Més de 20.000 espectadors es deixen contagiar per L’art de la comèdia

11.02.2015

De què serveix el teatre? És l’interrogant que Eduardo De Filippo llança a L’art de la comèdia, l’espectacle del Teatre Nacional que, de moment, ja han vist més de 20.000 espectadors. Un dels homenatges més brillants a l’art del teatre que planteja un debat que, encara ara, és vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat. El muntatge es podrà veure fins el 12 d’abril.

Lluís Homar és Oreste Campese a 'L'art de la comèdia' al TNC | ©May/Zirkus / TNC

Lluís Homar és Oreste Campese a ‘L’art de la comèdia’ al TNC | ©May/Zirkus / TNC

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte, De Caro, encara el seu primer dia de feina. Ha de rebre tot un seguit de visites (el metge, el capellà, la mestra d’escola…), però abans accepta esmorzar amb Oreste Campese, director d’una tropa ambulant de comediants que ha perdut el seu teatret per culpa d’un incendi i que li demana un cop de mà. De Caro s’hi nega però Campese, per error, s’endú la llista de visites que el prefecte havia de rebre i, evidentment, la farà servir per, entre altres coses, donar-li una lliçó de teatre. “És un home poderós interessat a mantenir el seu estatus “com vol o com sap” explica Joan Carreras.

“Els teatres programen L’art de la comèdia quan tenen coses importants per celebrar, per fer una celebració profunda de l’amor incondicional per les arts escèniques”, va subratllar Xavier Albertí, director del TNC, que firma la traducció i la dramatúrgia. Tot i que, com va dir el mateix Eduardo de Filippo no és una comèdia només per a gent de teatre, “sinó per a tots nosaltres, ja que els problemes que tracta afecten la nostra vida i la dels nostres fills”. Albertí, que enguany celebra 25 anys de trajectòria al teatre, va confessar que l’obra de de Filippo és “el paradigma del que sempre ha volgut fer en aquest quart de segle: una obra profundament compromesa ideològicament i d’alta volada política.

La primera sorpresa (i lliçó) de L’art de la comèdia començarà al creuar les portes del teatre. El públic entrarà a la Sala Gran i la trobarà buida, sense escenografia ni actors. “L’imprevist és el que dóna al teatre el màxim grau d’art sublim”, diu Lluís Homar citant el seu personatge, Oreste Campese. No en va, de Filippo sempre deia que el seu teatre era per a un públic que ja ha superat la majoria d’edat. Homar, que es va definir com “d’una generació on tot estava per fer” reivindica la importància de la tradició i, precisament per això, no afegirà salsa napolitana, com s’ha fet en altres perles de de Filippo que hem vist al nostre país. “Trobarem la veritat a través dels nostres codis” afirma Lluís Homar, i afegeix que “per tirar endavant el muntatge necessitàvem ser una troupe”.

Per la seva banda, Joan Carreras confessa que “només té sentit fer aquesta obra si s’aconsegueix un equip tolerant i confident. Quan es produeix una dinàmica de grup ets capaç de treure el màxim de tu mateix com a professional”. I llavors es produeix l’inimaginable, diu Carreras, “comences a pensar que ets capaç de controlar la Sala Gran, que potser no és tan gran”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ei! Ara ja l’he vist i puc dir que continuo fregant-me les mans perquè tant la meva dona com jo pensem tornar-hi. Quina meravella! Només puc dir que l’enorme escenari del TNC en què normalment se les han d’enginyar per omplir-lo i dissimular-ne les dimensions, en aquesta ocasió queda petit per la grandesa del text i les memorables actuacions de tots els intèrprets. El llarg monòleg inicial de Lluís Homar omple tots els racons del teatre. Esborrona pensar que Homar, mentre interpretava Terra Baixa, treballava simultàniament en aquest Art de la Comèdia.
    Amics del Núvol, no us perdeu les reflexions del gran Eduardo de Filippo a l’entorn de la relació entre l’art i el poder.