Del Maig del 68 fins avui: de la lluna a Internet d’alta velocitat

12.05.2018

“El maig del 68 va ser una derrota dolça”, deia Pau Riba coincidint amb Jaume Sisa en el “diàleg creatiu” que, el dia 2 de maig, inaugurava el cicle commemoratiu Maig i revoltes del 68 a l’Ateneu Barcelonès. Els músics van analitzar el paper dels joves, el rock, les drogues i la poesia dins les revoltes del Maig francès, per concloure que “abans demanàvem la lluna” i avui la gent és feliç amb “Internet d’alta velocitat”.

Pau Riba | Foto @Víctor Parreño

A la dècada del 1960 “la joventut va passar de no ser ningú a ser-ho tot. Aleshores ni en Sisa ni jo havíem complert els vint anys”, explicava Pau Riba a l’inici del diàleg , i va fer broma dient que “era un maig florit, igual que els que hi ha ara, i nosaltres ho vam viure de lluny, perquè passava a París. Aquí fèiem el que podíem: cantàvem en un festival al parc de la Ciutadella”.

Els dos músics van coincidir en la importància del rock ’n roll com una música exclusivament dels joves: “la gent gran no podia suportar-la” —remarcava Riba— “amb aquell ball acrobàtic i aquelles guitarres amb tanta marxa”. I és que la música va ser el “servei de correus de la idea poètica revolucionària” de la dècada, remarcava Sisa. En aquest sentit, “les consignes que es van escriure als carrers de París, estaven gravades als discos”, manifestava Riba parlant d’una “comunió mundial” dels joves.

A finals del segle passat, anar a un festival de rock —com el nord-americà Woodstock (1969) o l’anglès Weeley (1971)— era un acte “gairebé antisistema”, deia Sisa, explicant que “s’hi anava amb els mitjans propis, amb quatre duros i fent autoestop”. Actualment els tour operadors de viatges organitzats venen les entrades del Primavera sound, i la meitat dels que hi assisteixen són “guiris”. El cantautor galàctic també va criticar que el Canet Rock “abans era amor lliure i drogues” arreu i avui se l’ha apropiat la indústria i “s’hi va en família”. La contracultura s’ha convertit en la cultura oficial del sistema.

Els dos músics van coincidir que l’expansió de l’LSD pels Estats Units va marcar l’època. Tot seguit Riba va parlar de Ken Kesey, l’autor d’Algú va volar sobre el niu del cucut, que “amb un autocar pintat amb flors fluorescents repartia droga per tot arreu” amb el grup dels “Alegres Bromistes”, donant un cert “estat de gràcia” a la generació dels hippies. Era un moment en què “els joves se n’anaven de casa per construir comunes, espais compartits, i a poc a poc anaren creant un espai dins la societat, un món propi” explicava Riba recordant el caràcter pacífic de “no-confrontació”.

Perquè, com diu Sisa, “a la lluna les drogues estan totes admeses. No hi haurà prohibició”. En aquest sentit, Sisa va mostrar un punt de vista crític cap al passat i cap al futur, o un contrapunt distòpic amb un amarg regust realista, profetitzant que “arribarà un moment que totes les drogues seran legals i regulades, perquè a l’Estat li interessarà: ell mateix les fabricarà per evadir-nos de la misèria social i moral. La lluna arribarà, però no serà com ens pensem”.

D’alguna manera, al Maig francès els joves van renunciar a la pau perquè es van contaminar amb la política i amb les idees d’una revolució comunista, va reivindicar Sisa, que afirma que “encara avui el sistema segueix sent prou fort perquè tothom que s’hi enfronti des de dintre amb la violència tingui les de perdre: no crec en la violència, jo era hippie”.

Com a cantautor, Jaume Sisa va reivindicar el “valor poètic” del 1968. És la revolució dels joves de la classe treballadora que, a partir de la segona meitat del segle xx, es fa mitjana i va a la universitat —en un món que tenia contrapunt a l’altra banda del teló d’acer. Aquests joves “tenen la panxa plena i es poden comprar una moto”, i ara volen volar: “no n’hi ha prou amb la revolució, volen la poesia”. “No canviar el món, canviar la vida”, havia dit Rimbaud. Així les coses, Sisa va afirmar que “la confluència entre els ideals revolucionaris marxistes amb la poesia —la lluna, harmonia amb la natura, l’amor o plenes llibertats individuals—, el rock i les drogues va resultar una barreja explosiva, i París s’encén”.

Certament, Sisa buscava aquell poeta del carrer —el dels miserables, el que sent l’insuportable dolor dels altres— que vol trobar la paraula en estat viu. N’és un bon exemple Rimbaud, que proclamava que el poeta hauria de ser un vident que, mitjançant una al·lucinació de les paraules —quedant-se amb la quintaessencia de totes les experiències, arribant a ser l’altre, el desconegut—, realitzés una alquímia verbal provinent d’aquest desordre dels sentits, i canviés la vida.

Jaume Sisa | Foto: Altaveu.cat

El caràcter radical del 1968 va ser precisament la voluntat d’arribar a la rel dels motius que generen desigualtats i supremacies. Els pensaments que aleshores es consideraven transgressors —com l’alliberament sexual, el feminisme o l’ecologisme— avui es reivindiquen des de les instàncies públiques en les societats que es consideren lliures, justes i igualitàries: “és com si aquelles protestes s’haguessin de fer ara des dels telenotícies, des dels butlletins oficials de l’estat o des dels ajuntaments”, exclamava Sisa. Però, en aquesta llibertat total, hi prima el capital. “El sistema capitalista és més fort que mai, i també el patriarcal: ara es combat amb propaganda”, va afegir Sisa parlant sobre el paradigma digital, que canviarà el sentit de l’humanisme i de les llibertats individuals i “al final estarem super connectats i controlats, i feliços i… cuidado! Que no em falli la cobertura!”. Perquè si la correcció política del sistema és “en nom del progrés, la democràcia i el canvi, aleshores… contra què et rebel·les? T’ho donen tot fet!”.

Tot això ens remet a La societat de l’espectacle de Debord, però també a Marcuse i L’home unidireccional: el risc és desembocar en un gran espectacle on l’anunci final sigui “consumiràs sempre i no t’avorriràs mai” —així “la majoria de la gent és feliç, i no vol res més”. És en el fenomen de l’avorriment on es manifesta el revers de l’ésser —la solitud, el buit, el no-res—, i l’omplim amb un horror vacui per no veure aquesta cara menys agradable de la nostra vida, deia Heidegger. Potser una pausa ens fa sortir d’aquest bombardeig d’informació que ens desinforma, en un món prefabricat de prejudicis i d’opinions preconcebudes, i que també ens impedeix gaudir de nosaltres mateixos. Comptat i debatut, Sisa va ser contundent en dir que “l’esperança és una cosa molt maca, sobretot perquè és gratis”. Tanmateix, conclou “sóc partidari de viure com si estiguéssim ballant a la vora de l’abisme, però amb un somriure als llavis”.