DEP Faraday

El Faraday ha dit adéu amb un cartell de luxe, un so immillorable i un ambient màgic que fan que el buit que deixa el festival sigui gairebé impossible d’omplir. Aquesta és la segona part de la crònica que Anna Bonet fa del comiat del Faraday.

El festival de Vilanova i la Geltrú s’ha acomiadat per sempre aquest cap de setmana, amb una desena i última edició del Faraday rodona, en la qual han actuat bandes com Junip, House of Love, Pony Bravo, Tuya o Jonathan Wilson. El Faraday ha dit adéu amb un cartell de luxe, un so immillorable i un ambient màgic que fan que el buit que deixa el festival sigui gairebé impossible d’omplir. Aquesta és la segona part de la crònica que Anna Bonet fa del comiat del Faraday.

Dissabte, 6 de juliol

Fa una mica de mandra llevar-se l’endemà d’una nit farcida d’emocions com la de divendres al Faraday. I és que en aquest moment entre lleganyes poc ens ensumem que a Vilanova, el que és fantàstic, encara pot millorar.

La gran sorpresa de la nit –i gairebé de l’estiu sencer- és Jonathan Wilson. Almenys, per a mi. Els qui ja el coneixien ens miraven una mica amb el cap per damunt les espatlles, amb un aiguabarreig d’orgull i fatxenderia. Però és que les nostres cares bocabadades ens delataven amb tanta facilitat que era impossible no reconèixer-nos, metres enllà, a les primeres files, vibrant amb la seva psicodèlia folk. Polifacètic com cap, el músic i productor americà és capaç d’entonar melodies quilomètriques, un viatge gairebé infinit per la tristesa més colpidora, l’amor a cau d’orella i la ràbia elèctrica de la guitarra. L’acompanyament de Wilson és exquisit i davant aquest ESPECTACLE, així en majúscules, gairebé no ens surten les paraules. Jonathan Wilson havia arribat tard i per ell es van acabar endarrerint la resta d’actuacions, però no li va caldre pinçar més d’un acord que ja li havíem perdonat.

Abans, li havia preparat el terreny la dolcíssima Alondra Bentley, que entre bromes, va saber com animar el públic amb una dosi de cançons infantils i els temes del seu darrer disc “The Garden Room”. Entre la presentació del nou disc, més madur i mediterrani, també hi va haver temps per a les clàssiques petites històries de l’anterior treball, l’“Ahsfield Avenue” que la va donar a conèixer, com la ja mítica Sunglasses.

I així és com començava una nit que encara ens guardava molts secrets. Tuya pujaven a l’escenari amb l’enorme repte de mantenir les bones sensacions creades per Jonathan Wilson i se’n van sortir amb nota. La seva és una aposta en contínua transformació. La veu i guitarra de David T. Ginzo, acompanyades de bateria i teclat, creen un laberint de sons que, amb el soroll com a base, aconsegueixen crear un segell totalment innovador i propi. Les cançons de Tuya bateguen fort sobre nosaltres, que encara no ens hem pogut refer de l’experiència de  Jonathan Wilson. Som enmig d’un núvol de sensacions i encara en volem més.

És just llavors que arriben Pony Bravo. Els sevillans es presenten al públic de Vilanova amb unes lletres reivindicatives, sovint amb tant poca presència a l’escena de música alternativa actual que no els calen gaires temes per acabar-nos de conquistar. Ells són una de les propostes més interessants del panorama musical independent però avui estan sonen fluixos i no acaben de convèncer als més fans, que recorden un passat de concerts més enèrgics.

I, així, deixem sense resoldre el dubte de si Pony Bravo han estat a l’alçada perquè arriba John Talabot i acapara totes les mirades. El barceloní, que és curiosament un dels caps de cartell internacional, avui ve acompanyat del madrileny Pional. Junts, creen bases electròniques en directe i fan les delícies dels amants de la música de club que s’han dispersat per tot el Molí de Mar, sense fer massa soroll. La nit continua amb música enllaunada, la dels discjòqueis també catalans Grooveroger i Mayfield, que arriben frescs, disposats a fer ballar sense fi el personal. Tant ens volen sacsejar, que quan comencem a veure marxar gent cap a l’últim cartutx de la nit, el mític DJ Coco, -un expert en tancar festivals-, una força supernatural ens impedeix sortir de l’escenari petit, on Grooveroger i Mayfield ens tenen segrestats tema rere tema. El vaixell comença a ser impossible d’abandonar fins que fem un cop de cap i ens movem cap a l’horitzó del Faraday. A l’escenari principal DJ Coco amaneix el comiat del que, fins avui, ha estat EL FESTIVAL de Vilanova i la Geltrú.

Els vilanovins apuren les darreres cerveses prop de la barra, enduts per l’enyorança, mentre els de fora, que ja havien convertit el Faraday en les seves petites primeres vacances d’estiu, ballen com si la nit no s’hagués d’acabar mai. Però com sempre passa quan apareix DJ Coco, el comiat es fa ben curt i, de sobte, algú ha encès el llum i toca marxar. Aquest cop el final és més trist que mai, perquè no és un “fins aviat” sinó un “adéu per sempre”. Ha estat un autèntic plaer.  DEP Faraday.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació