De què parla Jordi Basté quan parla de tecnologia

19.03.2019

Quan Jordi Basté parla de la ràdio, parla de companyia. Aquesta idea del que fan els mitjans de comunicació és diferent de la tensió informativa d’una Mònica Terribas o un Josep Cuní, que parlarien de coneixement, o del paternalisme arnat de Carlos Herrera, que parlaria de moral. Basté no està per damunt teu ni arriba als llocs abans que tu, simplement t’acompanya des del costat, convidant-te al descobriment compartit i a la passió per fer familiar el que és estrany. Per què Basté hauria de presentar un programa sobre tecnologia? Perquè el secret de la tecnologia d’avui és haver reaprès a funcionar com ho fa la ràdio, és a dir, a fer-nos companyia.

Jordi Basté a la presentació de “No pot ser”, el nou programa de TV3

 

TV3 va estrenar diumenge passat No pot ser!, una sèrie documental per intentar posar una mica de context a la revolució tecnològica que, encara que ja sigui un tòpic, està canviant les nostres vides. Enamorar-se de robots, cotxes que es condueixen sols i amics de lloguer per posturejar a Instagram: fent equilibris entre l’apocalipticisme i l’entusiasme acrític, el programa no vol ser una teràpia de frenada contra l’acceleració dels temps ni un publireportatge per addictes als gadgets. Igual que a la ràdio, Basté no ens explica la tecnologia com si sabés com acabarà tot això, sinó des de dins, mentre està passant, escoltant als que l’estan inventant, fent servir, o pensant-la. I com reacciona? Amb cara de “no pot ser”.

El programa llisca molt bé gràcies al guió: el tema de fons és infinitament fèrtil, els experts que apuntalen el discurs són bons i variats i, sobretot, hi ha hagut un procés de cerca i tria de casos prou exòtics i interessants per justificar el preu del bitllet d’avió. Després d’una saturació de formats en què les travessies acaben parctematitzant els espais i les persones visitades per culpa d’un quemaquisme infantilitzador –Joan Maria Pou com a antimodel-, No pot ser! retorna el sentit dels viatges a la vella missió periodística, posant la recerca d’idees i respostes per damunt de la de postals i emocions. Quan l’objectiu no és meravellar-se compulsivament, meravellar-se de manera espontània és molt més fàcil.

Perquè el que lliga No pot ser! no és només el discurs, que es podria trobar a molts altres llocs, sinó la vinagreta emocional que dona nom al programa. Basté, caricaturitzat sovint pel seu entusiasme excessiu a la ràdio, controla el seu personatge televisiu d’una manera molt diferent, posant un filtre esquerp molt inusual que afegeix distància crítica i accelera les converses cap al moll de l’os. No s’està per òsties, i funciona. El seu “no pot ser” està ben trobat, perquè combina la sorpresa davant el progrés tècnic amb la instintiva reticència conservadora contra la novetat. Com es va veure en el primer episodi sobre els amics a través d’internet, la gràcia és que les històries sempre estan enfocades per descabdellar les implicacions humanes. Per aquesta mateixa raó, “humà” i “persona”, són les dues paraules que més trampa fan en el discursos, que acaben no volent dir gaire res més que “m’agrada” o “no m’agrada”.

Igual que la ràdio, la tecnologia que fa companyia té un perill: convertir-se en un mitjà tan transparent que deixem de veure’l, com si fos un estat natural i neutral. Entenem que la ràdio que escoltes té molt a veure amb què votes, i estem trigant a entendre que la teva xarxa social, el teu giny de recerca o els algoritmes de recomanació de les teves botigues online, també. Per això, a No pot ser! se li ha d’exigir que resisteixi l’efecte Economia en colors, que ensenyava una ciència amb profundes conseqüències socials i culturals de manera excessivament apolítica, sense connectar com són les coses amb per què no són d’una altra manera. Si ho vivim tot a través d’interfície digital, parlar de les interfícies és, també, parlar de política.

Etiquetes: