Deconstruint la trompeta

20.12.2017

Que el talent de Peter Evans és extraordinari es fa evident des del primer atac. Que es tracta d’un personatge introvertit amb una energia interior descomunal, també. I que va néixer per tocar la trompeta, ni es discuteix. Malgrat el seu aire de bon noi despistat, en un instant es pecep una personalitat única que viu en un món propi ple d’idees lluminoses, però també de contradiccions.

Peter Evans

Un segon aspecte que hom percep quan assisteix a un concert com el que Peter Evans va oferir al Teatre del CCCB, en el marc de les Sampler Sèries organitzat per l’Auditori de Barcelona, és que el públic no és un element decisiu en l’equació musical d’Evans. El trompetista novaiorquès es planta a l’escenari, sol, acompanyat només del seu instrument, i durant gairebé mitja hora ofereix un viatge interior a través de la trompeta. Un viatge en el qual aquest instrument, que van fer gran gent com Miles Davies, de qui Evans és obvi que ha absorbit tot el que és absorbible de la seva etapa Be Bop i elèctrica, esdevé un instrument de percussió, un instrument polifònic, una caixa de trons, una màquina dramàticament sorollosa, de vegades una font de lirisme encobert i sovint un crit desesperat.

La capacitat d’Evans per a l’improvisació és impressionant, però el que ho és encara més és la capacitat per fer dubtar de quina part improvisada i quina és la part rigorosament escrita. El seu és un llenguatge que mira al futur sense complexos i sense cap tipus de pudor en què el caos es confon amb una organització interna obsessiva. La seva trajectòria és prou consolidada, sobretot a través del seu primer quintet en el qual col·laborà amb Jim Black, Ron Stabinsky i Sam Pluta. La trajectòria amb aquest conjunt i amb el seu Trio va consolidar la seva trajectòria i el seu prestigi, fet que el va dur a col·laborar amb el més granat de l’avantguarda radical actual, com el mític John Zorn, o a estrenar obres d’enfants terribles com Brian Feynehough.

Convertit, doncs, en el gran referent de la trompeta en l’actualitat i en una personalitat que transcendeix el món del jazz per, una vegada més i com a ell li agrada, moure’s en terrenys pantanosos on  el jazz es confon amb la creació més contemporània i radical, Evans s’ha presentat a Barcelona amb el seu nou grup, Being and Becoming, amb el que pretén explorar nous territoris. La composició del conjunt així ho permet, amb un esplèndidament expressiu i joganer Joel Ross al vibràfon i la marimba i, sobretot, un abassegador, implacable, extraordinari Max Jaffe a la bateria i als instruments electrònics.

Fa la sensació que Jaffe és un bateria creat a mesura per Evans. Introvertir i fred en l’expressió, sembla sentir-se totalment còmode en el caos proposat pel trompetista i hi aporta una claredat, un ordre, una energia rítmica i uns colors únics.

Si la primera peça, el “solo”, es podia interpretar com el “Being” de Peter Evans, la segona, en format trio i d’uns 40 minuts de durada és el “becoming”, allò que el trompetista està esdevenint i que ens vol proposar, tant a nivell de llenguatge com de trajectòria vital.

El món sonor d’Evans és immens, inabastable, sovint críptic, fins i tot irritant en el seu hermetisme, però alhora conté alguna cosa que t’arrossega, que et sedueix. Que t’abdueix. El temps situarà a Evans al lloc que li correspon. Ara mateix és difícil fer-ho, però no hi ha dubte que el seu llegat no deixarà indiferent ni a l’univers del jazz ni al de la creació contemporània.