De músiques, flors i florets

2.05.2016

El passat dilluns 18 d’abril el Nexus Piano Dúo presentà el programa Mediterrànies a Casa Elizalde. Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández van exhibir la netedat de les obres per a piano a quatre mans d’una selecció d’autors catalans. La prima donna va ser la Mercè Torrents, de qui l’agrupació celebra haver enregistrat recentment la integral d’obres per a quatre mans.

28-Nexus Piano Duo. 2008

Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández són el Nexus Piano Dúo

Encara que alguns ho pretenguin, encara que s’hagi inventat multitud d’estratègies per dissimular-ho, i fins i tot per contradir-ho, les músiques no són inofensives. Quan veiem una música sense taca de llot, sabem que abans de la nostra arribada es canvià les botes i es rentà les mans. Nosaltres l’hem ficat hàbilment entre el decorat, lluny del perill, a la vitrina. En aquesta dimensió, entre aquests objectes simbòlics, la música sembla més propera a la tetera que a l’escopeta. Però tantes ferides deixen la destral com el floret; i les armes, més que la nafra les distingeix el portador. De la mateixa manera, com les armes, les músiques es forgen i es porten. I a cadascú li toca el seu: la pica al peó, el sabre a la reina (si amb sort això li toca). És normal que no ens estranyi: una serra mai nomenarà cavallers. Tot i així, l’espasa també pot trobar un lloc al costat del floret i no per això és menys espasa aquella inerme dels bodegons i les golfes borgianes.

El concert que vàrem sentir el dilluns a Casa Elizalde estava acuradament exhibit en el prestatge. Era un bell adorn per a la part alta de la ciutat: mostres de l’obra de Mercè Torrents per a piano a quatre mans, així com algunes peces d’altres compositors del seu temps. La sala era un espai acollidor i reservat, il·luminat tènue i càlidament, en el qual una bella parella tocava melodies suaus dels nostres compositors i compositores. Com no deixar-se seduir per aquesta encantadora visió? La netedat i harmonia de la llar i el matrimoni pregonades en murmuris des de l’escenari. Primera estocada de flors.

El repertori estava delicadament emmarcat pels models clàssics d’Albéniz i Granados, iniciadors de la nostra excelsa escola pianística, de la qual pot traçar-se l’elegància fins a les composicions de Torrents, últim plançó del roser. El programa fou un continu elogi: el públic estava encantat de veure a l’extensió de la seva família parlant-li des del podi amb dolçor però sense total complaença, mostrant-li els assoliments dels seus a través de les generacions; observaven i escoltaven amb sorpresa de nen, candor de vell, satisfacció paternal. El calmaven les notes falagueres de la Pavana-Capricho d’Albéniz, el seu aire nostàlgic i desocupat.

Seguí una selecció de la suite Esquitxos de la Torrents, la compositora llorejada. Ens van avisar que es tracta d’una obra de joventut, i trobàrem explicació a les dissonàncies que d’una altra manera condemnaríem; les divagacions formals i harmòniques ens semblen concordes amb la inexperiència que tindria la llavors petita Mercè. Després ve la desimboltura rítmica dels Tres Divertiments d’en Montsalvatge: l’exotisme d’allò “antillà”, els ritmes sensuals i complicats, els colors tropicals de la bitonalitat. Les tres peces que conformen Evocació de la Mercè Torrents recorden al llenguatge experimental de la seva suite: una fantasia que busca noves formes d’adornar el seu discurs, nous recursos com a centelleigs i taques d’acrílic en un paisatge d’aquarel·les.

L’escolta es tornava fàcil. Cap cosa molesta, cap desencaixa, encara intuint que per sobre d’aquestes músiques tornades porcellana hi ha una poderosa bastida ideològica. I és que ningú té perquè rendir comptes d’això. No és una qüestió de responsabilitat, ni una mostra d’autoritarisme. Tampoc seria legítim privar al públic del seu oci nostàlgic i tranquil, ni aconsellar als programadors d’abstenir-se d’aquestes propostes. No hi ha cap raó per imprecar al duo, que fa un treball no només de gran qualitat artística, sinó també de creativitat en l’elecció del repertori. I què dir sobre acusar als autors per les seves notes niquelades.

Aquest és precisament el problema: que ningú és autor del fet musical. Però aquest fet és autor de realitats amb les quals un pot discordar.

Què fer davant la visió plàcida d’aquella araucària? Veiem que els objectes no estiben culpes, però les inquieten. En aquesta intuïció es produeix el punt de trencament: decidir si deixar o no que es coli l’ímpetu de la sospita darrere de l’olor de trementina.