De sisons i falcons (o el que és el mateix: de preses i de depredadors)

3.07.2015

Costa Azahar podria sonar com un indret idíl·lic on passar les vacances. Però no. És el nom de l’aeroport de Castelló, un espai buit –inaugurat amb tota la pompa- on mai hi han aterrat avions i que s’ha convertit en el símbol internacional del malbaratament de diners públics que s’ha viscut a casa nostra. Bangkok, l’obra que ha escollit La Villarroel per estrenar el Grec, podria haver-se titulat així. Al cap i a la fi, aquest despropòsit ha inspirat la història que ens presenten, i que dissecciona les corrupteles políticofinanceres i analitza la crisi actual, inclosa la convulsa actualitat grega.

Bangkok a La Villarroel

Bangkok a La Villarroel

Hi havia una vegada un home gran que, endormiscat en una butaca, esperava pacient pujar al seu avió amb destinació a Bangkok. Té la targeta d’embarcament ja impresa, i el paquet turístic comprat: bitllet d’anada i tornada, i hotel amb esmorzar inclòs, per 1.500 euros. Només hi ha un petit problema: la seva espera serà inútil, ja que en aquell aeroport no hi ha aterrat ni s’hi ha enlairat mai cap avió. Les pantalles d’informació estan buides. No hi ha mostrador de facturació, ni control d’equipatges, ni de passaports. És un aeròdrom fantasma que roman dempeus perquè surt més barat mantenir-lo que enderrocar-lo. Com coi hi ha arribat, el misteriós ancià? Com pot tenir un bitllet d’un vol que no existeix? I, sobretot, què hi fa allà? Això és el que es pregunta el guàrdia de seguretat que vetlla per mantenir l’ordre del diorama, i que s’encara, recelós, amb el passatger incòmode.

Antonio Morcillo López, que va guanyar el Premi SGAE al 2013 per aquesta obra, ha dissenyat aquest plantejament engrescador per un text que s’embarca en una muntanya russa filosòfica on les vagonetes fan piruetes cap a esferes intangibles, que a voltes estan a punt d’abocar-se al buit però que sàviament saben trobar la brúixola per encarrilar el loop final. Entre els dos personatges s’estableix un diàleg intens i profund, que cal seguir amb atenció, ple de frases per subratllar, que deriva cap a un engranatge tèrbol i recargolat que posa en evidència que potser els desconeguts no ho són tant. L’avi ingenu a qui han estafat és el gran Carlos Álvarez-Nóvoa, excel·lent de principi a fi -i amb una agilitat sorprenent, per cert!-, i el guarda és Dafnis Balduz, un pèl més irregular, amb alts i baixos periòdics (el text no ho facilita, és cert), però que remunta fins a un convincent desenllaç.

“¿En serio nos pagan por no hacer nada? ¿Cuanto puede durar esto?” es pregunta el guarda del currículum brillant que treballa en una instal·lació fantasma al bell mig del no res cuidant fures i falcons (les primeres perquè es mengin els conills que malmeten les pistes d’aterratge, i els segons perquè foragitin els sisons que es fiquen dins dels motors dels avions. Molt útils, tots dos, en un aeroport inoperatiu).

La madeixa es va desfent mica en mica, i el vell inofensiu i desprotegit, a qui convidaries a un plat de sopa, es revela com una guineu que se les sap totes i que es dedica a gestionar equips operatius pel prestigiós i hermètic club Bildelberg (ja sabeu, aquella societat secreta de qui es diu que dirigeix el planeta, una mena de govern ocult del món, integrada per financers, polítics i mecenes d’alta voltada). A l’avi se’l pot estafar; al segon, paio brillant i intel·ligent, amb una oratòria d’Eton, no. De fet, la primera pista ens la dóna el mateix autor: un home que freqüenta els membres d’aquest selecte Club no sap pronunciar la fictícia companyia aèria ‘Sunrise Fly’ però sí ‘Wall Street Journal’? Mmm… alguna cosa no encaixa.

Bangkok (un bon lloc per desaparèixer… físicament, es diu només arrencar l’obra, i no és gratuït) és una peça que juga amb les falses aparences. La crisi econòmica, el desencís col·lectiu, l’apatia social i el desassossec esdevenen també personatges principals al voltant dels quals gira l’argument per justificar les accions. Per què, si no, cal eliminar (ordre de qui?) un famós blogger anònim que provoca mobilitzacions i anima els ciutadans a retirar els diners i cremar les sucursals de les entitats bancàries? Algú, en aquest món, s’ha d’encarregar de fer la bugada. Perquè hi ha –i sempre hi haurà- preses i depredadors, malgrat que dintre de tots nosaltres hi ha un banquer i un anarquista.

No revelarem res més, per no xafar la guitarra. Només m’agradaria destacar també la megafonia aeroportuària, talment com si estiguéssim a la T1, que dóna la benvinguda als espectadors, tant al vestíbul de la Villarroel mentre esperes per entrar a la sala, com un cop a dins, per alertar als assistents dels clàssics consells abans que s’aixequi el teló: “en aquest aeroport està prohibit l’ús dels telèfons mòbils”, per exemple. Ja comencen a arrencar uns primers somriures que minuts després desapareixeran per complet.