Debutants i reincidents (i una resurrecció)

7.03.2019

La collita literària d’aquesta primavera confirma l’extraordinari planter d’escriptores que tenim i que cada temporada ens brinda sorpreses. L’any passat vam assistir al debut en la novel·la de Marta Orriols, que ha guanyat el premi Omnium amb Aprendre a parlar amb les plantes, i a l’estrena en la narrativa de Natàlia Cerezo, que va ser distingida amb el Premio Ojo Crítico pel recull de contes A les ciutats amagades. Són només dos exemples d’una llista on també hauríem d’incloure Laura Pinyol, Irene Solà, Anna Punsoda o Miracle Sala, totes elles amb debuts espectaculars.

Anna Moner | foto de Noemi Roset

Aquest 2019 ens ha sorprès amb l’opera prima d’autores com Marta Batallé o Marta Marín-Dòmine. I ens ha portat segones obres que ens confirmen vocacions literàries que havien traspuntat temps enrere, com la d’Alba Dalmau, Gemma Sardà o Anna Monreal. I també ha estat gratificant que autores que viuen lluny de la centralitat barcelonina, com la mallorquina Neus Canyelles o la valenciana Anna Moner, reincideixin amb novel·les vigoroses.

Flamant guanyadora del 30è Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, a Mirada de vidre (Bromera), Anna Moner explora les perversions humanes mitjançant una temàtica, diguem-ne, espiritista, que parteix de la fotografia, una de les grans passions de l’autora. Anna Carreras, que n’ha fet la ressenya a Núvol, explica que les perversions, aquí, són refinades, i sorgeixen de la barreja entre la mirada clínica i l’artística. Si a L’obsessió de Balthazar Hurley,  Moner feia referència als cercles espiritistes de fotògrafs anglesos a finals del segle XIX, ara situa la seva historia en ple segle XX, a la tardor de 1904, a partir de l’estranya tècnica de la fotografia espiritista que practica la mèdium barcelonina Madame Babinski: “El meu poder és més elevat, puc convocar l’esperit d’aquell per qui se’m demana i després fotografiar el seu ectoplasma”.

Neus Canyelles | Foto Omnium

Les millors vacances de la meva vida és el setè títol de Neus Canyelles, una novel·la breu. “Jo no escric mai llibres gaire llargs; supòs que em sent més còmoda en les distàncies curtes, que t’obliguen a intentar dir molt amb poc, i utilitzant una prosa senzilla i transparent. I tal vegada també és així perquè jo el que faig és contar històries petites, històries molt concretes i vertaderes (cosa que no significa autobiogràfiques)”. Canyelles escriu sobre la vida quotidiana. “La vida no té argument. La vida es va fent cada dia, però no segueix cap fil conductor. No escric sobre grans temes socials o històrics, ni faig reivindicacions ni intent reflectir assumptes d’actualitat que cal posar en primera línia”, diu l’autora mallorquina. Les millors vacances de la meva vida parla de la dificultat i el cansament que la vida provoca en la protagonista, en aquest cas, una escriptora que es troba en un moment que res no l’empeny a sortir del buit en què ha caigut. “Està convençuda que ha tudat la seva existència i l’únic consol que li queda és el paradís de la infantesa. Per sort, compta amb un aliat que sempre ha conservat: el joc. I quan sembla que tot està perdut, les ganes de jugar es convertiran amb el seu tresor per intentar abandonar tanta negror.”

Anna Monreal. | © CCMA

Nous brots de l’Escola d’Escriptura

Aquests dies també trobem al taulell de novetats dues autores que han estudiat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Marta Batallé debuta amb L’origen de les cols violeta i Anna Monreal ha guanyat el premi Just M. Casero amb la seva segona novel·la, Tristany (Empúries), una tragèdia contemporània amb ecos d’Empar Moliner i Tom Sharpe. Segons l’editor Jordi Roureda, “Monreal busca l’absurd, la risibilitat. La novel·la té aquesta cosa sharpiana i incontenible de no poder parar d’enredar”. Conté, afegeix, “un punt d’incomoditat”. “És una novel·la gamberra i transgressora”. Segons Roureda, “Monreal no té pietat pels seus personatges. Els esprem i retorça. És cruel”. La seva, però, és una crueltat “variable”. El tractament dels personatges pot començar sent afectuós per convertir-se en acarnissat (o a la inversa). Monreal ha explicat que va redactar la novel·la durant els seus trajectes en tren entre Barcelona i Tarragona. “Volia omplir aquest anar i tornar. Són dues hores llargues sense fer res, només traslladar-me”, diu Monreal sobre el trajecte en què ha escrit la novel·la. L’autora havia d’ocupar aquest temps i a la tauleta del tren hi va col·locar un ordinador. “Estàs tu, el teu cap i el teclat. És un llibre escrit en un 99,4% a la Renfe”. Els dies que no escrivia, llegia. “Tot surt del mateix caldo”, diu. [+info en aquest article de Gerard E. Mur]

El poble, refugi o presó?

Marta Batallé debuta amb L’origen de les cols violetes (Empúries), i ho fa sense necessitat de guanyar cap premi literari. Aquesta primera novel·la, que ha enamorat l’editor d’Empúries, Josep Lluch, és una novel·la ambientada a Mirepoix, un pobet real de tres mil habitants del sud de França, on l’autora va passar un temps de petita. La protagonista de la novel·la, Marta Bertran, aprofita una oportunitat laboral per marxar de la ciutat i deixar anar part del llast familiar. Un cop a Mirepoix, entrarà en contacte amb dos personatges masculins que marcaran la seva existència al poble. Monsieur Baillard, consgrat a cultivar la terra i enderiat a recuperar un tipus de cols. I en Jerôme, un exesquiador d’elit que en haver tornat al poble se sent atrapat per la imatge que els altres tenen d’ell. Marta Batallé defineix la seva novel·la “com una història optimista sobre les segones oportunitats”. 

