Desbordar Barcelona. El relat d’allò que la «Marca Barcelona» s’endugué

26.12.2017

Fa pocs mesos Pol·len Edicions editava Desbordar Barcelona, una obra coral que fa un recorregut per la història cultural de la capital catalana prenent com a punt de partida els anys previs a la seva mutació en «ciutat aparador».

Aquest és, en principi, un llibre senzill i de lectura ràpida: un recull d’experiències on lluites veïnals i culturals van de la mà. El posicionament és clar ja des del primer paràgraf on se cedeix el protagonisme als grups, entitats i persones que, des de fa anys, teixeixen una realitat cultural alternativa i paral·lela a la del relat oficial de la «Marca Barcelona». El cert és que el nombre d’iniciatives i experiències recollides és tal que fa que sigui impossible endinsar-s’hi en detall, però no cal. El valor del llibre és precisament aquest, posar sobre la taula l’aclaparadora riquesa d’una Barcelona que ja reivindicava la cultura com a dret social bàsic a principis del segle XX. I és que aquí ens situa primerament «Desbordar Barcelona», a la Barcelona cooperativista, dels ateneus i escoles lliures on es començava a esbossar una incipient «cultura oficial» que, en contraposició, va acabar forçant l’aparició d’un contra-relat nascut de les entranyes del moviment obrer i veïnal.

El recorregut segueix després amb els anys de la Dictadura i la Transició, detenint-se en algunes pràctiques culturals i artístiques, vinculades, per una banda, a les avantguardes i, per altra banda, a les lluites socials del moment. Són aquestes pràctiques que «desborden» tant a la Dictadura com als seus hereus: plantejaments artístics inapropiables i que, per tant, formen part de la resistència no només cultural sinó social i política de la ciutat.

«Desbordar Barcelona» narra també com, amb la mort de Franco i el fi de la Dictadura arribarà la Transició i amb ella un seguit d’iniciatives autogestionades i de barri, que marcaran la consolidació d’una democràcia participativa alternativa i d’una activitat cultural veïnal lligada a l’activisme polític. També esdevindrà, però, que amb la Transició i l’arribada dels Ajuntaments democràtics, moltes altres d’aquestes iniciatives passaran a estar sota control administratiu. Altres, en un intent de preservar la seva autonomia, iniciaran una lluita que farà evident el xoc entre dos models de gestió cultural ben diferents: un és el que neix de la sobirania local i popular, l’altre té vocació de proveïdor de serveis i busca regular l’hegemonia sociocultural.

I així, poc a poc, el llibre ens apropa, amb dades i noms, a la Barcelona dels Jocs Olímpics i la reformulació que aquests suposen en tots els àmbits, també en el model cultural. Aquesta reformulació és la que posa fi al moviment contracultural gestat a la ciutat en les dècades anteriors. La Barcelona Olímpica vol projectar-se al mercat internacional i aquesta operació comporta, per força, l’enfonsament de les xarxes veïnals autogestionades, la professionalització de la gestió cultural i l’atac, ja sigui passiu o actiu, a la democràcia participativa.

Es pot dir, doncs, que els Jocs Olímpics són, també, el naixement oficial de la «marca Barcelona» i de la nova institució que la recolza. Aquesta institució s’afanyarà a construir un nou imaginari barceloní recolzat en noms i artistes com Bohigas, Miró o Mariscal i en polítiques burgeses i endogàmiques que comercialitzaran i especularan amb la cultura.

La globalització, les Smart Cities, l’esclat del 15M o l’arribada dels comuns a l’alcaldia de Barcelona són les últimes pinzellades -algunes esperançadores, d’altres no tant- d’una història cultural que encara continua.

La «Marca Barcelona» sembla enfortir-se cada cop més a nivell global. Mentrestant, cada cop més veïns i veïnes de la ciutat continuen amb una altra tradició molt barcelonina: resistir, desbordar els límits, possibilitar línies de fuga.