“Deixem-nos de jerarquies”

27.03.2018

Diuen que la xerrada començarà una mica més tard, que podem anar a la barra a demanar alguna cosa, però no hi ha gaire gent que s’allunyi de l’escenari. La sala El Torín d’Olot està plena com una llauna de sardines i sembla que ningú no es vol perdre l’última xerrada del festival: Salem Zenia i Ngũgĩ wa Thiong’o, que parlaran de l’escriptura de la memòria. Després d’uns minuts entre l’especulació i el dubte, els dos escriptors entren al ring literari passant entremig del públic com si fossin George Foreman i Muhammad Ali a l’Stade du 20 Mai de Kinshasa. The Rumble in the Jungle en versió olotina i sense cops de puny al Festival MOT.

Ngũgĩ wa Thiong’o | Foto: Martí Albesa

L’àrbitre Ramoneda modera aquesta disputa, que transita entre la història, la ficció i l’exercici de reconstruir-se, amb el difícil repte de controlar la retòrica dels participants, ambaixadors de primer ordre de dues llengües víctimes de la colonització: l’amazic i el kikuiu. La paraula controlar és deliberada, perquè tant l’un com l’altre s’esplaien a cor què vols i fan de la reflexió cultural un agradable cant de sirena en aquesta llauna de sardines de la capital de la Garrotxa. El missatge que ens deixen és molt clar: lluitar contra la jerarquia lingüística.

Salem Zenia, tal com explicava la presidenta del PEN Club català Carme Arenas en aquest article, és un poeta i narrador amazic-català establert al nostre país des de fa prop de deu anys: un referent en la defensa de la societat d’acollida, de totes les cultures que ens emparen i les seves llengües autòctones, la llibertat d’expressió i el compromís social amb la seva comunitat. Contra la persecució, Zenia vetlla perquè hi hagi un diàleg intercultural, per preservar la identitat lingüística i per descolonitzar la ment dels que han estat perseguits pel poder.

Descolonitzar la ment és el títol d’un dels llibres de Ngũgĩ wa Thiong’o que, gràcies a l’editorial Raig Verd, podem llegir en català des de fa un any i escaig. En aquesta referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme, l’escriptor kenià defensa el valor de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica i apunta directament a la política cultural colonial i neocolonial que subjuga el poble. “La memòria se situa al mig de la història i la ficció” i serveix per “reescriure i reviure la pròpia vida amb una apreciació crítica de com va ser”.

Sobre aquesta revisió del significat, Thiong’o explica que, quan era petit, al seu poble cantaven una cançó aparentment innocent que parlava de la bomba atòmica que els EUA van llançar contra el Japó durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores, no és que no ho entengués, simplement no es preguntava per què la cantaven i per què tenia aquella lletra. De la mateixa manera i no fa tants anys, durant els dies de Setmana Santa, a Catalunya era tradició que la canalla sortís al carrer amb xerracs, matraques, cassoles, bastons i altres estris percussors a fer soroll perpetrant el dubtós ritual de “matar jueus”. Josep Pla ho rememora a El Quadern gris i fa el mateix exercici de memòria, al cap d’un temps, amb una revisió crítica sobre el desús progessiu d’aquell costum: “Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc”.

Salem Zenia | Foto: Martí Albesa

Seguint el mateix fil, Zenia diu que la memòria és història i simbolisme, però recorda que, en el seu context cultural, “la memòria escrita era la dels altres, la que transmetia el poder”. Primer els francesos i després els àrabs. “Els febles, com els amazics, no tenim altra eina que la literatura”, afegeix. I evoca el poder transformador de les faules i la seva cosmogonia, àdhuc com a “eina per enfrontar-se al règim”, sobretot quan aquest intenta esborrar la memòria que no pregona. La resistència cultural a través de la tradició oral, com a principi, és fonamental tant en Zenia com en Thiong’o. Sense això, seria molt més difícil reconstruir-se a si mateix i, en conseqüència, reconstruir la comunitat, perquè la memòria acaba essent una experiència col·lectiva. “Els espectadors són els ulls emocionals de la història”, remata Thiong’o.

 

Contra la imposició ideològica i l’explotació

En la part final de la conversa, amb el temps previst superat tranquil·lament, Ramoneda insta els dos escriptors a parlar sobre la relació de les llengües amb la memòria i sobre la relació de poder reflectida en la jerarquia de les llengües. Zenia es mostra més sever, més vehement i més pessimista que Thiong’o, però, en essència, tant l’un com l’altre coincideixen a criticar la imposició cultural ideològica que crea una dicotomia d’opressors i oprimits. L’han viscut, la viuen, en primera persona. Zenia explica que, actualment, “els àrabs imiten el jacobinisme francès” per intentar esborrar els dos segles de tradició de l’amazic. “S’està programant la seva desaparició, fins i tot a través de la grafia”.

Controlar el llenguatge per controlar la cultura i controlar la història per controlar la memòria. A l’Àfrica, el resultat és la paradoxa: “El ciutadà africà és la caricatura d’un europeu, però ara ja no sabem què som perquè no som ni l’un ni l’altre”, diu Zenia. Thiong’o enllaça aquesta realitat amb les pràctiques que l’han esculpit a còpia d’explotacions, tràfic d’esclaus i altres variants del colonialisme per expropiar-se de les persones i dels recursos del territori: “Occident coneix molt bé l’Africa, perquè se n’ha servit per abastir-se”, recorda Thiong’o, que acaba amb el paroxisme manifest de les dades: “Un 90% dels recursos africans s’han consumit a Occident. I continuen fent-ho”. És per això que, “per tal que els altres no arrepleguin les nostres collites, hem de recuperar les nostres llengües i cultures” amb vocació integradora. “Deixem-nos de jerarquies perquè puguin dialogar les unes amb les altres en igualtat de condicions”.