Gemma Sardà

Justament Gemma Sardà explora a Mudances (Comanegra) què passa quan una persona es trasllada de la ciutat a un poble petit per començar una nova vida. La Lívia, una de les protagonistes d’aquesta novel·la, vol fer cau i net després d’una mala experipencia i es trasllada a viure a un petit poble de l’Anoia. Allà coneix en Marcel, un home separat que també s’hi acaba d’instal·lar i amb el qual haurà d’entrar en contacte per un d’aquells atzars de la vida.

Com ha escrit Anna Carreras a Núvol, “Mudances destaca per la gran recreació de l’ambient del poble, el seu argot i la consciència d’estar sols i aïllats després de patir un revés. Això fa que la novel·la davalli al fangar de la introspecció i floreixin motius de reflexió com ara la relació amb la maternitat, els accidents patits, les mancances, els traumes i la solitud”.

L’escriptora Alba Dalmau

Alba Dalmau també explora les tensions entre l’individu i una comunitat petita a El camí dels esbarzers (Angle Editorial). Després del primer de publicar el recull de contes Estàndards (Angle 2017), l’autora s’endinsa a les profunditats dels Estats Units. El nucli imaginari de Sandville, a prop de Nashville, és el marc del conjunt de relats corals amb voluntat novel·lística d’El camí dels esbarzers. La universalitat de temes com l’amor incondicional, el dolor d’una pèrdua, la por a la diferència, les tensions familiars, el racisme o l’homofòbia es manifesta en un entorn d’aires carregats amb certa olor de naftalina.

Com ens diu Alba Granell a Núvol, la protagonista d’El camí dels esbarzers és la Sara Light, “una noia elegant i jovial que destaca entre la grisor de Sandville, perquè és l’única que ha estat, de debò, fora l’òrbita de Sandville. Les estades a Nova York fan que Light brilli com una estrella de cinema pels carrers del poble. Tot i no perdre la senzillesa i la humilitat, la personalitat insòlita de la jove desentona entre la fredor dels habitants. Paradoxalment, Light anirà perdent llum per culpa de l’aversió generalitzada a la diferència”.

Marta Marín-Dòmine. | Foto: Club Editor

L’exili i l’errància

Si Batallé, Sardà i Dalmau ens parlen d’exilis interiors en lloc tancats, Marta Marín Dòmine ens parla d’exilis i erràncies que no són imaginaris, sinó dolorosament reals i amplis.

Estudiosa de la literatura testimonial i especialista en polítiques de memòria, Marín-Dòmine ha sorprès la comunitat literària amb un títol singular, Fugir era el més bell que teníem, un llibre de caire memorialístic que explora la relació entre l’exili del seu pare i la seva pròpia errància. Sense perdre mai el contacte amb la seva experiència vital, Marín-Dòmine reflexiona sobre conceptes com l’arrelament, l’herència, la nostàlgia, l’estrangeria, la pèrdua: “Viure és aprendre a perdre”, diu en una de les frases més concloents del llibre. L’autora declara que aquest no és el seu primer text literari, però és cert que la publicació de Fugir era el més bell que teníem ha estat rebuda com una mena de debut.

En un esplèndid article publicat a Núvol, Martí Sales assenyala que “el bagatge de la literatura testimonial, el diari del seu pare (exiliat dues vegades) i les històries de la gent que ha patit el dépaysement són materials que la Marín-Dòmine treballa per acabar travant l’estructura original i realment efectiva d’aquest llibre, un text que avança i recula, que s’enreda i es replega, que traça, que subratlla, que fa el·lipsis i que torna i torna com a estratègia narrativa. Com passa amb la música —l’oient gaudeix més quan reconeix una melodia que la primera vegada que la sent—, l’autora torna a una escena particular en diferents punts del llibre i així el lector cada cop s’hi sent més a prop, més partícip, i rep amb més intensitat aquesta peculiar vibració emotiva i reflexiva que és tan característica de Fugir era el més bell que teníem”.

Anna Dodas | Foto de Ramon Farrés

I una resurrecció

No podem acabar sense esmentar Capvespres de foc i de grana, el recull de contes inèdits d’Anna Dodas que l’editorial Cal·lígraf acaba de publicar, amb una introducció de Caterina Riba, que ha dirigit l’edició amb Esther Pou, i un pròleg de Julià Guillamon, que contextualitzen curosament l’obra i fan companyia al lector. “Llegint-los ens adonem que les seves narracions són els seus poemes estirats, allargassats sempre sota llums i boirines. Són contes de confusió i de lentitud de mel quan la mel es decanta. I si els seus poemes són directes, els seus contes exploren els marges”, ens diu Mònica Boixader en una ressenya que aviat publicarem a Núvol. “El llindar entre la son i la vigília, l’embriaguesa del vi o de l’abraçada, l’abaltiment dels primers dies de bonança, els destemps del viatjar, l’hora del capvespre en què és de dia i de nit ensems… Tot aquest territori humà difús, que generalment ens és prim i passatger, menystingut i fins i tot foragitat, és el territori Dodas”, una autora que va morir en circumstàncies tràgiques víctima de la violència masclista i que ara, anys després de la seva mort, podem recuperar.