tina Vallès (Barcelona, 1976) s’aprofita dels moments d’standby que qualsevol persona sofreix en la seva realitat quotidiana -una trucada telefònica, l’espera del tren, el trajecte de tornada a casa, etc- per bastir la seva última obra, el recull de contes. No en va, l’ha titulat “El parèntesi més llarg”, perquè aquestes situacions es revelen a l’autora com petits excursos que li serveixen perquè els personatges puguin deixar volar els seus pensaments lliurement.

Tina Vallès

Al cafè Silenus i de bon matí, Josep Lluch encetava la presentació d’aquest últim llibre de Tina Vallès recalcant que ens trobem davant d’una «contista vocacional, dotada d’un bon domini de la llengua i de l’ofici». No deixa passar l’ocasió de recordar que “El parèntesi més llarg” va guanyar, en el marc de la Nit de Santa Llúcia celebrada el desembre del passat 2012 a Tarragona, el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions. L’editor ha volgut fer veure que el gènere del conte havia reviscolat, després d’haver passat una època de poc protagonisme.

Quan la filòloga pren el torn de paraula explica que aquest recull es desmarca dels tres precedents que fins ara ha publicat: mentre que en els tres primers l’acció es basava en la recreació de la realitat més immediata, aquest últim suposa un trencament. Ja no descriu, sinó que narra, inventa personatges i històries, però tot a partir d’una realitat palpable, que és la seva pròpia experiència. «La realitat», continua, «és la matèria prima, però no la retrato, sinó que la ficciono». En aquest punt, l’autora és capaç d’entrar en discussió amb aquells aspectes de la vida que, malgrat que són carregosos i empipadors, en formen part: aquella molesta trucada que és d’obligació fer per poder connectar el wifi, aquella estranya sensació de voler i no ser pare, etc. Tots aquests pensaments flueixen en moments d’espera, als llocs més inesperats.

Feia temps que es plantejava escriure contes que expressessin aquests parèntesis domèstics que formen part d’una realitat que, sense tenir en compte aquests lapsus mancats de temps, fuig ràpidament. Els protagonistes de cada relat apareixen en situacions dubitatives, immersos en un mar d’incertesa, com senyors de la seva pròpia voluntat, però alhora esclaus de la seva realitat, que només és mutable quan entren en els seus parèntesis.

Tina Vallès explicava que el primer relat del llibre té un aire programàtic involuntari, però que serveix a mode de pròleg. És en aquest primer conte, Llet cereals aigua, doncs, on l’autora exposa el seu objectiu i avança la direcció que la resta de relats prendran:

«He mirat el rellotge de reüll, la pausa per fer la llista de la compra potser era tan sol un parèntesi breu dins d’un dia que fa poc que ha arrencat i serà ple de reunions, cites i encàrrecs. Però no em puc moure d’aquí, la mà em va sola, ja no m’importen les taques de tinta, la incomoditat […].

Perquè això és un parèntesi que havia de ser breu, i el faré durar, l’estiraré tant com calgui […] (Vallès, 2013: 16).»

L’escriptura a raig que inunda els relats -provinent d’un pensament parentètic i espontani d’un personatge, que flueix sense aturador- és només aparent. Darrere d’aquests contes hi ha un treball de reescriptura i de revisió. El joc dels pensaments que brollen com una font d’aigua es posa al servei de la ficció i forma part de l’estructura de cada relat. La ironia i el to confessional sovint es confonen en les narracions de l’autora, tot i les preocupacions i els pensaments dels personatges.

 

Tina Vallès, premi Rodoreda 2012

 

Tina, en resposta a alguna de les preguntes que li han anat fent mentre avançava la presentació, confessa que els seus models són Rodoreda, Calders, Cortázar. Altres referents més actuals són Yannick Garcia -amb el qual comparteix no només l’ofici, sinó també la generació-, Quim Monzó, Sergi Pàmies, etc.

L’autora, finalment, ha volgut subratllar que els seus contes permeten diferents lectures i diferents perspectives segons com es vulguin mirar. I ho ha exemplificat fent referència a la talla única de la roba interior, aquella talla que, encara que sembli que no t’hagi de cabre, resulta que sí. També ha recordat les paraules que a la pàgina setze del seu llibre estan gravades:

«T’ho aboco tot sense signes, i si hi ha res que no entens és que potser no ho has d’entendre i ja està (Vallès, 2013: 16)»