Dennis Lehane: “La història d’Amèrica és una història de racisme”

5.02.2017

“El mexicà per davant, si us plau”. Amb el bram transoceànic i cavernícola de les últimes setmanes, escoltar aquesta frase expulsada de la boca d’un nord-americà ens hauria d’alertar un mínim. Fins i tot, a pesar de la manca de context. Però tranquils. És un estirabot de Dennis Lehane (Boston, 1965), que serveix un humor esplèndid, en aquest cas per cedir la paraula. I que també escudella, amb dosis generoses, una escriptura inclement i granítica que ha vist reconeguda amb el darrer Premi Carvalho. El guardonat, fresc i flamant, seia divendres a l’escenari de la Sala Barts, en un dels últims episodis de la BCNegra d’enguany, per xerrar “des d’un punt de vista crític” de la societat nord-americana. Ho feia amb un hispano-mexicà a la vora, Paco Taibo, novel·lista de policíaca i pare de la Semana Negra de Gijón. EUA i Mèxic, cap mur i una sintonia formidable.

Dennis Lehane a l’ICUB dijous passat

Per obrir camí, Lehane, que es considera “un escriptor social i no pas un autor polític”, va escollir un passatge d’infància. Recordava que al seu Dorchester natal, barri bostonià d’immigrants –és fill d’irlandesos–, el 1974 van començar a implementar el pla de desegregació de les escoles públiques. Ell n’era alumne aleshores. El que en un principi es va presentar com una efectiva política d’integració racial va convertir-se en el foc que va fer abrandar la violència als autobusos i carrers de la ciutat. L’equilibri de colors a les aules enfrontava la pobresa blanca i negra. Per a Lehane no va ser més que una estratègia de la classe social dominant, la classe alta. La intenció era que els més desvalguts veiessin els altres pobres com l’enemic a combatre i no pas a ells. “Mai he vist res que m’hagi convençut del contrari”, certificava, i l’arxiu de la mirada de Lehane no es limita a quatre cantonades.

 

Una Europa desplaçada

El destapat mandat de Trump cavalcava sobre la platea. Lehane retrata als seus llibres la part més fosca i violenta del país amb destresa i un profund coneixement. Es tuteja, admetia, amb més d’un gàngster. Anys 20, anys 30, les últimes dues dècades del segle XX, alguna pinzellada del segle XXI… Boston i Florida, els escenaris habituals de la seva obra. No té cap pudor en clamar una síntesi definitòria: “La història d’Amèrica és una història de racisme”. Tampoc d’allargar el dit per assenyalar una llavor que oblidem: “Els EUA són una Europa desplaçada: irlandesos a Boston, suecs a Minnesota, grecs a Chicago…”. “L’Amèrica xenòfoba la veig a Europa constantment. És un racisme més indulgent però que existeix i pot transformar-se en alguna cosa més perillosa i greu. De fet, ja està passant a França i Holanda. També al Regne Unit amb el Brexit. La gent no es desperta i perd les actituds”. Il·lustrava el “racisme beneït europeu” amb el comentari banal que va fer-li un taxista britànic a l’aeroport de Heathrow durant una vaga de controladors: “Ja hi tornem a ser. Maleïts francesos!”. Peça a peça s’aixeca un edifici fastigosament brut.

Per a Paco Taibo, aquest corrent mesquí i desintegrador ja es respira fins i tot a Barcelona, “abans, clarament, una ciutat-aixopluc”. “Barcelona s’està convertint en una ciutat de guetos. A Mèxic, en canvi, el desinflament de la integració encara no es nota amb tanta intensitat com a Europa. La congregació intercultural és molt forta”. Taibo, també periodista i cronista, coneix en profunditat el laberint de l’emigració mexicana als EUA i assegura que fins fa ben poc “tothom volia marxar de Mèxic”. Reconeixent que, molt possiblement, la solució havia de néixer en els dos cantons. Però les coses han canviat massa ràpid. De fet, Lehane assegura que “en els últims anys, les dades que registren l’arribada d’emigrants mexicans als EUA són les més baixes de la història”. “La literatura és l’única que toca en profunditat la relació entre els EUA i Mèxic”, diu Taibo. I, de fet, la tocarà considerablement més perquè ha arribat un temps on la solució no sembla que hagi de ser consensuada. El xoc ja és aquí i la literatura n’espera obres de textos aclaridors, dissecció minuciosa i grans personatges.

Dennis Lehane dijous passat al Saló de Cent

Trump i els beneficis

Amb un sonor i contundent “Oh, yes!”, Lehane expressava el seu convenciment al fet que Trump donarà beneficis a la literatura. No és que ell es postuli com un hereu dramàtic de Miterrand. La política pública de “la bèstia”, com l’anomena Lehane, serà la que injectarà nova matèria: forçarà narrativa de refugi, superació, confrontació. “Revolució en definitiva. La cosa avançarà molt intensament”, intueix. Defensa l’equació que de temps convulsos en surten grans obres. “L’art es desenvolupa sota èpoques problemàtiques. De períodes difícils en surten bons llibres i música increïble”.

L’autor d’Aquest món desaparegut (Salamandra) veu el mandat del president republicà com una oportunitat. “La literatura en pot sortir reforçada”, diu, “si aconsegueix un retrat fidel de moment”. Pot ser un arma contra el poder. Tot i que l’esperança més clara i pràctica que té són les midterm, les eleccions a mig mandat, és a dir, les que hi haurà l’any vinent i en les que s’escullen els representants al Congrés i al Senat. “Tothom està molt preocupat però crec en el sistema. L’herència de Jefferson ens permet esperar dos anys i frenar-ho tot o quatre i patadeta. Hem de posar fe i temps en la incompetència”.

Les preocupacions de Lehane, però, no neixen solament amb Trump a la Casa Blanca. Amèrica l’inquieta. La hipocresia nord-americana, per exemple. Que la troba particularment “grollera”. Redueix el capitalisme a una forma legitimada de crim organitzat i assegura no trobar una gran diferència entre els gàngsters que extorsionen i aquells banquers que venen bons porqueria. En aquest sentit, Taibo desaprova la cobdícia nord-americana, que considera el motor de l’economia del país i que no és nomenada gairebé mai: “És curiós com l’església enumera una llarga llista de pecats però mai parla de la cobdícia”. De fet, per a Taibo ni tan sols la literatura ha aconseguit abordar amb minuciositat aquest assumpte. Troba a faltar una novel·la distingida sobre la criminalitat de guant blanc.

I el que la literatura no fa, ho està traient la televisió. És el mitjà de la nova gran narrativa. Enginyosa i ben cosida. Ho està fent, precisament, Lehane, guionista de The Wire. És a la pantalla on tindrà l’oportunitat de projectar l’Amèrica en combustió que ha començat a abrasar. Als llibres vol quedar-se entre gàngsters. A Florida o a Boston però sobretot als anys 20, que el fascinen perquè “tothom bevia i fumava sense frens”.