D’Empúries a Ítaca: el viatge de Ningú

12.07.2018

L’estiu de l’any 1927, Carles Riba, gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, complia el somni llargament cobejat de visitar Grècia. L’acompanyava Clementina Arderiu, també poeta, amb qui s’havia casat onze anys abans. L’objectiu d’aquell viatge —el primer i últim que emprengué l’autor de les Elegies de Bierville a la terra dels déus— era, en paraules seves, visitar el paisatge de tants autors estimats i traduïts.

El jaciment arqueològic d’Empúries | Foto: k3homes

Riba, com a traductor que era de l’Odissea al català, en aquell llarg periple no podia mancar la petita illa d’Ítaca, d’on, segons el mite, salpà Ulisses camí cap a Troia i a la qual tornà molts anys després, un cop superades les dures proves que, per voler dels deus, hagué d’afrontar en el seu accidentat retorn. Des de la profunda badia de Forcis («Profunda» és, precisament, el nom que té avui dia aquesta badia en grec), Riba va escriure aquestes emotives paraules a Josep Maria de Sagarra el 19 de setembre de 1927: «Sóc a Ítaca, estimat Sagarra! Sembla absurd, però hi sóc, i he begut el vinet (quin vinet!) que feia anar de tort els pretendents. Penso en els amics amb els quals crec que l’Odissea és el llibre més bonic del món, i per això t’envio els meus millors records».

El proppassat dissabte i en un lloc tan emblemàtic com la ciutat grega d’Empúries, vam poder gaudir d’un recital poètic i musical entorn, precisament, del llibre més bonic del món. El músic valencià Elies Monxolí hi presentà el seu treball Odissea, el viatge de Ningú, que comptà amb la col·laboració de la rapsoda Amàlia Garrigós, el saxofonista Gabriel Amargant i les cantants Cristina Bota i Maria Nicolau. Ni tan sols el canvi sobtat d’escenari, al qual obligà un inoportú xàfec d’estiu, deslluí l’espectacle, i les paraules de l’heroi itaquès ressonaren, altes i clares, enmig d’aquelles venerables pedres, testimoni mut de l’arribada dels grecs a Catalunya fa més de vint-i-cinc segles.

El públic pogué assistir a una recreació ben fidel del text homèric, que s’iniciava, com en el seu original grec, amb una invocació a la Musa, la deessa inspiradora de la poesia que, segons els antics grecs, cantava a través dels aedes les gestes d’«aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre», en la versió ribiana del proemi de l’Odissea. En més de deu mil versos, els «aedes divins», com els definia Homer, eren capaços de descabdellar, de memòria, les aventures d’aquell home excepcional, d’enginy multiforme, que «de molts pobles veié les ciutats i l’esperit va conèixer».

El concert d’Elies Monxolí a Empúries | Foto: Robert Carmona / Ajuntament de l’Escala

Polifem, el monstre d’un sol ull, que vivia en una cova de plom, la maga Circe, la filla de Sol, que en el seu palau d’argent convertí els companys d’Ulisses en porcs i no els retornà a la seva forma humana fins que l’heroi acceptà d’unir-se amb ella, les estances secretes de l’Hades, a les quals davallà Ulisses per consultar a l’ombra de Tirèsias quin era el camí que havia de prendre per arribar a Ítaca, la nimfa Cal·lipso, de belles trenes, que li oferí la immortalitat si acceptava de quedar-se amb ella per sempre, i la bella Nausica, filla d’Alcínous, el rei de Feàcia, que cobejà tenir-lo per marit, tots ells fracassaren en el seu intent d’aturar l’heroi en el seu camí de retorn cap a Ítaca, aquella rosa oberta al mar, i de retrobar els braços de la seva fidel Penèlope, un far daurat enmig d’aquesta mar color de vi que ens uneix amb la terra de l’Hèl·lade. Fidelitat en el fons però també en la forma, com va poder comprovar el nombrós públic que omplí l’improvisat escenari. Rere la paraula cantada i recitada —la paraula viva, en l’encertada definició de Joan Maragall— hi sentírem ressonar els bellíssims epítets homèrics, amb el deliciós accent, aquest cop, de les fronteres més meridionals del bell catalanesc de Muntaner, un altre personatge que ens remet a la mare Grècia: Atenea és sempre la deessa d’ulls d’òliba, l’aurora s’aixeca cada matí amb els seus dits de rosa, i la mar és invariablement cendrosa, en la bonica imatge que encunyà Homer per descriure els deixants d’escuma dels vaixells.

Odissea, el viatge de Ningú és Homer en estat pur, però també és molt més que Homer, i se’ns afigura com un gresol de tota la tradició occidental entorn del tema del viatge, com un patchwork cultural, en l’encertada definició de Laura Borràs, la nostra flamant consellera de cultura i prologuista del llibre-DVD que el públic pogué comprar en acabar l’espectacle. En els versos d’Elies Monxolí hi sentim ressons de Plató, de Dant, d’Ausiàs March, de Vicent Andrés Estellés i de Borges, entre d’altres, però també, per damunt de tots, del gran Kavafis, que des d’Alexandria, a l’altra banda de la nostra Mediterrània, ens recordava que el viatge d’Ulisses és també el correlat del viatge interior de cadascun de nosaltres, el ressort que, quan s’activa, ens permet retornar a l’ànima com a una pàtria antiga, en la bella expressió de Novalis que tant agradava a Riba. El viatge a Ítaca, és, doncs, un viatge cap a la llum, cap als replecs més profunds de l’ànima, un cop hem comprès què volen dir les Ítaques, com ens recorda Kavafis al final del seu immortal poema.

Aquest recital d’estiu —organitzat, com en les quatre edicions anteriors, per la seu emporitana del Museu d’Arqueologia de Catalunya, l’Ajuntament de l’Escala i la Llibreria Vitel·la, amb la col·laboració, aquest cop, del Camp d’Aprenentatge Empúries, del Departament d’Ensenyament— es va cloure amb una sorpresa inesperada: la cançó País petit, de Lluís Llach, en homenatge als presos i les preses polítiques, als quals, com digué una de les presentadores en acabar l’acte, desitgem que arribi també la llum d’Ítaca.